dilluns, 6 d’agost de 2012

Meditacions en el desert, de Gaziel

Aquest és un dietari sense la intenció de ser publicat, escrit des de la solitud i el desengany més grans. Un liberal reformista i federalista a Espanya, ¿com no s'ha de trobar sol i desenganyat?, és inapel·lable, i més al Madrid de la postguerra d'Espanya, 1946-1953. Després que les caigudes del feixisme i el nazisme donessin una alegria al cor, l'esperança s'esllangueix a mida que es va descobrint que els vencedors no pensen fer fora el dictadoret espanyol, tot i tenir-lo per un sàtrapa ridícul i vanitós, ja que no molesta gaire i és un bon tap contra el comunisme -en una època en què el partit de suport soviètic aconsegueix a França superar els 5 milions de vots, primera posició indiscutible, 1 milió de vots per damunt de De Gaulle. Els que reben més en les anotacions són els anglesos ("sempre Anglaterra va només a la seva (...), és egoisme pur") -Churchill però també els laboristes successors-, i tot seguit els nord-americans: "comença a sorgir un imperialisme nord-americà flamant, d'una manca de pes i d'una frivolitat -en l'ordre polític- poques vegades vistes en la Història moderna".

Però Gaziel no busca culpables fora: els principals causants de la situació decrèpita i endarrerida d'Espanya, sempre recurrent malgrat els intents periòdics de reforma i modernització, són els mateixos espanyols. És un país amb "un mal que ve de molt lluny, del fons dels segles, dels temps gairebé fabulosos de la Reconquista", ja que només produeix capellans i sants ("impuls vertical de salvació cap al cel") o guerrers i conquistadores ("impuls horitzontal de rapinya i conquesta"). L'ideal és el noble que no fa res, i quan les rendes no arriben cal optar per "la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l'Estat (...), del contribuyente (...), tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua." Els burgesos i els industrials són "les classes espanyoles que haurien de ser directores, però que en realitat no dirigeixen res, en el fons són d'una passivitat i un escepticisme increïbles. Tot el que sobrepassa la llar o el negoci personal els esdevé suspecte". Finalment, l'autor dedica ben poc temps a les classes populars, que considera immerses en una "mena d'anarquia indígena crònica". No pensa perdre-hi gaire temps, ja que "no crec, en absolut, que les revolucions vinguin de baix (...), totes les revolucions vénen de dalt".


Estudio NF
Com a dietari que és, també hi floreixen pensaments ideològics i íntims, assumptes socials, filosòfics, artístics, alguns exabruptes i insults, que fan el text més humà. Els intel·lectuals espanyols, que Gaziel va enumerant amb menyspreu a mida que lloen el sàtrapa, s'han deixat endur per "un diluvi de conformisme en putrefacció"; la intel·ligència es troba únicament en l'individu, ja que es perd "amb esfereïdora rapidesa, a mesura que intenta convertir-se en patrimoni col·lectiu"; l'única societat que funciona és aquella on "els dirigits troben justa i convenient la pròpia submissió"; que Catalunya pugui regenerar o trencar amb Espanya no és "res més que una immensa falòrnia" que es descobreix massa tard; "el catalanisme [la Lliga], quan vingué l'hora de jugar-se el tot pel tot va fer-se enrere i, abandonant els ideals, corregué a demanar ajuda a l'Espanya de Franco, per salvar els interessos", i un munt de pensaments interessants més, escrits des de la més absoluta llibertat, i al damunt prou útils en aquests temps d'incertesa política que estem vivint. Pensament encara de la nostra època, malgrat que Gaziel no donés ni un duro pel Pla Marshall finalment triomfant. Meditacions en el desert va reeditar-se de nou fa dos anys en edició de Jordi Amat.

diumenge, 13 de maig de 2012

Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer

Foto de Viena ed.
És un llibre d'entrevistes fet a mida, l'interès del qual és proporcional a les respostes sinceres o inesperades, no subjectes a una estratègia programada amb un fi concret, i en aquest sentit se'n surt prou bé, potser perquè les parcel·les de poder que per ara ha tocat l'entrevistat són minses, i el seu amor a la llibertat fora de tot dubte.

Infantesa: "estava absolutament convençut que tothom era independentista, ja que tothom en el meu entorn familiar ho era." Feina: "El 2001 érem joves i ho aguantàvem tot. Per exemple, treballàvem de 10 de la nit a 6 del matí, llavors me n'anava a dormir dues hores al cotxe, un 4L groc, pujava a la UAB per fer-hi classes fins a la 1, i de 2 a 10 tornàvem a fer un altre capítol." Representació internacional: "Els països seriosos procuren tenir veu i orelles als llocs on es prenen decisions." Independentisme polític: "Estem a punt de fracassar. O fem alguna cosa o se'ns escaparà el tren. Ho podríem haver fet millor. L'independentisme està esclatant socialment, però políticament costa d'estructurar." Crisi de l'any 29: "la Gran Depressió va ser causada fonamentalment per una crisi de subcosum, no pas de sobreoferta. (...) per això la resposta correcta era keynesiana, perquè una manera d'estimular el consum era incrementar la demanda agregada, els salaris...". La crisi actual: "Alguns estats europeus, i molt especialment Espanya, no han entès res i han estimulat l'oferta agregada però sense sentit productiu (...). Ara, la resposta keynesiana és inviable perquè no hi ha recursos. L'endeutament s'ha fet tan gran que no tenim marge per maniobrar." Concert econòmic: "És impossible que el concedeixin, perquè l'Estat espanyol deixaria de ser estat." Parlament europeu: "Hem d'insistir i anar al darrere perquè el Govern espanyol se senti pressionat a actuar. Sembla com si els temes de Catalunya els fossin totalment secundaris. (...) Tots [els diputats] recorden els milions d'euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses improductives". Països Catalans: "El fet de no tenir resolt aquest debat amb precisió ens ha comportat dificultats de construir consensos a València, perquè allí hi ha hagut molta gent que no ha estat mai ni lingüísticament ni culturalment catalana. (...) Barcelona està feta a la mida de Catalunya, i si vols una mica més, però no gairé més." Submissió dels catalans: "Un dels grans problemes que hem tingut històricament com a país ha estat la mentalitat de súbdits que hem anat acumulant en els darrers tres segles." Reforma d'Espanya: "[el 1873] intentàvem -un cop més- encabir-nos a nosaltres mateixos dins d'un estat que mai no ens ha volgut. Però, en veure una república espanyola plena de ministres catalans, els espanyols van decidir fer-se cantonalistas. És a dir, abans desintegrats abans que manats per catalans." I força coses més.

diumenge, 6 de maig de 2012

Burundanga, de Jordi Galceran

Foto de Focus
Després d'uns muntatges decebedors dels que fan venir mandra a tornar a passar per taquilla i dedicar unes hores a la ficció amb personatges de carn i ossos, s'agraeix tornar a una representació viva, sense esnobismes i amb les pretensions adequades a què ens té acostumats la companyia Flyhard, aquest cop barallant-se amb un text de Jordi Galceran. El ritme accelerat, les sorpreses que tallen i trenquen l'acció constantment, l'intent constant d'atraure's el públic, els recursos propis del teatre amateur (embarbussaments, girs lingüístics, frases fetes, canvis de llengua, bromes col·lectives...), -que, per cert, no són excusa perquè el nivell lingüístic sigui tan baix-, recursos tots habituals de la companyia, s'uneixen aquest cop a la força dramàtica de l'autor, que és capaç de tocar un tema delicat sense caure en la propaganda, la moralina, ni la superioritat del set-ciències, amb uns tòpics tan rebregats que poden fer molta pupa si no se saben tractar amb professionalitat. Llàstima que el recurs de la poció màgica molesti de tan suat durant tota l'obra, penso que Galceran s'hi podria haver esforçat una mica més i trobar-hi una alternativa.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, de Quim Monzó


Una altra recopilació d'articles de Quim Monzó, amb la particularitat que tots provenen de viatges seus, ja sigui com a observador del fet turístic o com a enviat especial en algun indret calent.

Tots els articles amb el turisme com a tema queixalen amb sarcasme sobre aquest fenomen postindustrial, a la manera que ens té acostumats l'autor: contradiccions, estultícia dels participants, incongruència de l'objectiu amb els rèdits assolits, etc. Textos prou aconseguits però ideari una mica déjà vu. Fan esbossar el somriure i fan agafar fàstic al fenomen, als turistes i a nosaltres mateixos com a turistes, si és que ens hi reconeixem. Val la pena revisitar els escrits, a hores d'ara que és gairebé l'única indústria del país que s'aguanta. Una crítica -insistent- que no té pretensions redemptores, però que si serveix per anar millorar actituds, benvinguda sia.

Els capítols en què l'autor viatja com a corresponsal -caiguda dels règims comunistes europeus, atemptat contra les torres bessones a Nova York, segona intifada- tenen molt més suc i bruc, atesa la tragèdia inherent al conflicte. L'autor segueix en la seva línia d'observació de les coses petites i rebuig de la xerrameca grandiloqüent, sap trobar en tot moment el punt just entre l'alegria i l'avorriment de la vida quotidiana i la transcedència. Regala als lectors d'un altre racó de món unes petites pistes de què s'hi coïa -i s'hi cou- per aquelles contrades i com la gent tirava endavant. No opinar sobre el conflicte és la millor opció quan la incomprensió és aclaparadora, si la situació fos simple ja fa anys que estaria resolta.