Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."

Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.

L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.

Monzó

A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.

Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.

Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.

Las ratas, de Miguel Delibes

Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".

Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.

L'edat de ferro, de J. M. Coetzee

Un llibre difícil, no en el sentit estilístic, sinó emotiu: la protagonista pateix càncer d'ossos i va narrant l'últim període de la seva vida amb un dolor i una degeneració encomanadissos al lector. A més està sola, té una filla però es va autoexiliar als Estats Units perquè es negava a viure en una República sostinguda per un règim exclusivista i discriminatori. Ara bé, la vida de la senyora Curren és el que menys importa, una gota en una societat convulsa i davant un canvi imminent, amb uns mitjans de comunicació que s'entesten a demostrar que tot són flors i violes. Una societat basada en "una manifestació ritual, com les processons de bisbes encaputxats durant la guerra de Franco. Una tanatofania: mostrar-nos la nostra mort. ¡Viva la muerte!, el seu crit, la seva amenaça. Mort als joves. Mort a la vida. Senglars que deroven els seus garrins. La Guerra dels Bòers."

La República està moribunda i es manté per la força, els afrikaners es passegen armats fins al capdamunt, els polítics són els "cercabregues de l'última fila de la classe": "legitimitat, ja no miren de reclamar-la. La raó, l'han deixada de banda. El que els absorbeix és el poder i l'estupor del poder." Els negres adults desisteixen de tot i beuen en una cantonada o esperonen els joves a lluitar, nens que ja no van a escola perquè només serveix "per fer-nos adaptar al sistema d'apartheid". Ja res no és com abans, "ha canviat tot molt. Ja no hi ha mares i pares". La senyora Curren és filla d'una altra època i fa servir l'expressió "en el meu temps" per referir-se a una època que ja no pot tornar, quan els negres no envaien els carrers ni els porxos dels blancs, quan "els nens no calaven foc a les escoles". Mala època per patir un càncer, la vida està molt devaluada i"aquests temps demanen heroisme". Els marrecs revoltats només poden esperar la mort, "la terra seca amarant-se de la sang de les seves criatures. Una terra que beu rius de sang i mai no queda sadollada."

El rei Ricard III, de William Shakespeare

Després de veure diverses vegades les escenes de Looking for Richard d'Al Pacino, no m'he pogut estar d'anar a l'obra, en traducció de Josep M. de Sagarra. Sembla que és una peça primerenca de Shakespeare, amb molta sang i grans dosis de propaganda: els anglesos hem d'estar units ("aquesta illa ingovernada") i no han de tornar mai més guerres civils com les dels York i els Lancàster, però novament la força dels personatges és la que fa l'obra memorable.

S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.

El millor de tot és que, tot i la seva lletgesa, el duc aspirant el tron fa cara de mosqueta morta i té la barra de dir que no és la seva pretensió ser rei, ell no vol tants maldecaps, "primer seria quincallaire! Lluny del meu cor el pensament de ser-ho". I la gràcia és que els espectadors, i lectors, sabem perfectament que la realitat és la contrària, i això només fa que augmentar el nostre odi cap al personatge. Algun moment de debilitat sí que té l'home, en la seva solitud (el seu càstig és estar sol com tot dèspota), a mig camí i al final quan se li presenten els espectres, però com ell mateix reconeix ja no hi ha res que l'aturi, "un pecat n'estira un altre" i avall que fa baixada, ni ell mateix pot evitar-ho. L'ambició pel poder en la seva cara més sinistra.

No sé si el Ricard III real va ser realment així, o és que en Shakespeare li tenia mania.

Middlesex, de Jeffrey Eugenides

Esperava trobar a la novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides, traducció d'Albert Torrescasana, les vicissituds d'una persona hermafrodita i hi he trobat una macronovel·la de nissaga familiar al llarg del segle XX, on una generació deixa pas a una altra i els personatges són germans i cosins, i canvien de barri per pujar de classe social i estalvien per anar a la universitat. Nord-Amèrica en definitiva, i la cultura i la societat que han exportat a una banda a l'altra del globus. Tres generacions necessàries per deixar de ser grecs i passar a estimar el nou país, fins al punt d'acceptar la política de tractar els turcs com a aliats preferents en perjudici de la "mare pàtria". Els avis fugen d'Anatòlia del genocidi i s'instal·len a Detroit (ciutat natal de l'autor), exportant-hi cultura, religió, gastronomia i superstició, molta superstició, mantenint els orígens com correspon a tot bon immigrant: la dona vivia "com una exiliada perpètua, com una visitant des de feia quaranta anys", tot i que "sucumbia a pressions assimilacionistes que no podia resistir", la televisió la primera, l'eina que homogeneitza de debò les societats. Els fills fan la primera pela al país de les oportunitats i transforma la cultura familiar en el kitsch de les trobades familiars, hel·lenisme de consum. I els néts ja són nord-americans amb una càrrega més o menys portable al damunt, amants encara del iogurt i de l'all però amb un desig absolut de "menjar normal", de ser com els altres, hamburguesa i patates amb quetxup.

És cert que tota la narració està escrita en primera persona pel nét, quan té quaranta-un anys, que parla de quan era néta, amb uns coneixements de narrador omniscient força curiosos que fan grinyola l'obra, però al cap i a la fi l'hermafroditisme no es presenta com al tema principal, tot i que hi és tothora presenent, interessant i atractiu per nou i ben tractat. La diferència de gènere tractada amb classe. Adonar-se en l'adolescència que t'han educat en el gènere que no toca ha de ser dur, per això el narrador es dedica a escriure, però sembla que no és una teràpia prou bona ja que "escriure la meva història no és el coratjós acte d'alliberament que havia esperat."

Segurament la manera que té l'autor de mostrar el tema sense morbositat és carregant el pes en els altres: l'evolució de la societat nord-americana i en concret de Detroit, i la dicotomia integració-rebuig de la cultura d'acollida. És divertit quan l'immigrant grec que sols xampurreja l'anglès arriba a Detroit i passa, com no podia ser d'altra manera, a prestar la seva força física a la indústria de l'automòbil de treball en cadena de Henry Ford, i aquest els envia sociòlegs a casa perquè visquin i pensin com autèntics nord-americans, que consumeixin en definitiva: han de fer servir dentífric, comprar cotxe i hipotecar-se ("Nosaltres animem els treballadors a optar per una hipoteca"). La nostra cultura, encara. A partir d'aquí el lector viatja pel segle XX juntament amb la família Stephanides: gran crack econòmic, gran guerra ("els industrials per fi han trobat el remei perquè l'economia arrenqui: la guerra"), boom de la classe mitjana a la postguerra amb terror al dimoni comunista, alliberament de les convencions i de la moral, anys setanta amb nois que reneguen dels valors paterns per fumar porros i "viure de la terra" però que tornen amb la cua entre cames, crisi del petroli, i anys vuitanta eclèctics i hedonistes.

Indigació, de Philip Roth

Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.

La zona, de Serguei Dovlàtov

¿És possible parlar del cantó fosc de la vida sense recrear-se en la morbositat? És més, ¿hi ha algú que ho pretengui, tenint en compte que la morbositat fa pujar audiències com una esperitat? Doncs sí, Serguei Dovlàtov deixa de banda "els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc que la sensació que semblarien especulatius", ja que "el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els mostres." Dovlàtov va treballar realment de vigilant en una presó de la Rússia soviètica, per això podem dir que La zona, traducció de Miquel Cabal, és autobiogràfica, però en Dovlàtov tampoc no parla d'ell, no en vol parlar, sinó de les persones en general.

Ara bé, de la mateixa manera que no és bonic recrear-se en la misèria de l'ambient, tampoc no ho és obviar-la, pel fet que "l'home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies. Sobretot en un camp." La presó té les seves lleis, és una societat en petit, i tothom s'hi adapta com pot, si no en queda bandejat, treballadors inclosos, vigilants, administratius i personal sanitari (-Tens massa miraments amb els presos. -És que em sembla que sóc com ells). El comunisme és un paradís (-Qui es quedi enrere no ens l'endurem al comunisme, acabarà els seus dies en el sistema actual) que no acaba de funcionar, perquè tothom s'hi refereix amb un somriure sota el nas. I pobre del que cau en doctrines de redempció, perquè el vigilant pensa en un moment de feblesa que "Són bona gent... Encara que siguin delinqüents, clar... Però és que la vida els ha fets malbé, l'entorn els ha engolit", que ja n'hi estan fent una de bona.

Dovlàtov va ser censurat al seu país i, emigrat als EUA, va intentar publicar els seus llibres. Aquest, en concret, li va anar arribant per fragments, i aquesta fragmentació és la que tenim publicada juntament amb les cartes explicatives al seu editor, perquè és un material no gens fàcil d'entendre per als desconeixedors de la societat penitenciària, de la zona.

El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra

No tinc gens de tirada a obres profètiques, i encara menys a les que ofereixen amb exactitud les dates de les prediccions, però com que alguns articles de Santiago Niño Becerra m'havien cridat l'atenció, m'he decidit a continuar amb el llibre. Com a llibre de divulgació econòmica està prou bé: concís, sense embarbussaments ni llenguatge políticament correcte ni massa tècnic, encara que l'estil literari tira a fluixet, que no és poca cosa si quedem que és més important la manera de dir que el que es diu.

En resum, els cicles econòmics duren 250 anys i canvien amb una gran crisi que s'allarga en el temps, i amb ells canvia també la manera de viure i de pensar de la gent. El sistema capitalista va substituir el mercantilista fa 250 anys (sense competència, "el comunismo nunca existió en realidad. En los países en los que nominalmente estuvo vigente, una clase burócratica sin vinculación alguna con el pueblo se hizo con el poder del Estado (...) y se puso a planificar la economía"; l'autor tampoc no creu que la lluita obrera aconseguís gran cosa, sinó que les reformes es van anar fent per mantenir el sistema), quan la burgesia va dir a la noblesa que volia manar. O sigui que estem a punt de complir el termini i, és clar, no sabem el que ens vindrà a sobre, tot i que es pot albirar.

L'inici va ser la filosofia calvinista, l'obligació de l'individu de donar el millor de si, per tant als burgesos, classe emergent, el que els tocava era acumular riquesa, com al joc de taula Brass. Durant aquests 250 anys el sistema, com és inevitable, ha patit crisis de diversa magnitud, la més important la del 1929, on la prioritat d'acumular riquesa va donar pas a la demanda, i la intervenció estatal, o sigui que la gent i els estats tinguessin diners per consumir i, per tant, reduir stocks. Aquesta política, però, només va tenir èxit gràcies a la Segona Guerra Mundial, una veritable tabula rasa, un món per ser reconstruït i repoblat, però la festa es va acabar el 1973 quan es va haver de reconèixer que els recursos (petroli sobretot) no eren barats ni, encara pitjor, il·limitats. La sortida de la crisi es va aconseguir substituint la preeminència de la demanda per l'oferta, o sigui acceptant l'atur estructural i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, dels treballadors, que es veuria compensada perquè els costos de producció anirien baixant de preu, i els productes cada cop serien més barats (això ja ens sona, ¿no?). ¿I què passava si cada cop es produïa més i la gent i les administracions públiques no podien comprar?, doncs se solucionava amb el crèdit, i quan aquest es fes inassumible, doncs més crèdit, i després més crèdit, i més... fins que ha petat.

I ara som aquí, en un estat de transició posant pegats perquè no ens acabem de creure la situació, i les dates concretes que l'autor dóna són: a l'octubre del 2009 s'acaba el bròquil, 2010-2012 horribles, tot paralitzat amb l'única supervivència de les macro i microempreses, i no totes, i aleshores començarà la recuperació progressiva que no es podrà considerar recuperació perquè es tractarà del naixement d'un nou sistema econòmic (i social, i filosòfic, i d'altres coses) que veurem més o menys dibuixat el 2018.

El millor de les prediccions del llibre és que no haurem d'esperar gaire per saber si es compleixen o no. D'altra banda, també és interessant la visió històrica que ofereix de l'economia del Regne d'Espanya, en un parell de pàgines està enllestida. No donem per gaire, i a sobre amb tots els números per rebre de valent.

Automobile, de Martin Wallace

Acabat de sortir del forn, Automobile és -un altre- joc de simulació econòmica, de Martin Wallace, un autor no gaire aficionat a aquesta temàtica. La història és la mateixa: produir com més barat millor i vendre com més car millor, i qui s'enriqueix més guanya, en aquest cas en el negoci incipient de producció de cotxes en cadena als Estats Units de principis del segle passat. Però el que fa realment nou el joc és la plasmació d'una sèrie de conceptes econòmics que jo no havia vist mai damunt un tauler, simbolitzats per cubs blancs i negres (en els eurogames sempre hi acaben sortint cubs), els blancs per a les coses bones i els negres per a les dolentes o molt dolentes, pictòricament incorrecte.

Els blancs són la R+D+i, utilitzada per crear cotxes més nous i potents, i també per millorar les tècniques de venda. Els negres simbolitzen tres coses, totes nefastes per a una economia que pretengui ser competitiva: sobreproducció amb la conseqüent acumulació d'estocs, venedors que no venen perquè no troben compradors (i sentint-ho molt els hem d'enviar al carrer), i fàbriques que es queden obsoletes i com més obsoletes més cubets negres ens mengem. Els cubets negres no són de franc, sinó una rèmora que suposen un cost per a tota la partida. El mecanisme del joc funciona prou bé, amb rapidesa si els jugadors són repetidors, i per a un rang que comprèn de 3 a 5 jugadors o fabricants, però penso que amb més fabricants més dificultat presenta el joc ja que la competència augmenta i la demanda no creix exponencialment. El disseny és una mica lleig de vegades confús, pel meu gust.

O sigui que no s'hi val produir com un desesperat, produir més i més cotxes quan el negoci rutlla, perquè quan les vendes no arribin, que acaben no arribant, al fabricant, a part d'haver-se gastat els quartos i haver-se de menjar els excedents amb patates, li cauen al damunt els cubets negres com a símbol d'improductivitat i despeses de manteniment. Un joc agradable de jugar perquè és totalment extrapolable a la vida real, on s'hi venen cotxes com s'hi podrien vendre pisos, medicines o viatges turístics. Si apliquéssim el joc a l'economia espanyola, ¿quants cubets blancs i negres tindríem? Em temo que no podríem veure el sol de la negror dels núvols.