Tot plegat m'ha vingut al cap després de llegir aquest llibre de contes de Josep M. Fonalleras, i curiosament em passa amb molts altres narradors catalans actuals, com Toni Sala o Pere Guixà. Estil exquisit, prosa admirable, però no acabo de saber mai què m'expliquen, de què em parlen. I no és que Fonalleras parli en aquest llibre de gent avorrida, que es lleva de mala gana, es dutxa i se'n va a treballar, sinó d'homes que viuen situacions límit o extravagants: un infart (i que pot explicar-ho), un il·luminat que li agafa per dejunar, un escriptor que en vol matar un altre que té èxit (¿quants llibres hi ha que parlin o hi surtin escriptors?). Però tot plegat contat des de la més absoluta quotidianitat i neutralitat, sembla que no passi res de res. I quan aquesta manera de narrar l'he trobada aplicada a una residència de gent gran, la tristor se m'ha duplicat i he tingut seriosos problemes per continuar. "Deus tenir raó: això no es pot escriure. Com es pot escriure la ràdio d'en Prisco? I les estones sense dir res, milers d'estona de silenci o amb el decorat del fil musical?". Un llibre ferm, bell, escrit de manera implecable però que dubto que sigui capaç de recordar, que me'n quedi amb una imatge nítida, com ja em va passar amb Avaria.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fonalleras Josep M.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fonalleras Josep M.. Mostrar tots els missatges
dimecres, 23 / gener / 2008
Sis homes, de Josep Maria Fonalleras
En la dicotomia entre fantasia i realisme, jo sóc de realisme. Entenem-nos, trobo curiosos els llibres que parlen d'éssers androides que viuen en "un regne on mai fa fred, la gent és feliç i no és necessari beure ni menjar", cosa que està molt i mot bé, on un personatge "finalment decideix emprendre l'aventura cap al seu palau", i un altre "fastiguejada per la seva actitud, el perseguirà per dur-lo a casa una altra vegada", com escriu l'Anna en la seva Blogosfera. Però són llibres que s'allunyen de la descripció de la societat i de les persones, del nostre interior inòspit, coses que -crec- busco en la literatura, perquè en aquesta mena de coses no hi acostumes a pensar, llegeixes el que ve de gust i punt. Però no m'agrada el realisme d'aquí no hi passa res, sinó el de Kafka, per entendre'ns, amb mans palmípedes, portes que són on no toquen, i passadissos que duen enlloc. Que un oficinista es llevi un dia convertit en un escarbat és el més normal del món.
Tot plegat m'ha vingut al cap després de llegir aquest llibre de contes de Josep M. Fonalleras, i curiosament em passa amb molts altres narradors catalans actuals, com Toni Sala o Pere Guixà. Estil exquisit, prosa admirable, però no acabo de saber mai què m'expliquen, de què em parlen. I no és que Fonalleras parli en aquest llibre de gent avorrida, que es lleva de mala gana, es dutxa i se'n va a treballar, sinó d'homes que viuen situacions límit o extravagants: un infart (i que pot explicar-ho), un il·luminat que li agafa per dejunar, un escriptor que en vol matar un altre que té èxit (¿quants llibres hi ha que parlin o hi surtin escriptors?). Però tot plegat contat des de la més absoluta quotidianitat i neutralitat, sembla que no passi res de res. I quan aquesta manera de narrar l'he trobada aplicada a una residència de gent gran, la tristor se m'ha duplicat i he tingut seriosos problemes per continuar. "Deus tenir raó: això no es pot escriure. Com es pot escriure la ràdio d'en Prisco? I les estones sense dir res, milers d'estona de silenci o amb el decorat del fil musical?". Un llibre ferm, bell, escrit de manera implecable però que dubto que sigui capaç de recordar, que me'n quedi amb una imatge nítida, com ja em va passar amb Avaria.
Tot plegat m'ha vingut al cap després de llegir aquest llibre de contes de Josep M. Fonalleras, i curiosament em passa amb molts altres narradors catalans actuals, com Toni Sala o Pere Guixà. Estil exquisit, prosa admirable, però no acabo de saber mai què m'expliquen, de què em parlen. I no és que Fonalleras parli en aquest llibre de gent avorrida, que es lleva de mala gana, es dutxa i se'n va a treballar, sinó d'homes que viuen situacions límit o extravagants: un infart (i que pot explicar-ho), un il·luminat que li agafa per dejunar, un escriptor que en vol matar un altre que té èxit (¿quants llibres hi ha que parlin o hi surtin escriptors?). Però tot plegat contat des de la més absoluta quotidianitat i neutralitat, sembla que no passi res de res. I quan aquesta manera de narrar l'he trobada aplicada a una residència de gent gran, la tristor se m'ha duplicat i he tingut seriosos problemes per continuar. "Deus tenir raó: això no es pot escriure. Com es pot escriure la ràdio d'en Prisco? I les estones sense dir res, milers d'estona de silenci o amb el decorat del fil musical?". Un llibre ferm, bell, escrit de manera implecable però que dubto que sigui capaç de recordar, que me'n quedi amb una imatge nítida, com ja em va passar amb Avaria.
Etiquetes de comentaris:
Fonalleras Josep M.,
Kafka Franz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




