La Catosfera literària, diversos autors

Aquest text, s'ha fet paper aquí:

Una nova generació de jocs

Aquests dies de pluja ha estat agradable veure la gent jugar, als bars, a les granges. És com si la pluja arreplegués la gent que estaria donant voltes esperitats i els fes veure la bonança del recolliment, estar en bona companyia, el plaer de jugar, amb la competència en segon terme, fer rutllar el cervell, la intuïció, les habilitats psicològiques, adonar-se que no és cap passatemps inútil sinó un gran plaer, a l'alçada de qualsevol manifestació artística.

Els jocs segueixen sent els mateixos: un Trivial per aquí, un Uno per allà, altres jocs de cartes, sobretot espanyoles, amb les nombroses combinacions que ofereixen. Fins i tot vaig arribar a veure un Monopoly desplegat en una taula diminuta al costat de la porta d'entrada, o també un Colons de Catan. Llevat d'aquest últim, veig que encara no han arribat els jocs d'última generació, que des dels 80 van irrompre a Alemanya i es van estendre ràpidament per Europa i els EUA (i els jocs alemanys han passat a ser jocs europeus o eurogames).

Anem un mica tard en les bones influències, això ja acostuma a passar. Però en un racó de bar, vaig quedar bocabadat contemplant com una parella jove alçava els volcans de Taluva (de Casasola Merkle, el mateix autor que el Meuterer). Les torres i els temples: quina imatge més bella. Què millor que expressar-se la passió amb un joc apassionant i estèticament bell, de construcció comuna. A casa, amb la dona ens vam dedicar a ajuntar els comtats de Carlemany, (Carolus Magnus de Leo Colovini), amb precisió i cura per fer substituir els castells aliens pels propis. Cada moment de vida té el seu joc.

Farsa, de Màrius Serra

El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.

La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.

Paròdies que homenatgen

És curiós, fa gairebé un parell de dècades vaig veure Cómeme el coco, negro de La Cubana, i no em va agradar gens. No em va entrar, vaig trobar-la una estupidesa. En canvi, ara hi he tornat, per requeriments d’una altra persona, i m’ha agradat prou. Suposo que el primer cop era incapaç d’entendre la paròdia perquè, simplement, desconeixia per complet el gènere de la revista i tot el que implicava.

D’altra banda, la revista era aleshores un gènere que encara cuejava agònic i per tant calia rematar-lo, com algunes pràctiques circenses abominables. Ara ja podem dir que és història i ja el podem veure amb uns altres ulls, recuperant-ne només allò que tenia qualitat i descartant-ne la palla. Ara el que és abominable són algunes pràctiques que s’imposen, hipòcrites i malignes, com tot el discurs políticament correcte que no hi ha manera que vagi en recessió. Per això és agradable sentir com canten i ballen Mama cómprame un negro / cómprame un negro para gozar.

El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.

Els catalanets i la cosa pública

Els discursos polítics són tan anodins i tan dejà-vus que poc sovint se'ls pot fer cas, i menys a casa nostra, on la curtesa de visió i d'acció i el llepaculisme provoquen que no s'hi generi res de bo. Per un bloc que vaig trobar viatjant d'aquí allà, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un discurs polític d'un ciutadà que es dedica a la política, i no d'un polític que es vol fer passar per ciutadà. No hi poso cometes perquè cito de memòria, espero no tergiversar:

• La política, fer feina en bé de la societat, és una de les activitats que més honoren i més nobles per a un ciutadà.
• A mi m'agrada més la política anglosaxona, i aquí s'ha imposat la italiana.
• La dedicació a la política hauria de ser temporal. Els catalans no en sabem, perquè no ens n'han deixat fer, i la gent en desconfia. D'altra banda, hi ha gent que un cop feta la primera comunió o qualsevol altre ritus d'iniciació, s'afilien a un partit amb l'objectiu d'acabar ocupant un càrrec.
• Tenim un greu problema de recursos humans. Els càrrecs públics els han d'ocupar els millors, no atorgar-los per motius familiars [de famílies polítiques].
• Espanya és un estat consolidat, que mai no ens deixarà ser més que una comunitat autònoma de règim general. Hem de mirar de ser-ne bons veïns.
• Som espanyols, ens agradi o no, tenim un carnet on hi diu Reino de España i hi paguem els impostos, és absurd fer circumloquis o carnets de català.
• Dedicar-se a crear seleccions esportives nacionals és una pèrdua de temps, i crea frustració. Si hi ha un reglament que diu que les seleccions han de pertànyer a un estat, doncs és prou clar.
• La llei electoral catalana és de les més proporcionals que hi ha, després de l'alemanya. Els socialistes voldrien una circumscripció única per Catalunya, i amb això els no barcelonins ja no caldria que anéssim a votar.
• La direcció [d'ERC] ha llegit la premsa, fins i tot El País, i se l'ha creguda.
• Els actes de les agrupacions locals i casals [d'ERC] acostumen a ser molt endogàmics, no s'obren al carrer.
• Quan jo dic Catalunya vull dir la gent que hi viu, per això és el primer. Després les regles de joc, la república, i després l'esquerra. Què és ser d'esquerres? Transvasar el Segre i fer anar a 80? Hi ha uns estereotips que no s'han superat.
• ERC pot perfectament englobar gent de centre-dreta fins a l'esquerra. Per què exigir militants esquerranosos de pedra picada, cosa que no fan els altres partits?
• [Als immigrants dels últims 50 anys] els hem de dir que la nostra proposta els interessa, perquè són catalans, i no tractar-los amb paternalisme imbècil.
• Declarar un estat es pot fer de diverses maneres, també de forma unilateral, aleshores cal aconseguir que un altre estat et reconegui. Qui reconeix estats amb més alegria són els EUA, però si Barcelona és la ciutat més antinord-americana del món, tenim un problema.
• Això d'Independència i socialisme em recorda Patria o muerte. El que és clar és que jo no voldria una república com la de Cuba o el règim actual de Veneçuela. Potser a ells els va bé, però aquí no.
• Les prioritats a Catalunya són les infraestructures, inclosa l'aigua, i l'educació, amb la recuperació de valors que s'han perdut.
• Tenim moltes dificultats per accedit als mitjans de comunicació tradicionals. Sort en tenim d'internet.
• Amb mentalitat de catalanets no anirem enlloc.

Estada a Venusberg

Massa temps a Venusberg embafa, per això en Tannhäuser tot i estar-hi la mar de bé, retorna a la seva terra, però res ja no és el mateix, no pot ser el mateix. Molts pocs wartburgalesos han trepitjat la terra mítica (no l'alacantina), ni tan sols se la poden imaginar, i per tant es veuen obligats a castigar el dissident amb l'ostracisme i la mort. Els primers, els trobadors col·legues, que envejosos menyspreen i difamen qui ha pogut arribar a conèixer la terra prohibida.

Si algú fa costat a Tannhäuser també ha d'acabar malament, mentre el poble canta a cor què vols. Un cop morts els pecadors tothom els enyora molt, això sí. Al muntatge del Liceu, el poeta (convertit en pintor) troba el reconeixement en vida, crec que el director d'escena ha vist moltes pel·lícules.

Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera

Un company, quan va assabentar-se que la meva dona i jo passaríem uns dies a Nàpols, va indicar-me que Un bellíssim cadàver barroc parla de la ciutat. Certament, fa més de vint anys Josep Piera va fer de lector de català durant sis mesos a la Universitat de Nàpols, i el llibre és un compendi de les seves vivències, sensacions, imatges, pensaments. Tot i que ja fa més de dues dècades de la publicació del llibre, el 1987, la nostra impressió ha estat que la ciutat i la regió de què ens parla Piera són les mateixes que hem conegut. Això ens ha sorprès, suposo perquè Barcelona i Espanya han canviat molt en vint anys, i a Nàpols sembla que el temps s'hagi aturat. "Entre tots [els napolitans] la condemnen a l'estancament, al passat repetit, a l'eternitat cementerial del claustre clos", i tot seguit l'autor fa la comparació amb el nostre país. Fa vint anys no ho sé, però ara potser sí que ens trobem en un moment de "masoquisme estètic o frustració enrabiada".

El to és el que més s'agraeix del llibre, que lluny de ser una guia de viatge, el lector pot fer-la servir com a tal. No hi ha ni una gota de postura de turista que admira l'exòtic, ni de setciències alliçonador, ni de progre que parla des d'una talaia. Sortint de tema, és remarcable com esbandeix la transició espanyola: "nosaltres no hem lluitat contra res ni ningú. Només vam cantar cançons de revolta, vam fer manifestacions, vam córrer davant la policia i algú, certament, va passar una temporada a la presó. Ens van deixar jugar contra un règim agònic, ens vam divertir fabulant que guanyàvem allò que ens permetien. Ens utilitzaven, uns i altres."

Piera va voltant (es troba que els alumnes munten una vaga de gairebé dos mesos, i per tant té temps de fer el xafarder), observa, i es dol del present amb què es troba després d'haver conegut per la literatura uns passats napolitans esplendorosos. La seva relació és, doncs, d'amor-odi, d'admiració-enuig, la mateixa que hi hem tingut nosaltres, també xafarders. Les rodalies de Nàpols són "la representació més degradant, més bèstia, del món postindustrial."

Les joies del passat sobreviuen soterrades per la immundícia del present, "un arc de marbre gòtic, un cinquecento desguassat i una piràmide pudenta de deixalles". Actualment més que cinquecentos hi ha bastant smarts, en això sí que han canviat, però val a dir que de les ciutats europees que hem visitat és la que hi hem trobat menys franquícies de grans comerços tradicionals. En part està bé, però com quan veus tres o quatre persones matant el temps en un comerç diminut, comproves amb tristesa que la cosa no rutlla. No hi ha normes, ells se les fan dia a dia.

Piera reconeix que fuig d'"un ambient mediocre, una societat mesquina, una mentalitat provinciana, que es deixa devorar pel poder que la nega, (...) un manicomi col·lectiu on cada persona acaba en enemic d'ell mateix o en bufó trist dels altres", i també per l'"admiració cap a la cultura italiana que sovint he mirat com un model magnífic de qui aprendre el difícil art de viure", però un cop a la destinació, davant les contradiccions i el panorama amb què es troba no sap "si esclatar a riure com un Dadà qualsevol o ploral en silenci el malson amarg d'aquest poble."

Fer combregar amb rodes de molí

Últimament als mitjans de comunicació catalans sento a parlar sovint de Boscos endins, s'hi deuen haver deixat molts diners i és comprensible que els donin un cop de mà, el problema és que cada cop més es confon la informació amb la publicitat, i els receptors (consumidors) estem totalment indefensos davant el perill. Havia sentit a parlar molt i molt bé de Carol López i del seu últim muntatge Germanes, fins al Culturas de La Vanguardia abans de l'estrena, i al Time Out Barcelona, i a algun lloc més, i la patacada ha estat fenomenal: una telesèrie barroera i d'acudits dolents, que no du enlloc ni aporta res, davant als nassos i sense poder fugir-ne (la distribució de butaques a la Villarroel fa que si estàs a mitja filera, ja has begut oli per sortir-ne), i amb un nivell lingüístic ínfim pel que fa al català (sí, ja sé que molta gent parla així, però això no vol que les obres de creació hagin de fer servir el patuès).

Potser és que sóc crèdul de mena i tornaré a caure-hi, però mai no aprenc que no pots refiar-te dels mitjans de comunicació, els interessos personals i comercials són molts, com a màxim pots confiar en algunes firmes concretes, disperses. Per sort, davant del teatre segueix havent-hi el bar de gaditans que ofereix el peixet fregit, calamarsets i altres delícies amb rigor, i això va compensar la vetllada. No tot està perdut.

Més Montaigne

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.


Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.