Pregunta-ho a la pols, de John Fante

La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.

A Pregunta-ho a la pols els personatges es troben immersos en la gran depressió econòmica dels anys 30, tots miren d'espavilar-se com sigui a Los Angeles, una ciutat robada al desert amb "els dits pàl·lids i blancs de les extensions ermes, sempre allargats per reclamar el seu fill captiu". Liberalisme a ultrança, ningú no coneix ningú, la família -si n'hi ha- és lluny, els immigrants viuen una lluita a mort, el diner és el déu, cap jove no aspira a funcionari ni a un ajut estatal a la Califòrnia del sud, terra promesa que acull desvagats i perduts de l'est per devorar-los (he recordat The grapes of wrath). No hi ha terme mig: només pots triomfar i comprar-te un Ford 1929, com el protagonista, o ser un perdedor i acabar en un psiquiàtric, o en una cabana al mig del desert, per deixar-t'hi morir.

L'obra comença navegant una mica sense rumb, però a mida que avança es consolida una relació triangular d'amor-odi-mort que en centra i accentua la força narrativa. Fa gràcia, als nostres ulls, la descripció del capitalisme popular incipient, que ha convertit els EUA en el que són ara, i que s'ha exportat a la resta del món, a Espanya als anys 60 (30 anys de retard, doncs): alguns treballadors ja tenen utilitari, ni que sigui un pot, i nevera. També fa gràcia la fal·lera que manifesten tots els fills d'immigrants per ser més americans que ningú: "Partint d'una terra plena de sorra i de cactus els americans havíem construït un imperi. (...) Gràcies a Déu jo havia nascut americà." Això ho pensa el protagonista, fill d'immigrants italians, mentre li dol que altres neguin la seva americanitat però alhora ell la nega a una filla d'immigrants mexicans: "Quan jo era un infant de Colorado, Smith i Parker i Jones m'havien ofès amb els seus cognoms horribles, m'havien tractat de dago [llatí], i els seus fills m'havien ofès, de la mateixa manera que jo t'he ofès aquesta nit, Camila. M'havien ofès tant que mai no podria convertir-me en un d'ells". Per això fuig, a Los Angeles dels anys 30 tothom era estranger. I potser avui també.

Al oeste de Roma, de John Fante

Ja he publicat un parell de missatges malparlant de les repúbliques del poble, ara toca l'altra banda, els que encara tallen el bacallà del món. Però no és el mateix, perquè tot i ser tan infantils, tan ignorants i tan arrogants com diuen, sempre tinc un agraïment cap als EUA, perquè crec que la poca llibertat que tenim la tenim gràcies a ells. A part de la dicotomia dreta-esquerra, que no la nego, també hi ha la de comunitarisme-individualisme, i és evident que els nord-americans (i potser els anglesos) han estat els més grans defensors d'aquest últim. A l'Europa continental també vam (van) fer la revolució liberal, però el sentit d'Estat s'ha acabat imposant, només cal veure com està França a hores d'ara, i com s'estén el totalitarisme entre nosaltres de seguida que hi ha una minicrisi.

A més, la meva simpatia cap als EUA augmenta paral·lelament a la ràbia que li tenen els progre-pihos nostrats. Molta ràbia, sí, però només falta que ells es tirin un pet perquè aquí alcin el nas per olorar com més profundament millor. Provincianisme a dojo. És per això que em fa mandra llegir autors nord-americans contemporanis, trobo que generalment estan sobrevalorats, pel fet que controlen els mitjans de seducció i distribució de tot el món. Paul Auster m'avorreix com una mala cosa, i em sembla pedant, i a alguns que m'han agradat com Philip Rott o John Irving sempre hi trobo massa concessions, perden el cul per agradar, tenen l'espasa de Damocles del mercat al damunt i això es paga.

Amb aquestes prevencions he encetat el meu primer John Fante, traducció de Antonio-Prometeo Moya, i no serà l'últim, perquè Fante és una altra cosa, com canta el Pavlovski. Per començar, el llibre es va publicar pòstumament, o sigui que no era esclau del mercat i escrivia el que li rotava, verb molt procedent perquè l'escatologia i el sexe són presents en tot moment, la llibertat creativa que a mi m'agrada. I és que no es calla res, les misèries de la societat californiana però alhora les grandeses, la hipocresia d'haver de semblar el que no ets per sobreviure. Per sort, l'individu és el que importa, i sempre se'n pot sortir, amb el suport de la família, o dels amics, els poders polítics i econòmics queden molt lluny i cal fer el possible per crear-se un microestat a mida, aquesta és la grandesa d'Amèrica. La creativitat, "la gran creación del negro de Norteamérica."

Guionista hoollywoodià de professió, l'estil cinematogràfic es nota en tot el llibre, format per una novel·la curta de títol sublim, Mi perro Idiota, i una narració llarga, La orgía. Per compensar, la novel·la comença malament i acaba bé, i la narració a l'inrevés, però en tots dos casos els protagonistes són llatins-europeus catòlics que se senten com un pop a la terra dels wasp's. A Mi perro Idiota, un guionista a les últimes fundador de família nombrosa en barri residencial només pensa a deixar-los tots plantats i fotre el camp a Europa o a Nova York (que ve a ser el mateix), però finalment s'adona que al seu país de debò s'hi està la mar de bé (i el text no cau en la carrincloneria ni en el patriotisme). Un gos gegant i ¿misogin? (¿com en diríem, d'un gos que odia les gosses?) fa de nexe d'unió. A La orgía, un obrer de la construcció negre aconsegueix el somni de prosperitat social, es forra, però els italoamericans quan proven d'emular-lo en lloc del sacrifici necessari només saben que beure i cardar: els llatins, és que no tenim remei.

Concurs: ¿quina és "La gran creación del negro de Norteamérica" de què parla el poeta?