Més Montaigne

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.


Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.

Assaigs, llibre primer, de Michel de Montaigne

Gràcies a un comentari de l'Ariadna a un missatge meu en què parlava dels Assaigs de Michel de Montaigne, vaig saber que hi ha diversitat d'opinions a l'hora de triar l'edició per fer la traducció. Bé, coses de filòlegs, els lectors no disposem de prou elements per opinar. Jo he llegit la versió traduïda recentment per en Vicent Alonso, de moment el llibre primer, n'hi ha dos més.

En el meu missatge deia que Montaigne era un saberut que escrivia de tot, i que s'havia passat la vida llegint els clàssics. És cert que me'l mirava amb una mica de rebuig, el veia com un setciències alliçonant des del seu escriptori. Res de més llunyà. Com que Montaigne escriu realment de tot, fins d'ell mateix, el lector descobreix a la meitat del llibre que l'autor dominava el llatí perquè era la seva llengua materna, el seu pare ho havia volgut així en posar-li un educador alemany que no parlava llengua romànica, i que a més li deixava a l'abast, com qui no vol, la cosa llibres llatins perquè el vailet els acabés descobrint. I tant que els descobreix, Montaigne en fa combustible per a tota la vida, els llegeix sense esforç i els valora o els critica sense prejudicis, alhora que menysprea els best sellers del moment, els "Lancelot du Lac, els Amadís, els Huons de Bordeus, i aquests poti-potis de llibres amb què els infants es diverteixen, no en coneixia ni el nom, ni en conec encara el contingut". Si visqués avui, seria dels que no poden parlar amb ningú a l'hora de l'esmorzar o en les pauses escolars o laborals perquè no veuen la tele.

El que no em queda clar és per què escriu els seus assaigs en francès i no en llatí, i més tenint en compte que la llengua del seu voltant era el gascó, o el perigordià com en diu ell. Si la wikipedia no m'enganya, el Perigord ja feia més de cent anys que era francès (en constant disputa amb els anglesos), en contraposició a altres territoris occitans, el midi que en diuen ells. Pel que fa a l'erudició, en tot moment té clar que la vida és prioritària, per això adverteix contra la "dedicació excessiva a l'estudi dels llibres". Diu que als nens se'ls corromp l'esperit si se'ls fa estudiar "catorze o quinze hores diàries", no sé què en diria de la situació actual. I sobre la intenció alliçonar, d'impartir lliçons de moral, està clar que no és la finalitat última pel que escriu, "no em pose a dir el que s'ha de fer al món, d'altres ho fan ja prou, sinó el que hi faig". Però és evident que si tria uns temes determinats és per perdre-hi partit, amb preferència per les estratègies bèl·liques o els conflictes de religió, una veritable obessió, suposo que de l'època (Montaigne era catòlic i veia el prostentantisme com un desviament).

Montaigne avui potser seria blocaire. Hi he pensat quan explica com escriu, tant pel que fa al contingut: "les reflexions són meves i es mantenen gràcies al recurs de la raó, no de l'experiència; cadascú pot aportar-hi els seus exemples", com en l'estil: "no es tracta tant d'elevar les paraules com de rebaixar-ne el sentit, tant més satíricament com més oblíquament (...) Per tal d'abastar més, només hi he posat el que és essencial". I és que en els seus Assaigs parla de tot, des de la mort, "cal estar sempre calçat i a punt per partir en la mesura que és a les nostres mans, i sobretot procurar que llavors un s'haja d'ocupar només d'ell mateix", a la conveniència de petar-se, "pel rebuig d'un sol pet, ens duu fins a les portes d'una mort ben angoixosa".

Seguiré en un altre missatge.

Diplomacy i Montaigne

Fa un parell de setmanes em vaig llegir les regles del Diplomacy per a una partida que no va poder ser: és comprensible, per al joc complet calen 7 persones i 6 hores de partida, amb espais on poder deliberar. Sembla ser que era el joc preferit de Henry Kissinger i de John F. Kennedy, o sigui que poca broma, tot i que ells van poder jugar-hi en la complexitat del món real, el segon deixant-hi la vida i tot. Diplomacy és un joc de guerra, wargame, poc convencional, d'Allan B. Calhamer editat el 1954 per la mítica Avalon Hill, ambientat a la convulsa Europa de la primeria del segle XX. He dit poc convencional perquè només és possible col·locar un exèrcit per territori i tots els exèrcits tenen la mateixa força, per tant l'estratègia és important, la tàctica és important, però el més important per damunt de tot és la diplomàcia: els jugadors xerren entre ells abans de cada tirada, apunten els moviments en secret en un paper, i aleshores mouen tots alhora, al mateix torn. No en va s'acostuma a presentar el joc amb un mariscal (o qualsevol altre individu) amb una o més espases clavades a l'esquena.


M'ha fet gràcia que la lectura de les regles coincidís amb l'inici de lectura del primer llibre dels Assaigs de Michel de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso (he llegit al Culturas de La Vanguardia que Jordi Galves desaconsella aquesta traducció, no sé per què). Montaigne és un saberut que als 39 anys (a la seva època ja era un vell) ha llegit tots els clàssics a l'abast i té autoritat per parlar de tot, entre d'altres coses de l'art de la guerra i de la diplomàcia. Ja al capítol 5 explica la manera de lluitar decorosa i esportiva dels romans: "el seu antic estil, el qual consistia, deien ells, a combatre amb valor, no amb subtilitats ni per sorpreses o trobades nocturnes ni per fugides fingides i contraatacs sobtats, i no s'emprenia cap guerra que no s'haguera declarat abans i, sovint, després d'haver anunciat el lloc i l'hora de la batalla." Però ja al capítol 6, titulat precisament "L'hora perillosa dels parlaments", deixa clar que es tracta de pràctiques d'altres èpoques, definitivament obsoletes: "foren desallotjats a la força pel nostre exèrcit i altres dels seus partidaris es queixaven de traïció, ja que durant les mediacions per arribar a un acord i mentre encara durava el tractat se'ls havia sorprès i destrossat, fet que potser hauria tingut sentit en un altre segle, però, com acabe de dir, les nostres maneres estan molt lluny d'aquestes regles i els uns no han de confiar en els altres fins que sobre l'acord no s'haja estampat el darrer segell." Doncs això, som hereus del Renaixement, i la nostra manera de lluitar, al Diplomacy, a la guerra de debò o a la vida quotidiana, és la del tot s'hi val.