Una nova generació de jocs

Aquests dies de pluja ha estat agradable veure la gent jugar, als bars, a les granges. És com si la pluja arreplegués la gent que estaria donant voltes esperitats i els fes veure la bonança del recolliment, estar en bona companyia, el plaer de jugar, amb la competència en segon terme, fer rutllar el cervell, la intuïció, les habilitats psicològiques, adonar-se que no és cap passatemps inútil sinó un gran plaer, a l'alçada de qualsevol manifestació artística.

Els jocs segueixen sent els mateixos: un Trivial per aquí, un Uno per allà, altres jocs de cartes, sobretot espanyoles, amb les nombroses combinacions que ofereixen. Fins i tot vaig arribar a veure un Monopoly desplegat en una taula diminuta al costat de la porta d'entrada, o també un Colons de Catan. Llevat d'aquest últim, veig que encara no han arribat els jocs d'última generació, que des dels 80 van irrompre a Alemanya i es van estendre ràpidament per Europa i els EUA (i els jocs alemanys han passat a ser jocs europeus o eurogames).

Anem un mica tard en les bones influències, això ja acostuma a passar. Però en un racó de bar, vaig quedar bocabadat contemplant com una parella jove alçava els volcans de Taluva (de Casasola Merkle, el mateix autor que el Meuterer). Les torres i els temples: quina imatge més bella. Què millor que expressar-se la passió amb un joc apassionant i estèticament bell, de construcció comuna. A casa, amb la dona ens vam dedicar a ajuntar els comtats de Carlemany, (Carolus Magnus de Leo Colovini), amb precisió i cura per fer substituir els castells aliens pels propis. Cada moment de vida té el seu joc.

Un gran joc de taula de 108 cm3

En aquesta època que ens ha tocat viure d'acaparament i sobrevolació de l'espai habitable, com a mínim al nostre país, s'agraeix la vinguda de l'era digital, amb música, imatge i text que ocupen poc a casa, o res si tenim en compte els servidors instal·lats no sé on. També tenim espais públics, com a mínim a les ciutats, com cinemes, sales de música en viu, però sembla ser que van de caiguda, la digitalització provoca que cadascú provi de muntar-se els serveis a casa. Pel que fa al text, agraeixo els llibres en paper, i fins i tot els articles si són massa llargs em fa mandra llegir-los en l'ordinador. Suposo que aquest actitud és general, d'aquí l'auge de les biblioteques.

Els jocs digitals han captivat en les dues últimes dècades, però en els últims anys hi ha una revifada dels jocs de taula, provinent d'Alemanya. Ja hi tornem a ser, els jocs de taula ocupen espai, i més quan alguns editors utilitzen capses més grosses del necessari perquè els seus productes acaparin més espai en els aparadors (aquest és un fenomen que també passa en els llibres, últimament potser no tant). Per això s'agraeix un joc de taula que ocupa el mateix que un paquet de tabac: Meuterer (Amotinat) de Marcel-André Casasola Merkle, publicat el 2000.

És de taula perquè dotze de les cartes són illes que formen el tauler, i els jugadors són els tripulants d'un vaixell mercant. És un gran joc per les possibilitats que ofereix: no sols hi ha gestió comercial, sinó que a cada ronda solament el capità és conegut, el que pot decidir a quina illa s'amarrarà el vaixell i què s'hi vendrà. La resta de jugadors poden anar agafant el rol que més els convingui: estibador, llepaculs del capità o, és clar, amotinat, amb el qual el conflicte polític està servit. L'amotinat també pot mirar d'aconseguir el suport d'un mosso per al seu cop d'estat, ja se sap que els de baix són els que més hi tenen a gunyar quan hi ha revolta.

Estratègia a curt i llarg termini, gestió de recursos, adopció de rol, intent de cooperació amb els altres (temporal sempre, segons com bufi el vent), traïció, bluffing (el faroleo castellà, ¿com en diríem en català?: al diccionari hi he trobat catxa), tot plegat en una capseta de cartes. A més, inclou una expansió -que són dues cartes- de pirates. L'únic que em sap greu és que és per a quatre jugadors, hi ha gent que el juga a tres o a cinc, però aleshores no es despleguen totes les possibilitats.