Dues d'Andrea Camilleri

Fa uns dies vaig comentar que Sergi Pàmies és un dels autors que tradicionalment s'ha esforçat a "deslocalitzar", últimament potser menys, o sigui que sempre ha situat acció i personatges en llocs poc o gens reconeixibles. Amb alguns països aquesta opció sembla inviable, perquè si els autors intentessin obviar els seus països, les seves obres caurien en la inversemblança. Els russos, per exemple. La literatura d'un rus s'olora d'una hora lluny. O els sicilians, molt més pròxims a nosaltres però llunyans. No és possible llegir El Guepard de Lampedusa sense que la ment corri pel paisatge i la societat sicilianes, ni podem veure o llegir un Pirandello sense introduir-nos en l'estructura familiar de la seva societat. Aquest dramaturg potser va canviar en la seva última etapa, amb "il teatre nel teatro", metaliteratura, refugi. O ostracisme o acceptació de les coses com són.

Andrea Camilleri és un autor modern, coetani nostre, però sembla que a Sicília les coses no canvien gaire perquè un dels al·licients de La concessió del telèfon, una novel·la molt recent, és novament la descripció de l'illa i la seva gent, i més en concret dels serveis públics lents i poc eficaços. Fent-ho universal, és clar, perquè si no estaríem parlant del costumisme més barroer. Amb un bon ús del gènere epistolar (instàncies incloses), lector i personatges donem voltes sobre un mateix eix per aconseguir una cosa tan aparentment simple com que t'instal·lin una línia de telèfon, vigilant de no trencar res, no ferir ningú, no passar per davant de cap convenció que no es pugui passar. Per cert, trobo a faltar autors catalans que tractin amb la mateixa gràcia i bonhomia les misèries de la nostra estructura economicosocial, potser és que som tan bons i ho fem tot tan bé que no tenen teca de què escriure.

La lluna de paper, en canvi, s'inscriu dins la saga de novel·les amb Salvo Montalbano de protagonista, o sigui novel·la negra, o millor dit novel·la de detectius, perquè no és gens sòrdida i l'humor i l'alegria de viure (i de menjar, nyam nyam) hi tenen un pes important. Per tant les convencions de gènere se segueixen fil per randa, i el lector les ha d'acceptar si vol seguir endavant. A mi m'ha costat una mica, i això que de petit llegia Agatha Christie i altres autors considerats dolents per unanimitat (dels que hi entenen), i que la novel·la negra o de detectius s'assembla als jocs d'estratègia, anar encaixant peces fins a la victòria o derrota final. Però és clar, als jocs ets tu qui manes o intentes manar, i als llibres et menen.

Sicília passa a un segon terme, però només en teoria, perquè a la fi el desllorigador de tot acaba sent la família i les relacions fraternals, i la Família, i un sistema corrupte (no com el nostre). Montalbano és tan bo que només es deixa ensarronar per dues dones espaterrants, la pantera expentant i l'amargada resentida, però això ja no és sicilià, sinó universal. Cotitzen a la baixa unes anècdotes estúpides i alguns acudits extremadament dolents, inexistents en La concessió..., però no sé si la responsabilitat recau en l'autoria o en la traducció, de Pau Vidal, que no m'ha acabat de fer el pes (la de l'altra novel·la, d'Anna Casasses, m'ha agradat més). Algunes vegades he tingut la impressió que el traductor treia el nas per damunt de la novel·la, fins es volia fer el graciós, i són inacceptables els embolics de les monedes pre-euro, entre pessetes i lires.