diumenge, 2 d’octubre de 2016

L'Aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé

A la publicitat hi diu L'Aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé, dirigida per Wanda Pitrowska, i no és ben be això. Però millor i tot. Es tracta d'un homenatge en tota regla a Clavé, i de passada als valors de la república liberal (suposo que federal) que defensava, i que avui dia a Espanya -150 anys més tard- semblen més agonitzants que vius. Clavé no gaudeix de bona premsa, la postura del políticament correcte no s'adiu gens a un home d'acció com ell, i l'autoodi incrustat en el cervell dels catalans acaba de fer la feina. És representatiu que la feina de recuperació l'hagi hagut de fer una polonesa.

Hi ha uns trossos de la sarsuela, sí, però també altres peces de l'autor, i fragments de discursos i textos d'ell i sobre ell. El muntatge no té res de pastitx i està molt ben cohesionat, rutlla molt bé, per això podem dir que és homenatge i no paròdia. L'humor fa que l'espectacle es vegi i s'escolti amb atenció i s'acabi fent curt, llàstima d'alguns acudits massa fàcils que haurien d'haver tingut més nivell, per l'escenari on es trobava. La platea era plena d'espectadors molts dels quals podrien haver estat contemporanis de Clavé, ara només falta alliberar-nos dels prejudicis i que els mitjans de comunicació facin la feina que haurien de fer, perquè la producció artística d'aquella època entronqui amb la nostra i les que han de venir.

Foto de May Zircus
 

L'Inframón, de Jennifer Haley

El muntatge, la direcció i la representació, assoleixen un nivell de notable tirant a excel·lent, la llàstima és que vulguin vendre l'obra com una aportació innovadora a més no poder, quan en realitat el que s'hi diu és més vell que l'anar a peu. Intueixo que deu ser una característica innata en l'homo sapiens que ens servim de la imaginació per superar la realitat diària de buscar aliment i protecció en front dels depredadors. La supervivència no és fàcil. I la literatura n'ha donat mostres a tort i a dret. La publicitat d'aquest espectacle ens crida l'atenció com si Dom Quixot o Madame Bovary no haguessin existit mai.

I que sempre hi ha hagut policia del pensament que no permet que ens esbargim més del compte, també és de l'any de la picor. El poder es basa precisament en això, pa i circ però fins a un límit establert. Tant és que el món de la ficció ara es vengui envasat en bits i a distància, i a bon preu sempre que no t'hi deixis la bossa i la vida.

Foto de ros ribas

dimarts, 6 de setembre de 2016

Hamlet, de Wiliam Shakespeare

Un cop més el control del poder, l'ambició de ser el cap de colla al preu que sigui, amb el consegüent temor i la por de tota la corrua de la cort que no planta cara no sigui que perdi el lloc. Però a Hamlet aquest motiu és tan sols el pistó que provoca l'arrencada, ja que la raó de ser de l'obra no és la set de poder, sinó la de venjança, i el dubte de si és factible dur-la a terme. No hi ha cap mena de debat sobre la legitimitat de l'acció venjativa, ans el contrari, el que és impensable és no consumar-la: la grandiositat del delicte i la ignomínia pel nou ordre creat a partir d'aquell, és proporcional a la indefugible necessitat de la venjança per restablir l'ordre de les coses.

Però la venjança no pas concebuda com a idea abstracta, sinó com a acte que cal planificar i executar. El desig de venjança pot corrompre un cervell si s'hi instal·la i no és prou valent per satisfer-lo. ¿Qui l'ha dur a terme? ¿Un valerós cavaller avesat a trifulgues? ¿Una pèrfida alcavota sàvia en conjurs? A Hamlet correspon a l'hereu a la corona, un jove que només esperant els anys que toquin ha de rebre el premi que li correspon, la corona al cap i genuflexions al davant. Un jove format en lletres però també en la destresa en l'esgrima, fent bo la tesi que qui aspiri a un càrrec noble ha de dominar tant les arts de l'intel·lecte, com les de l'esperit, com les de la contesa bèl·lica. Hamlet necessitarà tots tres per intrigar en el seu projecte, i dur-lo a terme en la forma adequada, en el moment correcte, amb la litúrgia que correspon a la seva estirp.

Hamlet ha de fer-ho sol, només pot comptar amb el suport terrenal d'Horaci i l'espiritual del seu pare, la resta de la cort forma part de la comparsa que amaga o ignora el crim. ¿I com se'n surt? Aquí hi ha el meu parer la grandesa de l'obra: Hamlet només pot sobreviure i reeixir en el seu propòsit si juga el paper de situar-se en el límit de la lucidesa i la bogeria, un peu a cada banda, sense decantar-se mai per una de les dues, ja que suposaria la seva perdició i per tant el triomf del mal sobre l'ordre legítim de les coses. Si la situació es tensa i hi ha risc de represàlia, cal fer-se el boig; si el risc és que et deixin de banda per boig, cal dir les coses pel seu nom i segons els codis establerts. Una situació que li permet dir el que consideri oportú dir: "-No us entenc gens, milord. / -Me n'alegro. Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes." (Trad. de Salvador Oliva).

Una pressió enorme que pot acabar fent caure de debò el protagonisme al reialme de la bogeria, i que també exaspera els que han provocat la situació, la reina i el rei padrastre, el qual aguanta esperant que el seu fillastre acabi acceptant l'herència que li pertoca, fins que s'adona que no té intenció de canviar. Perd els nervis i s'exclama "la seva llibertat ens amenaça a tots". O sigui, si és boig, cal apartar-lo de la societat, i si no l'és, és un insolent i cal un càstig exemplar com l'exili.

Aquesta tensió és la que s'ha de transmetre de l'escenari a la platea, i em temo que sovint s'han fet versions massa solemnes d'aquest text, és el que té ser clàssic. El muntatge del Lliure, dirigit per Pau Carrió i amb Pol López com a Hamlet, ha sabut trobar un to adequat, i la representació flueix extraordinàriament bé. Per exemple, en el famós monòleg "Ser o no ser" no hi ha gravetat postissa, sinó la solitud de l'incomprès, no hi sumptuositat exagerada, sinó la fatalitat de qui sap que si actua les coses acabaran malament, i si no fa res acabaran pitjor.

dissabte, 26 de març de 2016

L'avar, de Molière, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller

Gairebé tres-cents anys són el que separen aquestes dues obres, del barroc a la modernitat, els segles que necessita l'individu per refermar-se davant la col·lectivitat. Jo entre tants. Aquest refermament implica també una diferència en la concepció de la bogeria, i és que ambdues obres van de la bogeria, del procés degeneratiu, del trastorn a què porta una obsessió que distorsiona la percepció de la realitat i contra la qual l'individu no sols no hi sap lluitar, sinó que s'hi rabeja per supervivència.

En la societat en què el grup és el que importa i els seus membres només compten en tant que són part del grup, la bogeria és fins i tot simpàtica i fins agradable de portar. És una nosa, una molèstia, però no deixa de ser un furóncol incòmode del grup, una malaltia d'una part que el tot ha de suportar. La ceba del garrepa extrem fa que els joves no es puguin casar, ni els pobres puguin treure el ventre de pena, però l'obsés acaba els seus dies amb les seves cabòries solitàries, i els altres el deixen fer mentre no molesti gaire i després d'haver-li proporcionat una lliçó que serveixi d'exemple. Per això l'avar és comèdia.

Això ja no és possible en la societat industrialitzada i psicoanalitzada. L'individu vol ser ell, així doncs la bogeria és d'ell i prou. Els que l'estimen prou que l'adverteixen, l'advocat, la dona, la neboda, però l'obsessió és una presó per ell, de la qual no pot sortir-ne sinó és per prosseguir en el camí de degradació, amb un final que no pot ser altre que l'expulsió del grup.

Els dos muntatges que hem pogut veure en l'escena barcelonina han posat l'accent en els dos bojos que no baixen del burro i es van convertint en animals asocials, Joan Pera com a Harpagon i Eduard Fernàndez com a Eddie Carbone, còmic i tràgic. Però si en el text modern els personatges secundaris tenen un pes i van modulant el protagonista, en el primer són comparses que serveixen per accentuar el comportament excèntric de l'ànima posseïda pel pecat mortal.



dilluns, 7 de març de 2016

Comer sin miedo, de J.M. Mulet

Aquest llibre és anterior al que vaig comentar un parell d'apunts enrere, de fet l'alimentació i l'aplicació en ella de noves tecnologies és un dels temes de treball principals de l'autor, com es pot comprovar del seu blog Tomates con genes. Els dos llibres segueixen la mateixa línia: crítica sarcàstica de tots aquelles creences populars que no es poden demostrar amb l'evidència empírica, i encara més dels que les propaguen, els venedors de regeneradors capil·lars, altrament coneguts com a crecepelos, que en l'època de les comunicacions de masses tenen via lliure i banda ampla per fer córrer la seva propaganda davant l'audiència expectant i incauta.

En primer lloc, cal aclarir conceptes. Què vol dir "natural"?, què vol "química"? Gairebé tots els aliments des del naixement de l'agricultura han experimentat mutacions instigades per l'home en cerca del benefici propi, per tant un gerd que puguem trobar al bosc potser sí que és "natural", però poca cosa més. I tot està format per àtoms de components químics, per tant tot és "química".

Dit això, els pals que reparteix Mulet als que fan servir els esmentats termes, en sentits positiu i negatiu respectivament, per fins comercials o fins i tot pitjors, es reparteixen sense pietat. Els primers a rebre són els del segell biològic, ecològic o orgànic, ja que el terme varia segons els país on es trobem. L'autor els acusa de tractar-se abans que res d'una marca comercial d'elit i subvencionada, i a sobre egoista, perquè amb els mètodes productius que defensa és impossible assolir una producció suficient per a tota la població mundial. Per si no n'hi hagués prou, sovint és poc sostenible (ecològicament parlant) per la quantitat de terreny que necessita, per l'ús de varietats "locals" o "tradicionals" poc productives, i per adobs que emeten grans quantitats de CO2 (les regles del joc van ser establertes per països del nord europeu, diferents a les del sud). I encara més: la producció ecològica és més insalubre perquè té menys controls, com va passar amb els famosos cogombres de l'E.coli.

Però cadascú que faci el que vulgui, el llibre només vol contrarestar un discurs molt arrelat en el pensament autoanomenat d'esquerres. Quan realment carrega la pólvora és en el capítol "asustar es fácil" (el títol ho diu tot) contra els discursos de la por que pretenen crear un clima d'opinió, normalment amb fins econòmics però també ideològics. Aquesta part és la que s'assembla més a l'altre llibre: molta xerrameca de venedors de fum però si la mortalitat és la que és, és degut a la millora de la dieta i als exhaustius controls alimentaris i d'higiene. Però les normes i el control, és clar, són avorrides i no venen.

En el llibre també s'hi pot trobar una breu relació i explicació de les dietes habitualment per desempallegar-se dels excessos, prou útil perquè en un moment o altre sempre hi ha algú que te n'explica alguna.

divendres, 29 de gener de 2016

Amsterdam, by Ian McIwan




Nothing lasts forever, and so as not to forget this statement, Amsterdam starts and ends with ceremonies in a crematorium. Neither sexual love nor male friendship stand the test of times. Mind you, the ceremonies are profited in the living world by the attendants who are much more interested in their relationships, contacts and ambitions. Memorial services are just alibis. 
 
It is amazing that the most important character in the book, Molly Lane, a femme fatale, is introduced in it as a corps to be burnt. The rest of the novel describes the connections between three of Molly’s lovers and her recent widower, sometimes pleasant and mostly full of resentment and hate. All them are self-made men with interesting jobs, with preponderance of one of the lovers due to his very important charge in the Government. The kindness and the memories to Molly are present in all their steps, but the reality is that there is a war, that only can end with the victory of one or some of them and the total defeat of the rest.

Turning the pages, the reader can find a complete sense of Britishness, entirely immersed in the English weather and landscape. It is green but cold, static; the sun might rise but the atmosphere inevitably tends to be depressing. People talks but the real important things are not said, hidden behind the barrier of irony, often degenerated into sarcasm. When the tensions heighten too much, a trip to the continental Europe and its “reasonable laws” is required, a pause in the middle of the Londoner vanity fair.
(ressenya en anglès per un curs de formació)

diumenge, 15 de novembre de 2015

Medicina sin engaños, de J.M. Mulet

És curiós que a l'era de la tècnica i la ciència, la màgia i el que sembla sobrenatural encara tingui tanta tirada. Potser és per evadir-nos de l'avorriment quotidià, les matemàtiques poden ser divertides una estoneta ben dosificada al dia, però per a les relacions socials no es pot anar enlloc sense un bon raig de fantasia i imaginació, sense passar-se -això sí- de la ratlla del que és admissible. Prou ho sap, qui lliga molt i qui no es menja un dònut, que la venda caramelitzada d'il·lusió és el que fa apujar la probabilitat d'èxit. ¿I a qui no li ve de gust jugar a mariners o a metges, de tant en tant?

El problema sorgeix quan aquesta il·lusió que va molt bé per evadir-se es ven com a medicina contrastada i efectiva. Aquesta és la tesi principal del llibre d'en Mulet, professor de biotecnologia que té oberta una croada en contra dels xerraires venedors de crecepelo. Medicina sin engaños és un veritable circ dels horrors del segle dinou traspassat al vint-i-ú, steampunk de la medicina, per on hi van passant tots i cadascun dels venedors de miracles que pel que sembla s'omplen les butxaques a base de bé: homeopates, acupuntors, quiropràctics, osteòpates, dietistes, venedors d'herbes i de minerals, psicòlegs (sí, tampoc no se'n salven)... tots van passant per l'escenari en dura competència entre ells per atraure l'atenció i les donacions (sempre en negre) del públic delitós de coses noves i que realment funcionin, en contraposició a la medicina oficial, que com tothom sap està controlada pels lobbies mèdics i farmacèutics.

Com que Mulet vol ser congruent, tot el que diu ho ha de demostrar, i per això de vegades el llibre es fa pesat i reiteratiu, la màgia i els efectes paranormals són substituïts per la ironia i el sarcasme (subvariant valenciana). Ara bé, no és gens alliçonador: que cadascú es gasti els diners com vulgui, però no s'hauria de permetre que els venedors de fum intentin col·locar bou per bèstia grossa sense conseqüències, i sobretot cal evitar que algú deixi de banda l'opció contrastada i es decanti pels cants de sirena que duen a les roques i al naufragi. Entre tants venedors d'herbes i de teràpies dites naturals en la programació de ràdio, ja hi està bé un representant alternatiu.

divendres, 11 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (i 4), de Joan Sales

"Era el 9 de març a trenc; a penes clarejava". 1938. Espanya va tenir l'honor de ser el camp de proves de la blitzkrieg ideada pels nazis, amb la seva tecnologia imbatible. En la guerra de posicions de tota la vida, prendre'n una i aguantar, els carros blindats van arrasar en un tres i no-res tot els que se'ls posava pel davant. La consigna dels comandants republicans era la dels "homes valents", aguantar fins a l'última gota de sang, el que va implicar una devessall de vides impressionant, igual que les inútils ofensives per tractar de recuperar terreny. Bona part dels companys moren, els presos amb comandància són afusellats, i la resta es van enretirant. Sales intenta mantenir l'optimisme en els mesos que encara queden de cara als receptors de les epístoles, però no és il·lús i s'hi traspua el convenciment que la derrota s'aproxima. Fins i tot hi ha qui comença a canviar de bàndol: "estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia (...) ara és un de tants diaris madrilenys dels que, a causa de la guerra, es publiquen a Barcelona."

Per acabar-ho d'adobar -i potser això va salvar-li la vida- la policia republicana (la "bòfia", com en diu ell) el va a buscar al front per una acusació absurda, i acaba en un garjola del SUC una temporada. Aquest fet encara és més frustrant que una guerra perduda: ¡els joves deixant-se matar per tecnologia nazi i a la rereguarda els comunistes entestats a buscar desafectes al règim! Un país així no es mereixia guanyar. Joan Sales, que en una vida normal, en un país normal hagués estat un civil treballador, s'havia convertit en un militar de cap a peus, amb un aversió enorme a la policia i als traïdors: "Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l'una i l'altra banda, em fan exactament el mateix fàstic."

I arriba l'ocupació total i per tant l'exili, amb la dona i la filla, primer a França (pagada de si mateixa, formidables alguns comentaris que en fa) i amb la caiguda d'aquesta a una illa del Carib que era l'única que acceptava refugiats: la Hispaniola, a la banda est on es troba la República Dominicana, d'on no podran marxa en dos anys per manca de diners i tancament de fronteres. El xoc cultural és enorme. A més de dur el dolor de la derrota a sobre, són espectadors impotents de l'avenç de l'Eix. El món s'enfonsa, i ells s'han d'entretenir observant i sobrevivint a la fauna, flora i clima tropicals. Joan Sales i la seva dona no deixen de ser uns observadors amb gran sentit crític, tot i que detesten ser allà, voldrien en un altre lloc on poguessin lluitar. "Estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d'ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit". La població illenca sembla de novel·la: la minoria blanca és "la alta sociedad" que només aspira a aparentar i "l'única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine [nord-americà]. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d'ells ignoren que les Antilles havien esta colònies espanyoles i que els negres hi foren duts de l'Àfrica." Es veu obligat a donar-los-hi classes amb vestit i corbata (dins una xafogor asfixiant) per motius pecuniaris. Els negres sobreviuen com sempre han fet, gairebé despullats, tots es relacionen amb tots i tots són fills naturals, i gairebé tots donen suport a Hitler, perquè és "un machote, como nosotros."

Finalment poden tocar el dos a Mèxic, però a partir d'aquí ja no hi ha cartes.

Cartes a Màrius Torres (3), de Joan Sales

Un fragment demolidor del novembre del 37, del front de Terol estant, que copio sencer:

"En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres en dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s'estimen més somiar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l'anarquia, qui l'Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l'emancipació de les prostitutes; n'hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d'una manera tant espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l'Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s'havia fet tot sol, a impuls de circumstàncies. Només es tractava de prendre'n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l'abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai."

dimecres, 9 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (2), de Joan Sales

Joan Sales es compromet en el garbuix de l'època, no pot ser d'altra manera en un voluntari que odia la rereguarda i desitja la primera línia de front, tot i que li costa de trobar lloc adequat enmig de tanta cridòria demagògica i simplificadora. Les cartes comprenen un període limitat, poc més de 5 anys, però són tan intensos i trasbalsadors que modifiquen per sempre més la majoria de vides del país, fins al punt de produir-se una nova finis Cataloniae. Sales no evita de fer un repàs de la seva trajectòria personal. Després del Cop d'Estat, a Catalunya qui crida més són els anarquistes, on tenen barra lliure. "Jo hauria estat, doncs, anarquista a setze anys si no fos que justament aleshores ens arribava a Barcelona el marxisme amb tot el prestigi de la novetat". Ara bé, l'etapa comunista li dura ben poc, i menys després de sentir de viva veu el relat de "l'extermini sistemàtic" al país dels soviets per part d'Andreu Nin, però a diferència d'aquest, "a nosaltres ens entrava més i més el dubte que si tal vegada Trotski no hauria perpetrat les mateixes atrocitats que Stalin és perquè n'hauria perpetrades unes altres de més grosses." Ara bé, qui realment detesta són els demagogs, que no els comunistes en sí: "els comprenc i fins i qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me'n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d'una llarga decadència."

Sales difícilment podia creure en utopies materialistes i es va anar acostant progressivament al catolicisme, un retorn al seny en contraposició als il·luminats justiciers. Aquest és també un dels eixos d'Incerta glòria. No s'està de denunciar l'obsessió d'ERC contra la Lliga, quan aquesta tenia una bossa de votants considerable. I és molt crític i es lamenta del govern de la Generalitat en mans d'ERC, que va trigar mesos a sufocar les revoltes posteriors al Cop. Deia que era absurd que els catalans lluitessin contra ells mateixos quan la guerra no era civil, sinó -entre altres coses- un atac en tota regla contra la nacionalitat catalana, com finalment es van encarregar de deixar clar els vencedors. Abans que res, Sales és un patriota. No suporta que els catalans lluitin sota la bandera "que és com la de la Falange" enlloc de la dels quatre pals, "que és l'única que ens representa a tots", com fan els valencians, símbol que accepten els pobles aragonesos "realliberats" com no podia ser d'altra maner. Durant tot el llibre surt la idea de la FAI i la Falange com a vasos comunicants. Tots els catalans haurien de lluitar en un exèrcit propi, com efectivament va succeir durant un curt període, però "amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més un un trist cul de món." Critica que els catalans s'omplin la boca de grans ideals i no s'adonin que en primer lloc cal defensar la terra, la llibertat i la dignitat pròpies: "n'hi ha qui per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen." Parla alguna vegada d'un partit petit, nou i amb afany reconciliador, que respon a les sigles UDC: ¡si pogués veure avui on han anat a parar aquestes sigles!

Val a dir que no suporta un patrioterisme folkloritzant, com que el practica l'Estat Català post-Badia, on "s'hi faci del sentiment patriòtic una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tots." I també podem llegir, en una carta dels primers anys: "el 'separatisme' és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. (...) El que hem de voler és fer-nos grans i forts. (...) Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll." Eren altres temps. En aquella època encara no existia cap teoria política dels Països Catalans, i ell parla de "la resurrecció" dels països de l'antiga Corona, ell que la trepitjava i la vivia pels continus redesplegaments de batallons. Més endavant, davant la previsible derrota i repressió, escriu: "sempre amb la mania d'imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre." Quan diu nosaltres es refereix sempre als països de l'antiga Corona, i es fa creus que els aragonesos que per geografia haurien de ser al costat de Catalunya, hagin anat tirant cap a Castella. Ho considera una altra actitud de de provincianisme dels catalans, com haver deixat Mallorca en mans dels facciosos, una altra crítica recorrent al llarg de les cartes perquè ho considera un error estratègic gravíssim. I és que també rep a base de bé el Govern de la República, al qual retreu de deixar de banda el front català si no és per desbaratar qualsevol catalanitat de l'exèrcit per presentar-lo unificat, i encara són més agres les crítiques al Govern de Negrín quan l'acusa d'indiferència davant la massacre de soldats catalans que suposa l'ofensiva suïcida i inútil de l'Ebre, així com per la política de terra cremada de la retirada.


Sorprèn que sovint Sales fa referència al 6 d'octubre, com una ferida que no deixa de supurar, una errada monumental que marca l'època pre-bèl·lica. Va haver-hi un moment que Catalunya era "independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin", i no es va saber aprofitar, en canvi "quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre (...) El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena." Prèviament havia escrit "¿qui sap si no fou precisament el 6 d'octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien, ¿per què no ho podien fer també ells". En definitiva, una manca gravíssima de talla política dels que manaven.