Steel driver, de Martin Wallace

En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.

Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.

Wealth of nations, de Nico Carroll

Hi ha pocs jocs de simulació econòmica que siguin de simulació econòmica de debò. Wealth of nations, dissenyat per Nico Carroll i publicat l'any passat, n'és un. Compta amb sis mercats diferents on els jugadors poden fer de les seves: alimentari, energètic, laboral, de minerals i de capitals, més el financer que funciona una mica independentment, i del que es tracta és l'habitual en aquesta mena de jocs, en això no s'hi val ser original: produir barat i vendre car, coses que s'aconsegueixen com el lector espavilat ja haurà endevinat, produint en els mercats on hi ha escassetat i evitant com la pesta els que pateixen acumulació de stocks.

Hi ha molts jocs que desenvolupen aquesta idea, però sense tant de realisme com aquest. L'agilitat amb què funciona el fa molt atractiu, i també la interrelació que es produeix entre mercats i en els que hi participen. La gràcia és aprofitar el dinamisme que ofereix el joc: els torns van rodant de manera permanent i continuada, i no s'aturen fins que absolutament tothom s'atura perquè no troba cap acció adequada o prou capital per seguir actuant. En aquest rodar continu, els mercats canvien constantment, i allò que val molt és possible que més endavant no sapigues com fer-t'ho per treure-t'ho de sobre. Potser alguna regla necessitaria una repassada, com diu un fan de la BGG el joc "needs some work on loans and trade", però bé, per això hi ha les home rules.

El disseny, entre irònic i naïf, és pràctic, divertit i agradable de veure. Un joc americà molt europeu. Va ser publicat per una editora petita que ja ha plegat o està convalescent, com acostuma a passar, però encara se'n troben exemplars per aquestes botigues físiques i electròniques del nostre voltant, ho dic per si us pogués interessar.

Diez juegos que no se parecen a nada, de Robert Abbott

D'entre les diferents menes de lectors de gènere, sempre ens en deixem una que és el lector de regles de jocs. Regles rere regles. També és un lector sofert, amb avorriments, desencisos, grans alegries de tant en tant. I és que com passa en tots els àmbits, quan algun joc té èxit i es posa de moda no paren d'aparèixer petits clons que intenten emular-lo, generalment de manera maldestra, sense aportar res, i tot plegat acaba fent una catipén de repetetiu i avorrit que tomba d'esquena. Per això m'ha sorprès el llibre Diez juegos que no se parecen en nada, de Robert Abbot, traducció de Marc Figueras i Marià Pitarque d'Abbott's new card games. L'edició espanyola és un autèntic luxe perquè compta amb les versions revisades per l'autor dels nou jocs que van aparèixer en la versió original de 1963 més un joc de propina.

Els jocs van ser ideats als anys 50 i per això sorprèn, el lector es troba amb una torrentada d'idees noves, frescor, curiositat i imaginació, amb uns recursos materials mínims. Cul inquiet, Abbott no suporta la repetició, i per això els jocs que proposa no "s'assemblen a res", o millor dit alguns proposen variants de jocs tradicionals com poden ser els de subhastes o els de coll i trumfo. Les regles estan explicades amb senzillesa, una mica d'humor i sempre remeten a alguna activitat de la vida real: la borsa, el transport, la confiança amb el proïsme, és a dir els jocs surten de la vida i en són un reflex. Dels deu proposats en el llibre vuit són de cartes, com diu el títol original, amb una, dues o tres baralles, o sigui totalment aliens a l'acumulació de capses i caixes i peces de menes i mides actuals dels jocs actuals. Són els que m'han agradat més. Un d'ells és el ja mític Eleusis, però en general tots deus m'han cridat l'atenció. He de dir que em vindria de gust jugar-los gairebé tots, i això és el que importa. Jugar ja és un altre tema, el lector de regles sovint es queda amb el joc dormint el son dels justos a l'espera d'algun príncep o princesa que el desperti amb un petó.

Lamentablement, la relació d'Abbot amb els seus "juganers" és una història d'amor no correspost, com passa amb tants autors que s'avancen al seu temps. No es van arribar a trobar mai. "Siempre me ha costado encontrar editor para mis juegos, pero la experiencia con Confusión me dejó tan desanimado que abandoné los juegos en general." Dit i fet, Robert Abbott va plegar veles i posteriorment va inventar els laberints matemàtics o logicmazes, que podeu trobar al web del mateix nom. Només va crear 12 jocs, però la imaginació i creativitat que aporten les podem endevinar en molts jocs d'avui dia, algun d'ells de gran èxit comercial.

Antón Chéjov, de Natalia Ginzburg

Aquest és un llibret, mai tan ben dit, 80 pàgines, de la italiana Natalia Ginzburg que biografia la vida d'Anton Pavlovic Cekhov (de vegades transliterat Txékhov), traducció de Celia Filipetto. Dir molt amb molt poc, una frase curta rere una altra, un punt i a part rere un altre, gens de xafarderia ni divagació i molta concisió i informació, amb els punts clau totalment accentuats. Llegiria biografies si fossin com aquesta.

Sovint he tingut la impressió d'estar llegint una obra del mateix Cekhov, que va començar a escriure i publicar per ajudar econòmicament la seva família (els kopecs que guanyava per línia estan clarament detallats en el llibre), amb uns condicionants del tot estipulats: contes curts i sobretot còmics, que agradessin a la gent del carrer, que no toquessin la política ni cap altre tema susceptible de ser censurat. Més endavant sí que va poder demanar alguna variant: més llargària i més dramatisme, però tan se val, la comicitat de Cekhov sovint fa entristir. El teatre va venir més tard, amb un primer fracàs frustrant perquè el públic li reia el drama.

De fet l'autor va tenir problemes perquè els seus amics es veien reflectits en els personatges que ell creava, uns i altres descrits i recordats en aquesta biografia: homes i dones que no saben gaire bé on van, lligats de mans i peus a les seves famílies ("jamás consiguió librarse de su familia"), que intenten estimar però no saben com i deixen passar les oportunitats, que viuen en un lloc i diuen allà estarem millor i se n'hi van i tot segueix igual, que conviuen amb la malaltia (Cekhov va patir tuberculosi), que intenten fer bé la seva feina però el sistema els cau a sobre, que esperen que Rússia sigui algun dia un país just i modern però no fan res per aconseguir-ho. Un llibret que fa riure amb una tristesa amarga que baixa tràquea avall.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara

Vaig llegir fa poc una entrevista a en Jordi Lara, director del programa Nydia del C33 entre d'altres coses, on deia que en aquest país els llibres són molt més valorats que la música, i la prova és que ell ha tret un llibre i li han fet molt més cas que no pas amb tota la seva dedicació i estudis a la música. Potser és cert, perquè per a gran part de la població l'objecte llibre (en paper) encara té un element sagrat, però això no vol dir que siguin llegits ni que se'n valori el que hi ha escrit, o sigui que a l'hora de la veritat és igual un llibre putrefacte o propagandístic o que no aporta res a un de literari de debò. Tot aquest preàmbul per dir que la literatura està tan poc valorada com la música, i que les ganes d'aprofundir en les dues matèries és tan poc estesa en tots dos casos. De fet, Una màquina d'espavilar ocells de nit acaba afirmant que l'art no pot ni vol explicar la vida, "les quatre coses essencials", tan sols pot aspirar a ser una "fuga estimulant". No ho havia pensat mai, però posats a evadir-nos, com a mínim fer-ho amb classe.

És un llibre -ja comentat per l'Anna i en Joan- sorprenent quant al gènere. No és plenament assaig ni estudi ni ficció, però és tot això alhora, i la ficció no és novel·la ni relats: m'agrada aquest batibull ordenat, trobo que s'acosta al nostre temps d'incertesa. Tampoc no tenim clar si el narrador és tota l'estona el mateix, intuïm que sí, suposo que els espectadors del programa de televisió tindran més elements, i també per l'avís de la contraportada que avisa que es tracta de "set relats autobiogràfics".

Tota l'obra està ambientada a la Catalunya on la sardana és música popular, o si ja no l'és, n'hi ha un substrat important i alhora es manté la vitalitat de la cobla. Aquesta és, doncs, la raó de ser del llibre. I tot el que li és col·lateral: les dificultats del procés creatiu, la malfiança de l'artista per part dels veïns pragmàtics, la pèrdua irreparable d'un gran intèrpret ("-A prendre pel sac tant de talent"). En un ambient propici, el protagonista topa amb la sardana com topa amb moltes altres coses de la gran oferta que tenim al davant, i s'acaba enrolant en una "cobla de tercera regional", ambe joves aprenents que aprofiten l'experiència dels vells que toquen més per estratagemes que per coneixements musicals, "un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats".

El protagonista és conscient de nedar contracorrent, fora de lloc en un món on l'únic que compta és el progrés "que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia", entre moderns que se'n foten de tot allò que "tufegi a costumisme o barretinada" i puristes que pronuncien "la paraula 'sardana' amb una devoció excloent", en un "país acomplexat amb el seu patrimoni" i "poruc", però en cap cas ho fa amb catastrofisme ni posat ploramiques ni aires de resistència, que haguessin estat insuportables, sinó tal com raja, les coses són així, i aixà van ser fa unes dècades, i això canviarà i no sabem cap a on. Llàstima d'unes taques d'humor de broc gros exagerat que malmet esporàdicament el to, però en general és un molt bon llibre, un cop més en contraposició als nyaps de ficció que s'encaparren a embrutar pàgines i més pàgines.

Dead cat bounce, de Chris Kondek

El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.

Els millors moments van ser quan, al començament, es va passar recompte de les diferents quantitats que havíem pagat el públic per entrada (de 19 a 0 euros) -això es podria fer a cada obra, ajudaria a fer entendre moltes coses del teatre i d'una funció concreta-, i quan el creador, director i intèrpret de l'espectacle va demanar perdó al públic com a nord-americà que és, perquè aquí a Barcelona gairebé tothom li ha dit i repetit que la crisi actual és conseqüència de mals hàbits de les entitats financeres nord-americanes. Fet i fet, un muntatge prou interessant i curiós, i fins i tot útil en un país de població amb coneixements econòmics ínfims. La borsa ahir va pujar, però nosaltres hi vam perdre un percentatge considerable, sobretot perquè vam invertir-hi en l'última hora abans del tancament, que va ser baixista.

Benito Cereno, de Herman Melville

No havia sentit parlar abans d'aquesta narració de poc més de cent pàgines de Herman Melville, tot i ser "considerada pels crítics i escriptors més prestigiosos com el millor conte que mai s'hagi escrit en llengua anglesa" segons diu la contrecoberta, edició de Laertes, traducció de Roser Berdagué. Pot ser un llibre difícil de llegir per a un lector actual, perquè la descripció campa per tot arreu i la tensió narrativa no comença fins a la pàgina 28, en el moment es produeix una agessió amb un coltell com qui no vol la cosa. Perquè malgrat l'atmosfera de misteri i estranyesa present en tota l'obra, en cap moment no es produeix un daltabaix ni una gran batzegada ni un cop d'efecte espectacular, tot flueix i rutlla encara que sigui amb calma tensa, i amb una mica d'ironia per rebaixar-la, com quan el capità s'afaita amb una bandera espanyola per pentinador.

Tota l'acció passa "en un vaixell estrany" abandonat a prop de la costa on "hi ha una història estranya i a bord hi va gent estranya", el primer de tots el capità, Benito Cereno, "que o bé era un boig inofensiu o un maligne astut." D'una possibilitat a l'altra n'hi va un tros, però per sort qui li fa d'antagonista és un altre capità, un nord-americà molt assenyat que no perd la calma i ho analitza tot, de nom encara més estrany que el de l'espanyol, Amasa Delano, tot i que sembla ser que va existir realment. L'ambientació és de fantasmes però el tema principal és la lluita per l'esclavitud i la dignitat humanes, en una època de misèria, perquè l'abundància en excés pot portar a la perdició com podem contemplar diàriament al nostre voltant, però "en els exèrcits, en les armades, en les ciutats o en les famílies, i fins i tot en la mateixa naturalesa, no hi ha res que menyscabi tant el bon ordre com la misèria."

Traïció, de Harold Pinter

Aquest és el segon text portat a escena que veig de Harold Pinter, i el segon que va d'un triangle amorós i de la fidelitat/infidelitat matrimonial, i el segon que em deixa indiferent. Com diu un dels mateixos personatges de l'obra, potser és que el tema no dóna per més. O ja està tot dit, crec que diu. Però és que de tot ja està tot dit, això ja ho sabem, però al darrere sempre hi podem trobar la vianda substanciosa. A Traïció jo només hi he sabut trobar una mica de suc, i aigualit. Potser és que no entenc la nova cuina, veient el munt d'admiradors que té aquest text.

Llamadas telefónicas, de Roberto Bolaño

Feia temps que tenia ganes de llegir Roberto Bolaño, i més des que em vaig assabentar que era un gran jugador. He començat amb el llibre de contes Llamadas telefónicas publicat el 1997, i que des del 2002 s'està reeditant cada any. M'hi he trobat bastant el que m'esperava, biografies de personatges desarrelats, una mica perduts però amb ganes de viure, que pul·lulen d'una banda a l'altra perquè no acaben de tenir pàtria (la pàtria és Occident, d'Amèrica -tots dos hemisferis- a Rússia), en cerca d'alguna oportunitat, algun amor, algun sentit de la vida. Personatges durs però no de disseny hollywoodià, de tornada de tot però capaços de sorprendre's de la vida i de la gent amb qui es van topant, "gente armada, desafortunada, solitaria o con un peculiar sentido de la sociabilidad. (...) Personajes valientes y a la deriva." Gent sovint víctima d'un règim polític totalitari, com llegim en moltes pàgines d'autors sudamericans, gent d'un temps sense internet i activitats tan arcaiques com conversar des de telèfons públics de cabines o bars. Hi endevinem força autobiografia (hi surten Xile, Mèxic, Girona, Barcelona), però no queden clares al lector les dosis de realitat en la ficció.

Aquests persontatges són el fil conductor del llibre, el que el converteix en un autèntic llibre de contes i no en un recull. Dividit en tres parts, la primera està dedicada a escriptors i les seves vicissituds, un tema endogàmic però que pot interessar la majoria de lectors perquè Bolaño furga en les misèries del reconeixement, la creativitat, i el fracàs o èxit, temes universals; l'última part és dedicada tota a biografies de dones. Bolaño sap dibuixar amb traça els personatges femenins, sense concessió ni floritures, dones "alliberades" que també busquen un lloc al món sense acabar-lo de trobar, amb l'agreujant que no els serveix el model de les seves mares, perquè la societat ha canviat i volen optar a les mateixes oportunitats que els homes, amb poc èxit.

Malgrat el que pugui semblar, el to no és derrotista ni ploramiques. És adequat, aquest és el terme, amb un toc d'humor imprescindible i gens fora de lloc. La vida dels personates de Bolaño és dura, de desterrats sense rumb clar, però és així i cal adaptar-s'hi, sense escarafalls. No suporto les exageracions i la pornografia de les "vides terribles". L'estil, en consonància, és veloç i auster, sense barroquismes i amb precisió, directe al gra però no minimalista. Algun experiment, com un conte només diàleg i un altre sense punts i a part; també algunes incursions força interessants del narrador -primera persona-, que donen al llibre un aire de conte oral, t'explico el que m'han explicat d'un amic, o d'una persona peculiar amb qui vaig relacionar-me un període de la meva vida (la majoria de relats són en tercera persona). Com passa amb tots els llibres d'aquest gènere, algun conte no m'ha interessat gens i d'altres m'han entusiasmat, però la "mitjana" -si podem parlar d'aquest terme matemàtica- es mou en la banda alta. El que més m'ha agradat és La nieve, on l'ànima llatinoamericana es fon i s'enfronta a l'ànima russa, i on, novament, la dona és la protagonista de debò.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (i 2)

Llegim amb un somriure als llavis els primers capítols de les memòries, la Viena de Schnitzler i Freud, de l'emperador Francesc Josep i els seus súbdits. Hi veiem una joventut amb uns interessos molt diferents als actuals, un món literari i artístic amb un elevat sentit de l'honor -com tota la societat-, on Zweig s'obre pas a poc a poc i es lamenta d'haver publicat massa d'hora. Ja de ben jove troba quin és el sentit de la seva vida: "aquesta modesta transmissió de valors artístics il·lustres (...), una justificació de la meva existència." Però la felicitat i el somriure es van glaçant a mida que el món encarcarat s'enfonsa i el que s'obre pas, a part de coses bones, en porta un munt dolentes. La principal, la pèrdua de la llibertat individual i la manipulació de les masses. ¿Com és possible que la gent no s'adonés de l'"època de turbulència i trasbals general" que era a punt de venir? El llibre no s'està de descriure-ho: els canvis importants, els de debò (no aquests de què parlen ara els polítics quan pugen al poder), no s'acostumen a percebre fins que no hi som immersos fins al coll.

És per això que la gent anava confiada, la situació no havia de ser tan greu deien, però milions i milions de morts han marcat el pas del segle XX. Ser al mateix lloc dels fets no serveix de res, com explica l'autor, no serveix de res advertir la gent que no vol ser advertida. Ell mateix, a la Viena d'abans de la invasió alemanya, recomanava llegir diaris estrangers per saber alguna cosa real i útil, la propaganda s'encarregava de fer veure blanc el negre i viceversa, fenomen que segueix ben viu ara. Però per una altra banda, paradoxalment, "la pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui un moment, de l'actualitat." Sempre estem connectats, anem o anem.

De la gent tampoc se'n pot esperar gran cosa, en un segle on sembla que és el poble qui agafa el poder, però Zweig és massa savi per creure en cants de sirena. "Havia estudiat i escrit massa història per no saber que la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat de cada moment." Els mateixos ciutadans que duien "el distintiu reglamentari de la coalició [del Front Patriòtic que defensava la independència de la nova i dèbil república austríaca] enganxat a la solapa, per por de perdre la feina, (...) ja feia temps que estaven inscrits a Munic, per precaució, a les files dels nacionalsocialistes." Nedar i guardar la roba. I molt més tràgic era formar part del poble jueu, uns jueus del segle XX amb ganes de ser assimilats i poca fe, "el més tràgic d'aquesta tragèdia del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa." Al poder ja no li calen explicacions ni excuses per als seus abusos.

Tampoc no se salven els 'compromesos', "l'autèntic tipus de revolucionari professional, que se sent enaltit per la seva simple actitud d'oposició i s'aferra al dogmatisme perquè no té suport en si mateix. (...) Cap d'aquells conspiradors de cafè no es va atrevir mai a conspirar." Qui sí que va saber-ho fer va ser el ressentit del bigotet. El llibre explica quins van ser els mètodes que va saber aplicar per arribar a l'immens poder que va aconseguir, "un poder nou que volia el domini", llop amb pell de xai, reprimir paulativament i sense ofendre la majoria, avui més que ahir però menys que demà, prometre a tothom el que demana, ambicions vils i petites, per després donar-los pel sac, trencar sense miraments qualsevol promesa, fer ús de la força per cridar l'atenció i imposar-se al feble.

Lamentablement, moltes d'aquestes maneres de fer política es practiquen avui dia, i a l'hora de fer comerç, i de fer publicitat. Tot s'hi val per assolir els objectius programats, la gent no compta. La propaganda és més important que la realitat. Els grans dictadors potser no han guanyat la partida, però potser els seus mètodes s'han acabat imposat.

El dibuix del soldat és d'Otto Dix, Der Krieg, 1924.