dimecres, 21 de novembre de 2007

Homes i dones del cap dret

Recordo un article d’en Quim Monzó, de fa molts anys –i que quan he volgut recuperar per rellegir mai no he sabut trobar- que deia que anar de jove escriptor és molt fàcil (avui potser hauríem de dir jove creador, queda més modern), perquè tothom té moltes idees, però escriure de debò és molt i molt difícil, perquè ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades. Acabava amb la metàfora d'un castell majestuós imaginat del qual un cop traspassat al paper només en queda un torre, i encara de gairell.

Tenir ganes o sentir el desig de fer un joc de taula és fàcil, idear-lo ja costa més. Ara, dissenyar-lo, fer-ne la maqueta, provar-lo i convèncer gent perquè el provin, muntar una empresa, publicar-lo, fer-ne difusió i distribuir-lo, això ja sembla impossible, cap esbojarrat no s'hi posarà i menys en un país sense tradició de jocs, doncs tot plegat és el que ha fet la gent de Vexillum, amb el seu primer joc PatimPatamPatum. Un bon joc de majories de temàtica catalana –la Patum de Berga-, components de qualitat, i ben il·lustrat. He de dir que encara no hi he jugat, però un dia o altre caurà en aquestes festes familiars (i de vegades avorrides) que s'acosten, per això encara no l’he pogut puntuar a la BGG.

En jocs d'estratègia, el terme joc de majories -o també de control d’àrees- fa referència a la manera de puntuar per aconseguir la victòria, que és similar a la de les eleccions americanes: qui guanya en un estat encara que sigui per un vot, s’ho emporta tot. En el PatimPatamPatum els estats on cal guanyar són les places de Berga, durant la Patum, amb molta gent de tot arreu que empeny per fer-s'hi un lloc. El primer joc de majories va ser El Grande, alemany, editat el 1995 i amb una edició commemorativa deu anys després. Ambientat a Espanya, amb Old Castile, New Castile, una macroGranada islàmica, un Basque Country que va de mig Astúries fins a mig Navarra, i una Valencia que inclou Múrcia. Sort que els mitjans de comunicació amb seu a Madrid no en deuen conèixer la existència.


15 comentaris:

Ruminahui ha dit...

M'ha agradat molt això de "ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades".

I és que és realment així. Comences imaginant-te un joc grandiós, meravellós, amb uns mecansimes genials i uns components per deixar bocabadat. Després, amb unes quantes sessions de prova, unes quantes paraules ben dites d'algú que hi entén i, en definitiva, una mica de tocar de peus a terra, totes aquelles grandeses es desmunten i el joc meravellós resulta que no funciona ni a patades.

Però bé, d'això es tracta, no? ;-)

Zavodovski ha dit...

No hi ha impossibles, només projectes complicats i poc temps per dedicar-s'hi. Al final, però, la satisfacció de veure aquella merdeta tan ben parida paga la pena tots els sacrificis.

Moltes gràcies pel seu suport, Sr. Aristòcrata i obrer! Espero que el joc li agradi i aconsegueixi animar les sobretaules nadalenques (ja tremolo, se'ns acosta una altra vegada el nen jesuset i jo cada cop més ateu).

Salut!

aristocrataiobrer ha dit...

Hola ruminahui i zavodovski, l'article d'en Monzó feia referència al fet que molta gent xerra molt, però no fa res de profit (a part de criticar i menysprear els que sí que s'arrisquen)

quan parleu de "joc que no funciona ni a patades" suposo que no us referiu al PPP, oi? Estic convençut que agradarà als "no jugadors" a qui obligaré a jugar

que tingueu sort en la difusió i distribuició, que ja costen prou!

Ruminahui ha dit...

No home, el "no funciona a patades" no es refereix al PPP... actual! Perquè en les seves primeríssimes versions sí que era injugable. És això de grandeses convertides en merdetes ;-)

A més, no haguéssim tingut la barra de publicar un joc que no funcionés! Pot agradar més o menys, però el mecanisme funciona.

aristocrataiobrer ha dit...

sí, Ruminahui, era ironia (per si no quedava clar, últimament m'he trobat amb maldecaps per culpa d'ironies que no s'ententen). Però ara que hi penso, en el món del llibre sí que es publiquen molts llibres que semblen a mig fer, només embastats (molt sovint la culpa la tenen els premis)

amb això dels jocs he vist que també hi ha gustos molt divergents, per exemple amb l'Alhambra o el Kahuna, que generen odis i adhesions a parts iguals

aristocrataiobrer ha dit...

per cert, ruminahui i/o zavodovski, si voleu fer un qüestionari: http://cat.bloctum.com/mallorquina/2007/11/21/temps-enrere/#comment-762

caterina ha dit...

Monzó té molta raó amb el que diu a l'article que comentes.
El joc de taula aquest no el coneixia! :S Quins records els jocs de taula, tota la família i amics jugant, encara que crec que amb tant videojoc s'estan perdent una mica. També en treuen de tota mena. L'altra dia en vaig veure un basat en la novel·la de Els pilars de la Terra de Ken Follett...

caterina ha dit...

Ah! I gràcies per fer el meme!!! ;D

aristocrataiobrer ha dit...

Bon dia Caterina, realment això de jugar unes hores amb persones estimades, és el millor que hi ha! I fa una dècada sí que semblava que l'electrònic s'ho havia de menjar tot, però ara el joc de tauler torna i amb molta força.

he vist jugar a Los Pilares de la Tierra, no és dels meus favorits però no està malament

una lingüista elitista ha dit...

Especialment el primer paràgraf: quanta raó!

menxu ha dit...

Molt millor aquest joc que donar voltes a un taulell comprant carrers de catalunya :P

Anna ha dit...

apa, ja he fet els deures. I gràcies, m'ha divertit molt fer aquest meme!

m'ha encantat el frase "ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades"... em passa molt sovint!

Jesús M. Tibau ha dit...

Si volem arrbar a fer grandeses, potser primer cal començar per les petites coses, que no per això són menys importants. Això sí, tot i concentrar-se en petits objectius assolibles, crec que és important tenir sempre en ment un objectiu llunyà però que ens esperoni amb prou força i ganes d'arribar.

Zavodovski ha dit...

Parlant d'objectius, aquest joc que l'aristòcrataiobrer esmenta en el seu bloc, en té dos de ben clars:

1. Ajudar-nos a passar una estona ben divertida, una horeta llarga al voltant de la taula i gaudint de la companyia d'amics o familiars. Interacció amb altres éssers humans... què dimonis deu ser això?

2. Volem apostar pels jocs en català i que desenvolupin arguments que ens siguin propers, com una manera de fomentar l'ús de la nostra llengua i el coneixent de la història del nostre país... apa, quantes pretensions :-)

Gràcies per fer-vos-en ressò!!

aristocrataiobrer ha dit...

lingüista elitista, Anna i Josep M., és veritat que en Monzó té observacions amb molta força, i aquesta és de fa dues dècades i es manté ben vigent

menxu, està molt bé el disseny del teu bloc, fa gairebé tres anys que l'escrius i encara no el coneixia. El Monopoly és més un joc de societat que d'estratègia, però no està gens malament, i té un component didàctic-moral important: si el mercat no es regula, els diners van a parar tots a les mateixes mans, o sigui monopoli.

Zavodovski, gràcies per aprofundir en l'explicació del joc