dilluns, 31 de desembre de 2007

Sonata de tardor, d'Ingmar Bergman

Novament una pel·lícula de terror d'Ingmar Bergman: Sonata de tardor (Höstsonaten), molt més que L'hora del llop (Vargtimmen), que vaig veure l'any passat, sobre una parella de perduts que maten el temps en una illa on la venteguera és considerable i, és clar, comencen a aparèixer fantasmes a tort i a dret. Sonata de tardor, per contra, no compta amb cap element fantàstic, tot plegat és casolà, quotidià, familiar com aquests dies nadalencs de trobada, ben propicis a treure's mútuament els draps bruts.

Ja deia José M. Fonollosa que qui es vulgui dedicar a l'art ha de mantenir-se en celibat, i sobretot no enredar-se a muntar famílies. Doncs la Ingrid Bergman interpreta la Charlotte, una pianista d'èlit que no ha fet cas a la recomanació d'en Fonollosa, ha tingut dues filles i, és clar, les ha deixades abandonades. La pel·lícula narra la visita de la mare a la llar de l'Eva (Liv Ullmann), i la porqueria que li vomiten al damunt, que no es treu de sobre (superficialment) fins que aconsegueix tocar el dos cames ajudeu-me. Per acabar-ho d'adobar l'Eva és incapaç d'estimar perquè no ha rebut amor de petita, per acabar-ho d'adobar l'Eva sí que ha aconseguit estimar el seu fill però ha mort ofegat als 4 anys, per acabar-ho d'adobar hi ha l'Elena, una germana que pateix una malaltia degenerativa, per acabar-ho d'adobar la malaltia se li va agreujar a causa d'una decepció amorosa amb un col·lega de la mare i l'abandonament d'aquesta, per acabar-ho d'adobar quan la Charlotte va intentar fer de mare (a causa que la carrera se li començava a eclipsar) l'Eva ho recorda com una època horrorosa.

Tot una panorama, de pares que fugen i fills abandonats.

diumenge, 30 de desembre de 2007

Òpera

Jo, que sóc més de literatura que de música, molt més, les òperes acostumen a decebre'm. Vaig llegir en un article de Jordi Llovet -els seus magnífics articles del dijous- que hi ha poquíssimes òperes amb valor literari, tres o quatre com a molt, i les enumerava. Desgraciadament no en recordo el nom. I és que els temes i arguments dels librettos són d'una puerilitat i una grogor que fan caure la cara de vergonya. Ja ho sé, a cadascú el que li pertoca, l'òpera és música i cant, però suposo que per deformació professional no puc estar-me de buscar-hi el cantó literari, i aquí sí que hem begut oli.

Ja he dit que sóc llec en la matèria, però és que musicalment tampoc em convencen. Alguns fragments potser sí, però les obres senceres són pesades com elles soles. Amb el Romanticisme hi ha ben poca cosa que s'aprofiti, tot plegat una catipén a carrincló que tomba d'esquena, i pel que fa a les peces del segle XX, de sons industrials ja tenim el dia a dia, amb el que agraïm el silenci. A part que no puc deixar de pensar que és gènere d'una altra època: la despesa de personal que exigeix no hi ha empresa en condicions normals que la suporti.


Amb aquest panorama, l'òpera buffa, o sigui còmica, amb menys pretensions d'entrada, s'aguanta millor. El final de La Cenerentola de Rossini és igualment ridícul, però les escenes satíriques són del millor que m'he trobat, són vigents i podrien passar avui mateix: avidesa de progrés social i fer passar bou per bèstia grossa. I l'amor que mou muntanyes. El conte en què es basa també segueix ben vigent: la Ventafocs és l'aspirant a Operación Triunfo i la fada que ens ha de treure de la misèria per ballar amb el príncep (o princesa) és la televisió. Els segons de glòria que deia en Warhol. La Ventafocs queda primera en el concurs i com a premi té el privilegi de cantar l'ària final, en aquest cas magníficament interpretada per Silvia Tro (segon repertori, però segons els que hi entenen no va deslluir gens).

S'agraeix el muntatge de Comediants, potser tanta coloraina acaba fent mal als ulls, però com a mínim l'escenografia és sòbria i justa, no hi ha mecanismes estranys que provoquen sorollets que tapin la música. La millor escenografia és la que no es nota, però és clar, amb tants directors d'escena amb grans idees per actualizar obres, ja ho havíem oblidat. I si del que es tracta és d'actualitzar, suprimim les representacions d'òpera tal com havien estat pensades i s'ha acabat, oi?

dimarts, 25 de desembre de 2007

Dues d'Ingmar Bergman

Potser la pel·lícula que més em va impressionar de les que vaig veure l'any passat, el 2006 encara, va ser Saraband, d'Ingmar Bergman, filmada el 2003, sembla ser que per a la televisió. Televisió sueca, deu ser, perquè a casa nostra no m'imagino una pel·lícula com aquesta en hora punta, com a molt amb una mica de sort en algun segon canal d'alguna pública. Com no podia ser d'altra manera, atès al ritme d'a corre-cuita a què estem avesats a viure, el ritme de la pel·lícula se'm va fer insultantment lent, però a poc a poc em vaig anar quedant glaçat a la butaca pel panorama familiar que es desgranava com en un malson: pare i fill que no es poden veure tot i viure a tocar, l'odi del pare és embogidor, la dona és morta, i com una pilota de ping-pong la néta desitjada sobre la qual recau tot el pes de redempció familiar, no és gens estrany que a la fi toqui el dos. Se m'ha quedat gravada l'escena en què l'avi, curull de remordiments, es lleva a mitjanit tot suat brandant els braços al límit de la desesperació, suplicant el consol de l'ex amb qui fa anys que no es parla. Una pel·lícula terrorífica.


Aquests dies festius van bé per visitar clàssics pesants, i li ha tocat el torn a Fanny i Alexander per gentilesa de la Filmoteca. N'havia vist fragments a la tele, però això del cine està molt millor perquè t'asseus en una butaca i els perills d'interrupció són mínims. A més la temàtica és nadalenca, o sigui que serveix per complir. Comencem amb la nit de nadal d'una família aristocràtica sueca, dedicada al teatre amb més bona voluntat que altra cosa, són feliços i canten i xalen, les criades participen de la festa, els senyors es peten davant els nens i persegueixen les criades, com ha de ser, mentre les senyores els troben la mar de divertits i ridículs.

Però no hi ha res que duri per sempre, i menys la felicitat: el pater familias la palma, i la dona passat el dol decideix casar-se amb el senyor bisbe (com a mínim els bisbes catòlics no posen el nas en aquest a mena d'assumptes), que està malalt amb la llei de Déu, la veritat, el perjuri, l'austeritat i totes aquestes qüestions que obsessionen tant els protestants. Vol seguir "el camí correcte" al preu que sigui. Als nens orfes no els fa cap gràcia perquè veuen a venir el que els caurà a sobre, sobretot al gran. Em carreguen molt la corrupció i la picaresca que practiquem als països meridionals, però després de veure on pot arribar el fanatisme dels que s'entesten a fer el que cal, seguir la norma a qualsevol preu, doncs què voleu què us digui, una mica de disbauxa sí que és necessària. Com que la pel·lícula com he dit és nadalenca tot acaba bé: el pobre dolent crema entre flames (literalment), els exiliats retornen a la llar familiar, i la criada té el fill del senyor que és acceptat com un més de la família, apa. Una mica d'enveja sí que fan, aquests suecs.

dimecres, 19 de desembre de 2007

Carcassonne, de Klaus-Jürgen Wrede

Carcassona em va entusiasmar de jove-jove, potser hi va condicionar la bona companyia de grup, el temps primaveral, i el fet de dormir dins la cité, a l'alberg de joventut. Fa uns anys un company de feina em va confessar que li tenia tírria, per ser una ciutat medieval restaurada amb mentalitat romàntica, i sí, quan hi he tornat, de debò que hi he vist una ciutat redissenyada amb una idea preconcebuda, idíl·lica, aquelles torres d'exincastillos, i a sobre en ple estiu i el un turistam que vessava per tot els carrerons. La realitat pot variar completament segons com la miris.

El Carcassonne és un joc una mica menyspreat pels jugadors durs, els habituals. Com tots els "jocs alemanys" o eurogames, el tema, l'ambientació és una excusa, el que importa és el component estratègic, lúdic, participatiu. Un gran joc, dels millors, per tornar-hi una vegada i una altra, i encara més per fer conèixer aquest món lúdic a persones que no hi tenen tirada. És senzill, apte per a nens, i precisament la senzillesa amb una enormitat d'opcions al darrere és el que el fa gran. Els jugadors compten només amb unes rajoletes i uns ninotets, el meeples, que ja s'han convertit en un símbol.

I és tot, cal anar col·locant rajoletes per formar un paisatges i els ninotets per fer-los treballar, al burg, al camí, de monjo o de pagès. Si els jugadors coneixen el nombre de rajoletes i les van controlant, es redueix enormement el factor sort, com passa amb el dòmino, ja que com més pecetes hagin sortit amb menys sorpreses et pots trobar. El joc base compta amb moltíssimes expansions, o sigui ampliacions, però a mi ja m'està bé el joc primigeni, del 2000, senzillesa al màxim. I a més, si prescindim de la capsa, és portable, cap en qualsevol maleta (però a l'hora de jugar cal una superfície plana prou gran per desplegar-hi el tauler, sempre variable). A la plataforma de jocs en línia en temps real Brettspielwelt és, de molt, el joc més jugat.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Dues d'Andrea Camilleri

Fa uns dies vaig comentar que Sergi Pàmies és un dels autors que tradicionalment s'ha esforçat a "deslocalitzar", últimament potser menys, o sigui que sempre ha situat acció i personatges en llocs poc o gens reconeixibles. Amb alguns països aquesta opció sembla inviable, perquè si els autors intentessin obviar els seus països, les seves obres caurien en la inversemblança. Els russos, per exemple. La literatura d'un rus s'olora d'una hora lluny. O els sicilians, molt més pròxims a nosaltres però llunyans. No és possible llegir El Guepard de Lampedusa sense que la ment corri pel paisatge i la societat sicilianes, ni podem veure o llegir un Pirandello sense introduir-nos en l'estructura familiar de la seva societat. Aquest dramaturg potser va canviar en la seva última etapa, amb "il teatre nel teatro", metaliteratura, refugi. O ostracisme o acceptació de les coses com són.

Andrea Camilleri és un autor modern, coetani nostre, però sembla que a Sicília les coses no canvien gaire perquè un dels al·licients de La concessió del telèfon, una novel·la molt recent, és novament la descripció de l'illa i la seva gent, i més en concret dels serveis públics lents i poc eficaços. Fent-ho universal, és clar, perquè si no estaríem parlant del costumisme més barroer. Amb un bon ús del gènere epistolar (instàncies incloses), lector i personatges donem voltes sobre un mateix eix per aconseguir una cosa tan aparentment simple com que t'instal·lin una línia de telèfon, vigilant de no trencar res, no ferir ningú, no passar per davant de cap convenció que no es pugui passar. Per cert, trobo a faltar autors catalans que tractin amb la mateixa gràcia i bonhomia les misèries de la nostra estructura economicosocial, potser és que som tan bons i ho fem tot tan bé que no tenen teca de què escriure.

La lluna de paper, en canvi, s'inscriu dins la saga de novel·les amb Salvo Montalbano de protagonista, o sigui novel·la negra, o millor dit novel·la de detectius, perquè no és gens sòrdida i l'humor i l'alegria de viure (i de menjar, nyam nyam) hi tenen un pes important. Per tant les convencions de gènere se segueixen fil per randa, i el lector les ha d'acceptar si vol seguir endavant. A mi m'ha costat una mica, i això que de petit llegia Agatha Christie i altres autors considerats dolents per unanimitat (dels que hi entenen), i que la novel·la negra o de detectius s'assembla als jocs d'estratègia, anar encaixant peces fins a la victòria o derrota final. Però és clar, als jocs ets tu qui manes o intentes manar, i als llibres et menen.

Sicília passa a un segon terme, però només en teoria, perquè a la fi el desllorigador de tot acaba sent la família i les relacions fraternals, i la Família, i un sistema corrupte (no com el nostre). Montalbano és tan bo que només es deixa ensarronar per dues dones espaterrants, la pantera expentant i l'amargada resentida, però això ja no és sicilià, sinó universal. Cotitzen a la baixa unes anècdotes estúpides i alguns acudits extremadament dolents, inexistents en La concessió..., però no sé si la responsabilitat recau en l'autoria o en la traducció, de Pau Vidal, que no m'ha acabat de fer el pes (la de l'altra novel·la, d'Anna Casasses, m'ha agradat més). Algunes vegades he tingut la impressió que el traductor treia el nas per damunt de la novel·la, fins es volia fer el graciós, i són inacceptables els embolics de les monedes pre-euro, entre pessetes i lires.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Test per a enamorats

Avui dia tot es mesura i el que no es pot mesurar, no existeix. Deu venir d’aquí la decadència de les humanitats i les arts en el món contemporani. Absolutament tot ha de passar pel sedàs de les xifres, de les estadístiques, i moltes feines es fan o es deixen de fer pensant en quin resultat poden arribar a oferir. ¿I l’amor, com queda, en aquest sidral? Doncs no gaire ben parat. ¿L’amor a Déu es mesura pel nombre de pregàries ateses? ¿L’amor a la pàtria pels reconeixements públics rebuts, o per un lloc ben retribuït a l’administració pública? ¿L’amor al proïsme per la ràtio de punyalades rebudes (amb una compensació per si són pel davant o pel darrere)?

La cançó I’m you man de Leonard Cohen es pot llegir com un test per a enamorats, inclosa en el magnífic disc del mateix nom, editat el 1988, on surt l'artista a la coberta menjant un plàtan amb autosuficiència. Normalment es dedica una cançó a la persona estimada, però en Cohen dedica tot el disc a una tal D.I, o sigui que la cosa va de veres. Però em deixo de xerrameca i passo a fer el test de seguida, que al cap i a la fi és l’únic que compta, i el que m’ha de donar l’aprovat en bon aimador:


If you want a lover, I'll do anything you ask me to. sí, per demanar que no quedi 1
And if you want another kind of love, I'll wear a mask for you. no, ja estic fart de màscares en la vida quotidiana 0
If you want a partner, take my hand. sí, és agradable poder confiar en algú 1
Or if you want to strike me down in anger, here I stand. I'm your man. segons el traductor "fulminar-me en la ràbia", si és això, no 0
If you want a boxer, I will step into the ring for you. no aguantaria gens, però si es refereix a donar la cara per ella, sí, totalment 1
And if you want a doctor, I'll examine every inch of you. tampoc no sóc metge, però això d'examinar pinta molt i molt bé 1
If you want a driver, climb inside. aquesta és fàcil 1
Or if you want to take me for a ride, you know you can. I'm your man. anar a fer un volt, és bonic 1
Ah, the moon's too bright. The chain's too tight. The beast won't go to sleep. poesia d'enamorat, prou irònica per no ser carrinclona. Això de la cadena és ben veritat
I've been running through these promises to you that I made and I could not keep. tan aviat i ja se'n desdiu, com a mínim parla clar.
But a man never got a woman back, not by begging on his knees. aquest Cohen la sap llarga.
Or I'd crawl to you baby sí, però no a l'estil de Sacher-Masoch 0,5
and I'd fall at you feet. ídem, quin remei 0,5
And I'd howl at your beauty like a dog in heat. sí, la comparació és una mica denigrant però certa 1
And I'd claw at your heart. això és el que s'ha de provar, oi? 1
And I'd tear at your sheet. aquesta no em queda clara: vol dir plorar als seus llençols o treure-li els llençols? En tots dos casos és una mica lleig, sobretot a l'hivern 0,5
I'd say please, please. I'm your man. això tant com vulgui 1
And if you've to sleep a moment on the road, I will steer for you. tots els favors que vulgui, sempre que no sigui per aprofitar-se'n 0,5
And if you want to work the street alone, I'll disappear for you. què vol dir ben bé "work the street"? Anar de botigues? Sí, millor que hi vagi sola 1
If you want a father for you child, mmm, sí, que ja tenim una edat 1
or only want to walk with me a while across the sand, I'm your man. jo sóc més de muntanya, però una platja no massificada està prou bé 1

TOTAL 14

He tret un 14. Si tenim en compte que en Cohen és l’amant perfecte (només cal veure la foto de la portada i escoltar les cançons, i no estic per posar-me en contacte amb la D.I.) i ell ha tret un 18, vol dir que la meva nota és un 7,8 sobre 10, un notable altet. Deunidó, sembla ser que sóc un bon amant, tot i que puc millorar. I si alguna de les dones que estimo, he estimat o estimaré hi posa objeccions, li ensenyaré les estadístiques.



powered by ODEO

Nota: aquesta cançó és per compensar la de l'altre dia

dimecres, 28 de novembre de 2007

Podridura

Encara ara és possible trobar-se amb adolescents que van a la moda punk. O el que en queda, del punk, les escorrialles, o un refregit del que queda de moltes estètiques i ideologies i maneres de veure la vida. Et miren habitualment de reüll, amb la testa de gairell, la columna fent acrobàcies, i un posat que implora provocació, enuig, molèstia. Però més que molèstia, el que em fan és pena. Carn de canó de l’estructura que espera pacientment per devorar-los, ratolins entre gats avorrits.

La podridura ve de lluny, segurament de la modernitat, començant per Baudelaire amb el seu meravellós poema d’amor Una carronya. Jo t’estimo, vida meva, però mira-la, aquesta carronya a la vora del camí, tots acabarem així, fins i tot tu, majestat garrida, amb els cucs barallant-se dins teu (n'hi ha versió catalana de Xavier Benguerel). I als romàntics deunidó com els agradava la decadència. Els avantguardistes no es van quedar curts, qualificaven de podrit –segurament amb raó- tot allò que no els feia el pes i trobaven obsolet, o sigui gairebé tot. Avui dia l’avantguarda segueix viva, però la podridura continua ben instal·lada en la majoria de la població, s'hi troba bé. Quan l’avantguarda va arribar a la classe obrera, va néixer el punk, als 70. Ara, però, els obrers ja són rics i tenen pisos i cotxes que són una meravella de bons i cars. Veurem què passarà en la pròxima crisi econòmica.

El punk ha estat molt maltractat, i poc estudiat i valorat, per això em va agradar l’article “Rastros del escupitajo” de Pere Guixà, a l’última pàgina del Culturas de La Vanguardia del passat 17 d’octubre, la pàgina normalment reservada a temes freaks. Està gairebé tot dedicat als Sex Pistols. Qualifica Johnny Rotten de “mejor cantante de la historia” (actuava imitant el Ricard III de Laurence Olivier) i algunes cançons del grup de “temazos”. Però el més important és quan recalca que el punk està infiltrat en la vida quotidiana contemporània, i no en l’estètica, sinó en el do it yourself, el “hacer arte sin saber ni papa”, i perquè “puso el dedo en la llaga en la sociedad de consumo vendiendo nada”, això que avui dia tothom fa o intenta fer, petits i grans. Avui tothom s’hi pot posar, i més amb la nova revolució tecnològica.

A mi no em queden mai els versos dels poetes, i això que n'hi ha uns quants que m'agraden, quan vull recitar-los no me'n surto, he de recórrer sempre al text imprès. En canvi, encara avui sóc capaç de repetir els bells versos de La Polla Records del disc Salve que vaig aprendre ja fa més de vint anys: “Un país es un invento, / un país es una estafa, / un país es algo por lo que / nadie me ha pedido mi opinión”, o “Cuando la gente se asocia / se asocia con quien le peta, / pero en esta sociedad / somos socios a la fuerza”, o "No queremos ejército / ni vasco ni español". No sé què ho deu fer.






“Punky de postal, la la la la, / punk de escaparate...”

diumenge, 25 de novembre de 2007

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

Em sembla que de la meva generació en som uns quants els que vam començar a llegir literatura catalana (¿és l'escrita en català, oi?), amb Quim Monzó, a part dels llibres específicament per a nens i adolescents. Teníem pocs condicionants culturals, ens agradava el que escrivia, i amb això n'hi havia prou. Pels que no ho sàpiguen, estic parlant d'una època en què els diaris no parlaven dels seus llibres, i quan ho feien, era per fotre-se'n, tractant-los d'acudits i criticant-ne la poca profunditat. No com ara que tothom li va al darrere i li riu les gràcies.

Quan va arribar Sergi Pàmies, confesso que sóc dels que esperava un nou Monzó i, és clar, no em va agradar. Ni T'hauria de caure la cara de vergonya ni, ja llegida amb desgana, Infecció. Era molt diferent, encara que molts periodistes i ressenyadors diguessin el contrari, s'entestessin a emparentar-los, potser és que llegeixen poc o ho fan massa de pressa. Com vaig sentir dir un dia a en Monzó, els periodistes culturals només miren dels llibres la portada i la contra, i com que totes les portades de Quaderns Crema s'assemblen, es pensen que tots els llibres de l'editorial són similars.

Ara fa uns anys un centre cultural em va demanar una aportació sobre Sergi Pàmies, i com que encara no he après prou a dir que no, vaig dir que sí, i és clar, em vaig haver de llegir tota la seva obra. Vaig fer-ho per ordre cronològic. Les novel·les no em van dir res, les vaig trobar força inconsistents, però vaig caure de la cadira amb La gran novel·la sobre Barcelona. Uns contes sobris, potents, fantàstics, emocionants, no se'ls veia el llautó, poc a veure amb els de feia anys. I un bon nivell en tot el llibre, que és la prova del cotó en un contista. ¿Un cop de sort? Em va fer una mica de por començar L'últim llibre de Sergi Pàmies, però per sort el nivell es mantenia, nous contes d'alt nivell i sense alts i baixos importants.

El mateix m'ha passat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes. He tingut el llibre mesos i mesos a l'escriptori, mirant-me'l de reüll, tocant-lo, fullejant-lo, patint. Patint per si no m'agradava i, si m'agradava, que el plaer fos massa curt (això que passa sempre). Doncs el llibre és una continuació dels anteriors, més contes memorables, potser n'hi ha algun de massa ingenu, o algun final no gaire ben resolt (són molt perillosos, els finals dels contes), i -com passa amb Monzó- més tristos, la vida no és com ens havíem pensat quan érem joves, l'eufòria de la transició ja fa anys i panys que està enterrada. En aquests últims llibres també hi apareix el nostre país retratat, cosa que l'autor anteriorment havia evitat com una malaltia, però això encara els fa agafar més força, és allò del glocal que en diuen. No sé què vindrà ara, però tampoc no m'importa tant, perquè Pàmies amb aquesta trilogia (tot i que no està pensada com una trilogia) es troba ja en la línia de Cekhov, Cortázar, Mrozek, la dels grans contistes europeus, universals (dono per entès que Cortázar i Mrozek són, sobretot, europeus).

dimecres, 21 de novembre de 2007

Homes i dones del cap dret

Recordo un article d’en Quim Monzó, de fa molts anys –i que quan he volgut recuperar per rellegir mai no he sabut trobar- que deia que anar de jove escriptor és molt fàcil (avui potser hauríem de dir jove creador, queda més modern), perquè tothom té moltes idees, però escriure de debò és molt i molt difícil, perquè ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades. Acabava amb la metàfora d'un castell majestuós imaginat del qual un cop traspassat al paper només en queda un torre, i encara de gairell.

Tenir ganes o sentir el desig de fer un joc de taula és fàcil, idear-lo ja costa més. Ara, dissenyar-lo, fer-ne la maqueta, provar-lo i convèncer gent perquè el provin, muntar una empresa, publicar-lo, fer-ne difusió i distribuir-lo, això ja sembla impossible, cap esbojarrat no s'hi posarà i menys en un país sense tradició de jocs, doncs tot plegat és el que ha fet la gent de Vexillum, amb el seu primer joc PatimPatamPatum. Un bon joc de majories de temàtica catalana –la Patum de Berga-, components de qualitat, i ben il·lustrat. He de dir que encara no hi he jugat, però un dia o altre caurà en aquestes festes familiars (i de vegades avorrides) que s'acosten, per això encara no l’he pogut puntuar a la BGG.

En jocs d'estratègia, el terme joc de majories -o també de control d’àrees- fa referència a la manera de puntuar per aconseguir la victòria, que és similar a la de les eleccions americanes: qui guanya en un estat encara que sigui per un vot, s’ho emporta tot. En el PatimPatamPatum els estats on cal guanyar són les places de Berga, durant la Patum, amb molta gent de tot arreu que empeny per fer-s'hi un lloc. El primer joc de majories va ser El Grande, alemany, editat el 1995 i amb una edició commemorativa deu anys després. Ambientat a Espanya, amb Old Castile, New Castile, una macroGranada islàmica, un Basque Country que va de mig Astúries fins a mig Navarra, i una Valencia que inclou Múrcia. Sort que els mitjans de comunicació amb seu a Madrid no en deuen conèixer la existència.


dissabte, 17 de novembre de 2007

La Virgen de las pieles, de Leopold von Sacher-Masoch

En un reportatge sobre Viena vaig llegir que l'única novel·la de Leopold von Sacher-Masoch que ha quedat és La Venus de las pieles. No sé si l'afirmació és certa, però jo a buscar el llibre com un pepe, fa anys vaig trasbalsar-me la joventut amb la Justine del Marquès de Sade i ara em faltava l'altra banda, o sia la dels que els agrada el rebre. L'avantatge de llegir Sade de jove és que després ja res no et sorprèn, qualsevol suposada transgressió sexual que et presentin et sembla un joc d'infants. La novel·la la vaig trobar a La sonrisa vertical de Tusquets, traducció d'Andrés Sánchez Pascual, una obra bàsica que tampoc no es troba en català, ni en les col·leccions eròtiques de quan se'n publicaven.

La novel·la parla d'una experiència amorosa -amb contracte signat i tot- d'un amic d'un amic del narrador, però com que els lectors d'avui dia coneixem trets biogràfics importants de l'autor, sabem que l'amic de l'amic del narrador s'assembla molt a Sacher-Masoch (l'edició de Tusquets conté un parell de contractes reals de mig any entre les seves dues dones i ell, molt interessants). És per això que al pobre Sacher-Masoch li ha tocat el rebre i el seu cognom ha estat utilitzat per designar el concepte de masoquisme (l'altre cognom designa un pastís, però no crec que tingui res a veure amb ell). Evidentment l'autor no fa servir el terme masoca, i defineix el seu personatge com a "hipersensible". Ara bé, dubto que el terme hipersensibleria pugui arribar a competir mai amb masoquisme.

Doncs això, en Severin s'enamora perdudament de la Wanda (una eslava, les eslaves són perilloses) i li proposa dues opcions: que l'estimi i es casi amb ell o, si no és possible, que l'accepti com a esclau abans que se'n vagi amb un altre. Com que ella diu no estar preparada per tornar-se a casar (és vídua de fa poc, amb una bona herència, i viu de conya), ell l'interpel·la violentament amb frases com "quiero poder adorar a una mujer y sólo puedo hacerlo si ella es cruel conmigo" o "haced de mí lo que queráis, pero no me rechacéis completamente" . Ella l'atura amb "sosegaos" o "me habéis puesto nerviosa con vuestras historias", però ben aviat s'hi repensa, i si té al davant un burro que es deixa fer de tot, ¿per què no aprofitar-lo? Accepta, però amb la por que se li despertin els instints més ocults, li agafi gust a això d'apallisar els homes i ja no pugui parar. "Nosotras la mujeres somos muy imaginativas, tened cuidado."

L'endemà mateix se'n van xino-xano a comprar un fuet dels grossos, el botiguer i tot se sorprèn i els pregunta si és per a un doberman.
Els aristòcrates austrohungaresos s'avorrien, estaven en decadència, i bé s'havien de distreure d'alguna manera. Comencen les sessions de fuetades i trepitjades, però la Wanda ben aviat se'n cansa perquè això de la tortura física és molt i molt cansat, sobretot si portes una vida de no fotre brot. Aleshores se li encén la llumeta i pensa que la tortura psíquica és molt més efectiva i sucosa, i canvia de mètodes repressius: obliga en Severin a fer-li de criat, li canvia el nom i tot (li diu Gregor, el mateix nom que triaria Kafka pel seu insecte), el fa treballar com un ruc a canvi de quatre xavos, el menysprea, l'ignora, el crida, l'insulta, li diu que no fa bé la feina, el corregeix, flirteja amb altres homes per fer-lo morir de gelosia, el deixa en ridícul davant d'ells, i el càstig físic li té reservat per quan no es porta prou bé: unes criades negres el lliguen i la Wanda l'alliçona de valent, per dolent.

Fet i fet La Venus de las pieles és una novel·la normal i corrent, perquè això del sadomaso i tota la parafernàlia sí que és una mica rar, però les humiliacions psíquiques que acabo d'esmentar són d'allò més normal, les veiem cada dia a la feina, al carrer, fins i tot a moltes llars. ¿Quanta gent s'arrossega (o ens arrosseguem) i es deixa humiliar abans de no perdre una feina, de no quedar-se sol? No hi ha res que duri per sempre, l'amor passional s'acaba, en Severin en té els collons plens i la Wanda també, ell es fa neorural i ella troba un príncep blau amb qui li ve de gust fer de súbdita, no de mestressa, i de qui envídua al cap d'un any per seguir el costum. Amics/enemics per sempre, com la cançó de les olimpíades. Llegint-la a distància, la novel·la provoca un fart de riure, però pensar que hi ha gent que viu la sexualitat d'aquesta manera, fa patir molt.

El llibre acaba per sorpresa amb un discurs feminista: "La mujer, tal como la naturaleza la ha creado y tal como la educa ahora el varón, es enemiga de éste y sólo puede ser su esclava o su déspota, pero nunca su compañera. Sólo podrá ser su compañera cuando ella tenga los mismos derechos que él, cuando ella se iguale a él por la formación y por el trabajo". Això el 1870. ¿Què s'escrivia i es publicava aquí, a Catalunya, aquell mateix any?

Nota: la foto és d'una obra teatral argentina basada en la novel·la, actualment en cartell.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Tristesa i alegria alhora

Doncs "la gran creación del negro de Norteamérica" a què fa referència el poeta José María Fonollosa és el jazz, en un poema de plany d'un passat millor que no tornarà, un tema no gens habitual en el poeta. "Se nos está muriendo el jazz". Es queixa que els afroamericans s'estan tornant rics de nou, estan agafant poder, només aspiren a progressar, com el de la narració de Fante i, és clar, l'art queda de banda, "la música despreciada y amada. Humana. Mágica. El oscuro milagro de este siglo."

No he estat gaire bon oïdor de jazz, ni de gairebé res. Però de tant en tant sí que em cau a les mans un DC o CD (sóc arcaic, encara n'utilitzo) i no paro de punxar-lo (¿també es punxen, oi?). A Toni Solà (saxo) i Ignasi Terraza (piano) ja els coneixia, ara han tret un disc nou amb Ramon Fossati (trombó), The Black Key, editat a Barcelona. Com em passa sovint amb la primera escoltada, primer em va deixar fred, o potser és que el meu cervellet no és capaç d'assimilar de cop tanta bellesa. Però després hi he tornat i ja m'hi he aviciat. Bé, és un vici barat, com no n'hi ha gaires. I si us espavileu, crec que encara estan de gira.


La meva cançó favorita ha anat variant d'una setmana a l'altra, però finalment ha pujat al capdamunt del podi La Copa Rota d'Ignasi Terraza, i ara per ara si no l'escolto periòdicament me n'agafa mono. Primer el trombó, després el saxo, després el piano, i finalment tots tres, amb baix i bateria de fons, em parlen amb tristesa i alegria alhora, com al poema d'en Fonollosa, sap greu que es mori el jazz però tot el que hem viscut no ens ho treu ningú, ens agradaria que el nostre país no fos com s'està tornant, les vacances s'acaben, tant que ens hem estimat i ara ens hem de separar. Alegria i tristesa alhora, sempre és millor estimar amb data de caducitat que aparentar ser de pedra.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Vetusta Express

¿Una comedia de enredos espanyola, de qualitat, amb un fort component literari, humor intel·ligent, jocs de paraules que no fan caure la cara de vergonya, personatges estereotipats que tenen molt força (el Dom Joan, la ben casada que cau en les seves xarxes, el marit banyut i la seva puteta, l’amargat suïcida...), i a sobre basada en un relat de Stefan Zweig? Ah, ja ho entenc, el director és Gonzalo Suárez, el que va fer Remando al viento, una pel·lícula que no té res a veure amb el que s’entén com a cinema espanyol.

M’agrada que els autors que en saben toquin temes i gèneres populars, com ara el vodevil, d’altra manera els sapastres se’ls apropien i els fan degenerar ràpidament, fent-los acabar en el pitjor rostre de el club de la comedia. Només cal engegar la tele. O en el teatre amateur del nostre país, molt em temo que no es representen comèdies lleugeres de qualitat, jo com a mínim no n’he vista cap, sinó les banyes, corredisses, malentesos, jocs de paraules, de sempre. Patètics i depriments.

En un moment de la pel·lícula l’amant obre l’armari de la cambra de Dom Joan i l’amant que la substitueix avisa de seguida “No es lo que parece”. Una escena i una frase que hem vist i sentit milers de vegades, però en aquest cas sembla nova, original, i fa riure i tot. Pel que fa a les paròdies de crítica social, tot i que alguna està una mica vista, en general estan força ben aconseguides, sobretot la del director genial que ha preparat una escenografia trencadora i total d’ulls i llengües, sembla ben bé un director d’aquests que corren ara per Catalunya.

Oviedo express és una pel·lícula coral, ja s’adverteix al començament amb una cita o pseudocita de Mark Twain que qui busqui una trama, hauria de ser afusellat. Llàstima que algunes escenes siguin excessivament caòtiques i alguns personatges quedin penjats, no estan prou ben dibuixats, sinó estaríem parlant d’una gran pel·lícula (sempre dins els límits d’una pel·li de per riure, com vaig comentar fa uns dies). Com a mínim és una sorpresa en l’ensopidor panorama cinematogràfic. I si la veieu havent llegit La Regenta, millor que millor.

divendres, 2 de novembre de 2007

Al oeste de Roma, de John Fante

Ja he publicat un parell de missatges malparlant de les repúbliques del poble, ara toca l'altra banda, els que encara tallen el bacallà del món. Però no és el mateix, perquè tot i ser tan infantils, tan ignorants i tan arrogants com diuen, sempre tinc un agraïment cap als EUA, perquè crec que la poca llibertat que tenim la tenim gràcies a ells. A part de la dicotomia dreta-esquerra, que no la nego, també hi ha la de comunitarisme-individualisme, i és evident que els nord-americans (i potser els anglesos) han estat els més grans defensors d'aquest últim. A l'Europa continental també vam (van) fer la revolució liberal, però el sentit d'Estat s'ha acabat imposant, només cal veure com està França a hores d'ara, i com s'estén el totalitarisme entre nosaltres de seguida que hi ha una minicrisi.

A més, la meva simpatia cap als EUA augmenta paral·lelament a la ràbia
que li tenen els progre-pihos nostrats. Molta ràbia, sí, però només falta que ells es tirin un pet perquè aquí alcin el nas per olorar com més profundament millor. Provincianisme a dojo. És per això que em fa mandra llegir autors nord-americans contemporanis, trobo que generalment estan sobrevalorats, pel fet que controlen els mitjans de seducció i distribució de tot el món. Paul Auster m'avorreix com una mala cosa, i em sembla pedant, i a alguns que m'han agradat com Philip Rott o John Irving sempre hi trobo massa concessions, perden el cul per agradar, tenen l'espasa de Damocles del mercat al damunt i això es paga.

Amb aquestes prevencions he encetat el meu primer John Fante, traducció de Antonio-Prometeo Moya, i no serà l'últim, perquè Fante és una altra cosa, com canta el Pavlovski. Per començar, el llibre es va publicar pòstumament, o sigui que no era esclau del mercat i escrivia el que li rotava, verb molt procedent perquè l'escatologia i el sexe són presents en tot moment, la llibertat creativa que a mi m'agrada. I és que no es calla res, les misèries de la societat californiana però alhora les grandeses, la hipocresia d'haver de semblar el que no ets per sobreviure. Per sort, l'individu és el que importa, i sempre se'n pot sortir, amb el suport de la família, o dels amics, els poders polítics i econòmics queden molt lluny i cal fer el possible per crear-se un microestat a mida, aquesta és la grandesa d'Amèrica. La creativitat, "la gran creación del negro de Norteamérica."

Guionista hoollywoodià de professió, l'estil cinematogràfic es nota en tot el llibre, format per una novel·la curta de títol sublim, Mi perro Idiota, i una narració llarga, La orgía. Per compensar, la novel·la comença malament i acaba bé, i la narració a l'inrevés, però en tots dos casos els protagonistes són llatins-europeus catòlics que se senten com un pop a la terra dels wasp's. A Mi perro Idiota, un guionista a les últimes fundador de família nombrosa en barri residencial només pensa a deixar-los tots plantats i fotre el camp a Europa o a Nova York (que ve a ser el mateix), però finalment s'adona que al seu país de debò s'hi està la mar de bé (i el text no cau en la carrincloneria ni en el patriotisme). Un gos gegant i ¿misogin? (¿com en diríem, d'un gos que odia les gosses?) fa de nexe d'unió. A La orgía, un obrer de la construcció negre aconsegueix el somni de prosperitat social, es forra, però els italoamericans quan proven d'emular-lo en lloc del sacrifici necessari només saben que beure i cardar: els llatins, és que no tenim remei.

Concurs: ¿quina és
"La gran creación del negro de Norteamérica" de què parla el poeta?

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Petita antologia de Daniïl Kharms

Els autors còmics es queixen, amb raó, que se'ls fa poc cas. Ens els prenem a broma, els menystenim. Si escriguessin el mateix però amb un altre to, amb solemnitat i dolor de creador, els encimbellaríem al parnàs, però com que fan conyeta, són i seran sempre de segona fila. Feu-ne la prova: escriviu alguna desgràcia (que us han diagnosticat un mal, que la dona us posa banyes) dues vegades amb tons diferents: un de pallasso de mira què hi farem, i l'altre de pensarós que s'adona de la gravetat de la vida. Passeu-los a dos amics: el que rebrà el text solemne us planyerà i es desfarà per ajudar-vos, l'altre es partirà el cul i reenviarà el text de seguida per fer córrer la notícia i continuar amb la festa.

I per si no n'hi hagués prou, a l'hora de rebre, reben més els autors còmics que els seriosos (o que van de seriosos), com va passar amb el pobre d'en Daniïl Kharms i tota la seva colla de lletraferits, afusellats, deportats o tancats en sanatoris pel sol fet que els estalinistes no sabien entendre les seves gràcies (el poder sempre s'envolta d'autors seriosos, mai de graciosos). Desconeixia totalment en Kharms (i en segueixo desconeixent tot dels seus col·legues), però ara l'he conegut una mica per la petita antologia (es diu així), que n'ha publicat 1984, seleccionada, traduïda i anotada (notes breus i clares) de Miquel Cabal Guarro. Per algun lloc he llegit, crec que al Benzina, que l'antologia és poc representativa, però com que jo no en conec res més ja m'està bé.

El volumet es tanca amb una petita obra de teatre d'aquelles dadaistes que no s'entén res, m'ha recordat El Público de García Lorca, però el millor -com Kafka- són les narracions. N'hi ha de ficció i d'autobriogràfiques, evidentment no hi ha cap diferència entre les unes i les altres, i també hi ha una novel·la de trenta pàgines, deu ser allò de la decadència de la novel·la. Humor agredolç que vessa per tot arreu, què hi farem, ens ha tocat viure això, els personatges intenten estimar, creure en Déu, menjar alguna cosa decent en el país dels soviets, malgrat que tot s'enfonsa i tothom és espiat. Ritme accelerat i diàlegs de sapiència popular. Val al pena acostar-se a aquest autor.

Un dels temes recurrents del llibre és l'odi als nens, suposo que són vistos com la continuació de la desgràcia, abans de viure així és millor acabar amb tot. "-No puc suportar ni els morts ni els nens. -Sí, els nens són una immundícia" és una de les moltes perles del llibre. Curiosament el règim stalinista va prohibir a Kharms publicar res llevat de literatura infantil: els règims totalitaris sempre han tingut bon ull a l'hora de repartir responsabilitats entre els homes i dones nous i noves de la nova societat.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

El desesperant dolor de descartar-se d'una carta desitjada

Sóc jugador, i què? Multituds perden el temps en altres tonteries, i els jugadors encara hem de demanar perdó i fer-nos perdonar la vida pel nostre vici. Sóc jugador de Brettspielen, literalment jocs de taula, però com passa amb molts termes alemanys la traducció es queda curta, serien més aviat jocs d'estratègia, sense apostes pecuniàries. Els aristòcrates i els obrers hem jugat sempre, els grans detractors de tota la vida han estat els burgesos, obsedits com estan en la producció i en la promoció social (i la destrucció del medi). Tapem-nos les orelles davant les crítiques i els riures fotetes de la burgesia.

Ves per on, les prediccions dels setciències auguraven la desaparició d'aquesta mena de jocs per la competència del suport digital i la xarxa de xarxes, i ara mateix n'estem vivint una bona època. Es produeixen centenars de jocs cada any, només alguns dels quals, com és normal, sobreviuran durant dècades. Podeu donar un cop d'ull a la base de dades per excel·lència, nord-americana, encara que el principal productor de jocs sigui Alemanya. Jo vaig descobrir aquest món fa un parell d'anys, encara no, i n'he quedat meravellat. Si us costa trobar companys de joc, actualment es pot jugar en línia aquí o aquí o aquí, de franc, a temps real o per torns.

Un component interessant i de fortes discussions és l'atzar. Tinc amics que es neguen a jugar a jocs que tinguin una gota d'atzar, són els entusiastes de la raó, l'empirisme a ultrança, però pel meu gust pateixen d'una abstracció excessiva, matemàtiques, i m'agraden més els jocs amb una dosi d'atzar ben dosificada, s'acosten més a la vida. En aquest mundillu es considera un mal joc aquell en el qual l'atzar és determinant, o sigui que un mal estrateg guanyi un de bo a causa de la sort. Tots els jocs en els quals s'agafin cartes, fitxes, o s'esperi que un dau deixi de rodolar, tenen atzar.

Un dels moments més dolorosos per a un bon jugador és haver de prescindir d'una carta o fitxa llargament desitjada, solament perquè no arriba en el moment oportú. I és que el joc, com l'art, és una metàfora de la vida: estàs tranquil·let a la feina i de sobte te n'ofereixen una altra de molt millor però molt arriscada; et surt la possibilitat de fer el viatge sempre desitjat quan molts lligams t'ho impedeixen; has format una família estàndard amb nens que et diuen papa i de cop i volta apareix una dona de la qual t'enamores com un col·legial. Ja tens l'estratègia muntada i plaf, apareix la carta que es resistia a sortir. La tens uns moments a la mà, els companys-competidors t'increpen perquè ja comences a tardar massa, te la mires, l'estimes, i finalment te'n descartes. Adéu, carteta meva, el nostre és un amor impossible, et recordaré molt de temps, segur que ens trobarem en una altra partida i serem molt feliços junts. (El joc té l'avantatge que després d'una partida en ve una altra, i una altra, en la vida encara no ho sabem).

Ens pensem que les nostres estratègies són molt ben planificades i rumiades, les nostres vides segures i estables com la protagonista d'Another woman de Woody Allen, i en un instant una carteta de no-res ens fa trontollar, ens adonem que la seguretat que ens volen vendre no existeix perquè vivim en fonaments de fang, i no ens serveix de res cap de les assegurances multirrisc que ens han encolomat. Per això mai, mai nou us rigueu d'un jugador.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Rates, de Manel Zabala

Vaig conèixer Manel Zabala arran de les efusives recomanacions de Julià Guillamon al Culturas de La Vanguardia. I de debò que els seus contes són potents malgrat pecar sovint d'excés de loquacitat, però la força dels diàlegs grotescos actuen de compensació. Recordo especialment la jove que vol ser poeta de les lletres nostrades i acaba injectant-se el Fabra a les venes, o la carta d'un sofert usuari de Gas Natural que implora que pel que més vulguin no li enviïn més publicitat, que no vol la calefacció, ni l'aire condicionat, ni la targeta de crèdit amb punts de regal. Em va agradar que els contes parlessin de problemes reals del dia a dia, denunciant-los, al contrari del que diuen que passa amb els escriptors catalans, que parlen de mons irreals perquè no ens agradem.

Fa poc Proa va presentar la novel·la de l'autor (perquè un contista fins que no fa novel·la no és autor ni és res), però tractant-se de Zabala no podia de cap manera tractar-se d'una novel·la com les que hagués plagut a l'editor de Proa, per fer dinerons, d'aquestes que parlen de monuments històrics i tot això. Per començar és curta, un centenar de pàgines, i sent estrictes hauríem de parlar de faula: uns animals que s'humanitzen per deixar clar als humans que en som de burros i per mostrar-nos el que hem de fer.

Doncs el que hauríem d'haver fet i no hem fet és la transició cap a un país democràtic, i a sobre havent de dir que sí que n'hi ha hagut. Aquest és el punt central de l'obra. Ja us podeu imaginar el repertori de personatges que hi pul·lulen deixant de banda els animals que són els espavilats: un democratacristià que no s'assabenta de la missa la meitat, bòfios que es deleixen per estomacar, polítics venuts i arrogants, alts funcionaris inútils que són els fills o filles dels polítics abans esmentats... Amb aquest panorama és comprensible que s'hagi parlat poc de l'obra, o se n'hagi devaluat el missatge, sobretot en els mitjans de comunicació còmplices, que són tots (com a mínim els de més difusió). No acostumo a llegir novetats, però si segueix en la línia segur que llegiré la nova obra de Zabala: deixant-ne de banda la qualitat literària, va molt bé per a la salut mental en aquesta societat de fantasia.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

La gran rutina, de Valentí Puig

De Valentí Puig n'havia llegit un llibre de contes fa anys, potser vint, crec que és Dones que fumen, i no en guardo un record especialment bo però tampoc dolent. De fet, l'únic que en recordo és una imatge d'unes dones en una sala d'espera atemporal, com si fos el purgatori, i aquesta imatge em retorna periòdicament a la memòria. És un fenomen que em passa de tant en tant, però quan busco la imatge que sé segur que està en un llibre determinat molt sovint no la trobo, i he d'acabar acceptant amb recança que m'equivoco de llibre.

Tenia ganes de llegir La gran rutina perquè tracta el tema de la desorientació de la nostra societat, perduda en valors estúpids i allunyada del que realment importa, una crítica a la "burgesia emprenedora" del nostre país, si és que alguna vegada hi ha hagut burgesia i ha estat emprenedora. Però l'obra té poca volada, és limita a descriure unes vides avorrides i, és clar, cau en l'avorriment. Famílies que no progressen com voldrien -sempre amb un ull espiant el veí-, fills que no surten com s'havien somiat, empreses que es venen a multinacionals, homes que abandonen les dones per unes altres de més joves, pares que perden el cul per enxufar els fills... Res de nou, tot això ja ho sabem, ho veiem cada dia, i és avorrídissim i fa fàstic, i els mitjans de comunicació (la majoria) que voldrien veure reduït el poc poder polític que tenim com a país -sí és que som país- ens ho refreguen per la cara dia sí dia també. Així doncs, ¿per què llegir una novel·la com aquesta, si ens explica el que ja vivim sense gaire més gràcia? ¿Què ens aporta? Els dos primers capítols fan gràcia i tot, però de seguida el lector cau en un sopor i en una malenconia de fer les maletes i fugir terra enllà (o sigui, res de nou).

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Dues d'Eduard Màrquez

Un altre autor que sempre m'ha fet por de llegir per tenir-lo en consideració de massa tecnicista -o sigui abocat en excés a la tècnica- és Eduard Màrquez. Per sort, en compensació, és al·lèrgic a la palla, element que no convé en l'ambient perquè les nostres maneres de vida ens porten a moltes al·lèrgies. N'he llegit El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, i m'ha agradat molt més el primer llibre, el més antic. Efectivament és un autor excessivament perfeccionista pel meu gust, amb un intent desmesurat que l'obra no tingui res de sobrer, de banal, poesia en prosa, hi ha moments que el text fins sembla escrit per una màquina. I que jo sàpiga, els humans cometem errors, i estic convençut que totes les grans obres són grans obres perquè contenen errors (errors de classe, és clar, no d'aprenent, ni de pixatinters que es pensa que es menjarà el món).

Segur que m'ha agradat més El silenci dels arbres pel fet que l'acció passa a Sarajevo durant la guerra (encara que el llibre no ho especifiqui en cap moment), i el component humà, sentimental, hi té molt de pes, el qual falta en l'altra novel·la, massa centrada en el món de l'art. Només al final els artistes que ho han donat tot per l'art s'adonen que la seva vida no ha valgut res, però no cal ser artista per adonar-se'n. M'he anat trobant amb moltes obres amb artistes de protagonistes, i la majoria són avorrides, siguin escriptors, pintors o músics, i és que quant a artistes interessen poc, són uns avorrits de mena, i quant a persones valen poc.

L'altre dia vaig anar a veure Tres dramolette, de Thomas Bernhard, amb la Sardà, i si ho arribo a saber no hi vaig. Va estar bé, però no és un text per ser representat: dramaturgs i actors parlant de dramaturgs i actors, el que faltava. I per acabar-ho d'adobar L'home de teatre de fa uns anys, també de Bernhard, també parlava del món del teatre.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Jo no sóc de nocilla

Després del breu parèntesi tornaré amb els llibres llegits aquest any. Últimament no llegeixo llibres, em fa mandra, només m'empasso articles de diari i comentaris de blocs, va com va. Això que em facin mandra els llibres ja ve de lluny. I encara més les novetats. I encara més els anuncis d'arribada de noves generacions amb llibres genials, imparables, nocilles, generacions ics o el que sigui, no són més que estratagemes perquè es parli una mica d'un producte en un mercat saturat.

Excepcionalment, m'he llegit els dos articles que ha publicat el Culturas de La Vanguardia sobre un tal Proyecto Nocilla. En l'últim, Agustín Fernández Mallo parla d'un article de Vicente Verdú i de certes afirmacions amb què coincideixo bastant: la novel·la està exhaurida ja que ens trobem en l'era de la "ficció de realitat", i llegir i escriure novel·les és un fet folklòric, ja que no són del nostre temps, sinó "d'una cultura en vies d'extinció". Que la gran majoria de novel·les actuals són putrefactes, que dirien Dalí-Gasch-Muntanyà, ho sabem amb un simple cop d'ull als títols més venuts. El curiós és que encara hi hagi tanta gent que se les llegeixi; les novel·les de cavallaries també van tardar molt a extingir-se, i -esperança- aleshores vam tenir el Quixot.

També estic d'acord amb
Fdez. Mallo quan diu que avui dia el mercat és el món, i el que no s'hi ven és que no existeix. Ara bé, hi discrepo quan diu que les arts pictòriques estan molt més renovades que la novel·la, allà també hi ha molta podridura i esnobisme. Igualment no em sembla bé que posi al mateix sac de la narrativa la poesia, molt més arriscada (suposo que per això té tants lectors). Potser em llegiré el llibre aquest de Nocilla Dream i tot, amb el risc que es tracti d'un bluff, és clar.

Jo no he sigut mai de nocilla, i amb els anys m'he anat separant dels gustos de la meva generació, he anat cap al pa amb oli, formatge, xocolata (amargant). ¿És una mostra de no-identificació generacional? El nom que han posat a aquest "Proyecto" em recorda quan, a secundària, el profe va demanar que diguéssim frases fetes, i un dels tontos de la classe va fer l'aportació de "pa amb nocilla". Ves per on, el que teníem per tonto resulta que era un visionari.

diumenge, 30 de setembre de 2007

Un desig de fa vint-i-tres anys

A aquestes alçades ja sé que hi ha molts llibres que no podré llegir mai, per temps material (no puc oblidar que a part d'aristòcrata sóc obrer), música que no podré escoltar, pel·lícules que no podré veure, llocs que no podré visitar. La varietat és molta, la pila de desitjos no fa més que augmentar i la vida no dóna per més. Cal no atabalar-s'hi, vaig llegir que Lobo Antunes feia com si hagués de viure cent cinquanta anys i es despreocupava del tema. I Borges deia que cadascú es va formant la seva biblioteca, suficient per a un mateix.

Una d'aquestes pel·lícules que fa temps que volia veure i sempre ho anava deixant era Stranger than paradise, de Jim Jarmusch, a casa nostra traduïda curiosament per Extraños en el paraíso (el meu anglès no és gaire bo però m'arriba per saber que no és una traducció literal). I recordo que va ser arran d'un article de Quim Monzó, del qual recordo el comentari que el primer que fan els protagonistes quan arriben a Califòrnia és comprar-se i posar-se unes ulleres de sol (al final resulta que és Miami, la memòria sempre aporta petites variacions).

He mirat la data d'estrena de la pel·lícula i és el 1984. No sé si a Espanya es va estrenar el mateix any, potser no, en tot cas des del naixement del desig fins a portar-lo a terme han passat més de vint anys. No està gens malament, diuen que és millor l'espera del plaer que tastar-lo ("no te desnudes todavía".)

La còpia era bastant dolentota, però és una pel·lícula de les que queden a la ment. Simplicitat al servei de la grandesa, cap escarafall inútil. Xoc cultural entre l' Europa (encara comunista) i l'Amèrica. Vaig sortir del cinema pensant quines tonteries m'havien estant explicant, però les vivències dels tres somiatruites i de la tieta que no renuncia a la llengua ja són amb mi.

dimecres, 26 de setembre de 2007

El públic

Com vaig encetar en el missatge anterior, el pitjor de la funció va ser el públic: la parella del davant no estava per l'obra (l'home fins escoltava el futbol amb auriculars), l'home del costat es va adormir i roncava esporàdicament, pel darrere cap al final badallaven amb ostentació, un mòbil va cridar l'atenció amb el pip-pip... ¿Aquesta gent per què hi va, al teatre? ¿Els donen invitacions, estan obligats pel cònjuge, vesteix anar-hi?

Em va recordar encara no fa un any quan vaig anar a veure Arcàdia de Tom Stoppard al Nacional, un diumenge a la tarda, una obra excessivament llarga, parlava durant més de dues hores del que un poeta enllesteix en un parell de poemes. L'obra va ser demencialment sobrevalorada per la crítica nostrada, això d'anar de profund sempre fa patxoca.

Vaig posar-me a guaitar el públic: senyors esteve, ties maria, adolescents xupiguais... que aguantaven pacientment una obra que no els interessava gens, i que se'ls feia pesada, uns diàlegs que no volien i no podien escoltar, però aguantaven, per admirar els actors, pel plaer de tenir al davant en carn i ossos aquells actors que surten a la tele. La tele en directe.

D'altra banda em fa l'efecte que la gent va al teatre a riure, el club de la comèdia, no està disposada a aguantar diàlegs o -encara pitjor- monòlegs excessivament llargs. A sobre, com va comentar Àlex Gutiérrez una vegada al Benzina, en els moments de més tensió dramàtica hi ha gent que riu. Sí: la ciutadana anònima estava aterrida, veient-se devorada per l'ogre Stalin, i hi havia gent que reia.

En moments com aquest penso que el teatre no té futur. O acabarà hipersubvencionat i representant clàssics com l'òpera, o acabarà amb despeses de producció mínimes, per a minories com la literatura.

dilluns, 24 de setembre de 2007

El poder

Sempre m'ha interessat el poder com a tema literari, no sols en el sentit polític sinó el que es produeix en l'ambient familiar, laboral, etc. He tingut l'oportunitat de tornar-hi arran de l'obra de teatre Stalin, adaptada i muntada per Josep M. Flotats, i durant la representació em venia al cap tanta gent a qui li agradaria ser Stalin, si disposés dels mitjans necessaris! L'obra és una adaptació d'una novel·la molt recent, publicada aquest any de fet, Une exécution ordinaire, del jove autor francès Marc Dugain. No el conec, però no estaria malament conèixer-lo atesa la qualitat d'aquest text. I a sobre tocant un tema tan difícil (la biografia de Stalin encara és susceptible a moltes interpretacions).

Les tres primeres escenes tenen una força dramàtica impressionant, en una escenografia senzilla i kafkiana (passadissos i portes que duen enlloc), i uns actors de qualitat. Una Carme Conesa i un Josep M. Flotats formidables. Conesa passa de la il·lusió al terror i d'aquí a l'anul·lació, mentre Flotats es manté inalterable en el paper del camarada gros, no cau en cap moment en el ridícul ni en el sarcasme, cosa molt difícil quan es representa un boig i sàdic que no ho sembla, ingenu i campetxanu tot ell, mentre va sembrant com qui no vol la cosa el terror i la mort a milions de conciutadans. Les escenes de després de l'entreacte perden una mica de trempera i fins es fan repetitives, i l'explicació final està molt mal resolta, si volien emparentar aquell dirigent amb l'actual ho haurien d'haver fet d'una manera més digna, no està al nivell.

Fa uns anys vaig llegir l'obra de teatre Cartes d'amor a Stalin (original en castellà) de Juan Mayorga, en què Mikhail Bulgakov implora al gran manaire que el deixi treballar,
i també em va agradar molt. El fet de tocar aquest personatge i sortir-se'n amb solvència probablement és una prova que ens trobem davant d'un escriptor de debò.

Potser el pitjor de la representació va ser el públic, en parlaré en el pròxim escrit.


ACTUALITZACIÓ (29/09/07): Al Culturas de La Vanguardia he llegit que la novel·la
Une exécution ordinaire parla de l'enfonsament del submarí Kursk a la Rússia contemporània, només el primer capítol parla de Stalin, del qual ha sorgit l'adaptació de Josep M. Flotats. La novel·la acaba de sortir en català, Pagès ed., Una execució ordinària.

Un fragment d'aquest missatge ha sortit publicat al Cultura de l'Avui.

divendres, 21 de setembre de 2007

Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais

Cada estiu toca clàssic, i aquest ha estat el torn de Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais. Concretament dels dos primers llibres, els més coneguts, perquè la sèrie sencera en té cinc. L'edició que he llegit no és la de la imatge, sinó la de la Molu, de portada verda poc seductora, però amb traducció agradable i llegidora de Miquel-Àngel Sánchez Férriz.

Posem-nos en situació: el Pantagruel es publica el 1532, tot just sortint de l'edat mitjana, la superstició i la màgia regnen en la població, estaments pudents (de poder) inclosos. No és estrany que un humanista assenyat com Rabelais tingués unes ganes horribles de riure's de tot i de tothom. Va firmar amb pseudònim, per si de cas.

Doncs això, l'obra mostra un mala llet impressionant contra els sòmines que donen explicacions absurdes del món, i a l'obra apareixen ridiculitzats cada dos per tres. L'argument en si és avorridot, en certa manera parodia les novel·les de cavalleries (antecedent del Quixot, doncs), però el millor de tot és el llenguatge que gasta (d'aquí la importància de la traducció), popular i llenguallarg, amb nombroses referències populars. L'erotisme de broc gros i l'escatologia vessen per tot arreu. Rabelais es dirigeix al poble amb un to picantó per advertir-lo que no cregui en bruixes (i de pas que molts de que manen són uns babaus).

¿Com és que molts dels grans clàssics són paròdies de la societat del seu temps, sobretot dels mestretites que es passegen carregats de solemnitat?

diumenge, 16 de setembre de 2007

Les amnèsies de Déu, de Joan-Daniel Bezsonoff

I continuem amb l'altre "narrador jove nordcatalà", Joan-Daniel Bezsonoff, d'obra prolífica. N'he triat Les amnèsies de Déu, novel·la notable que explica les peripècies d'una sèrie de personatges, molts amb vincles familiars, durant la segona guerra mundial. Una novel·la curta, aquesta sí, més que nouvelle. Una novel·la de nissaga, com les d'en Porcel, amb personatges d'ordre, pal de paller de la societat, al costat de bales perdudes de les quals es treu més suc literari. A diferència d'en Porcel hi ha més humor i menys solemnitat, i com en l'obra de Lluís comentada amb anterioritat té alguns moments d'ingenuïtat que fan molt de mal, fan trontollar l'obra, li fa ensenyar el cartró-pedra.

Aquesta obra, també com la de Lluís, ofereix un plus important: ofereix pistes de per què els nordcatalans són com són i, de passada, per què els sudcatalans som com som (i també: per què no ens entenem?, i també: ells estan més afrancesats que nosaltres castellanitzats, o a l'inrevés?). És un tema molt interessant per als amants de la sociologia: els catalans d'una banda i l'altra fa 300 anys érem iguals, o similars, i ara no ens entenem: quins han estat els mecanismes que ho han fet possible? Les dues obres apunten que el gran punt de separació va ser la fi de la segona guerra mundial, amb França com a estendard de llibertat davant una Alemanya derrotada, i una Espanya que no era Europa.

dilluns, 10 de setembre de 2007

El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís

Tenia moltes ganes de llegir El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís, tot i que fa algun any vaig voler descobrir aquest autor amb Els ulls de sorra i no vaig poder tirar endavant (però encara el tinc aquí, al prestatge, no me n'he desprès, o sigui que deu esperar una segona oportunitat). El dia de l'ós venia amb l'handicap d'una crítica negativa d'un conegut ("és un llibre que no té res"), i sort que no li vaig fer cas perquè és un llibre impressionant, deixant de banda algunes ingenuïtats com la "iniciació" sexual de la protagonista, o que aquesta treballi a turisme de Barcelona amb una diligència difícil de creure.

És una novel·la (o millor dit nouvelle) esgarrifosa, amb molta força, que beu de la realitat però que et fa qüestionar si realment hi beu, perquè és impossible que la realitat sigui així, hi ha moments que sembla que ens trobem davant d'una obra fantàstica de Tolkien o encara millor de Lovecraft. A hores d'ara segueixo amb el dubte, però per primer cop a la vida he pensat: quina sort que tenim de ser espanyols.

Poc després he llegit El crim de l'escriptor cansat. No tan admirable com El dia de l'ós però igualment 100 pàgines d'alta intensitat amb personatges francesos que s'avorreixen i no saben què han vingut a fer al món (que per cert són incapaços d'entendre, això s'ajusta a la realitat, com vosaltres mateixos podeu comprovar si parleu amb qualsevol francès).


Punt i a part. S'agraeix tant de contingut en tan poc espai, senyors editors i senyors autors, ja sabem que els llibres que més es vénen són els totxos de tapa dura, però aquests són per a un altre tipus de públic. Hi ha moltíssima oferta cultural al món (tots els clàssics, cinema, internet, la vida a l'aire lliure...) i els que busquem literatura, o sigui art, preferim llibres sense palla, gràcies. I posats a demanar, que no siguin cars: les noves generacions no tenim espai, està tot acaparat i ens el vénen a una burrada/m2, per tant no volem llibres bonics i cars, sinó de fer servir i llençar, exceptuant els clàssics que són per a tota la vida. He dit.

ACTUALITZACIÓ (25/09/07): Ahir vaig veure en una llibreria que la Magrana ha tret una col·lecció de llibres de butxaca, i entre ells hi havia
El dia de l'ós, ben editat i a 7-8 euros. Molt bé!