Podridura

Encara ara és possible trobar-se amb adolescents que van a la moda punk. O el que en queda, del punk, les escorrialles, o un refregit del que queda de moltes estètiques i ideologies i maneres de veure la vida. Et miren habitualment de reüll, amb la testa de gairell, la columna fent acrobàcies, i un posat que implora provocació, enuig, molèstia. Però més que molèstia, el que em fan és pena. Carn de canó de l’estructura que espera pacientment per devorar-los, ratolins entre gats avorrits.

La podridura ve de lluny, segurament de la modernitat, començant per Baudelaire amb el seu meravellós poema d’amor Una carronya. Jo t’estimo, vida meva, però mira-la, aquesta carronya a la vora del camí, tots acabarem així, fins i tot tu, majestat garrida, amb els cucs barallant-se dins teu (n'hi ha versió catalana de Xavier Benguerel). I als romàntics deunidó com els agradava la decadència. Els avantguardistes no es van quedar curts, qualificaven de podrit –segurament amb raó- tot allò que no els feia el pes i trobaven obsolet, o sigui gairebé tot. Avui dia l’avantguarda segueix viva, però la podridura continua ben instal·lada en la majoria de la població, s'hi troba bé. Quan l’avantguarda va arribar a la classe obrera, va néixer el punk, als 70. Ara, però, els obrers ja són rics i tenen pisos i cotxes que són una meravella de bons i cars. Veurem què passarà en la pròxima crisi econòmica.

El punk ha estat molt maltractat, i poc estudiat i valorat, per això em va agradar l’article “Rastros del escupitajo” de Pere Guixà, a l’última pàgina del Culturas de La Vanguardia del passat 17 d’octubre, la pàgina normalment reservada a temes freaks. Està gairebé tot dedicat als Sex Pistols. Qualifica Johnny Rotten de “mejor cantante de la historia” (actuava imitant el Ricard III de Laurence Olivier) i algunes cançons del grup de “temazos”. Però el més important és quan recalca que el punk està infiltrat en la vida quotidiana contemporània, i no en l’estètica, sinó en el do it yourself, el “hacer arte sin saber ni papa”, i perquè “puso el dedo en la llaga en la sociedad de consumo vendiendo nada”, això que avui dia tothom fa o intenta fer, petits i grans. Avui tothom s’hi pot posar, i més amb la nova revolució tecnològica.

A mi no em queden mai els versos dels poetes, i això que n'hi ha uns quants que m'agraden, quan vull recitar-los no me'n surto, he de recórrer sempre al text imprès. En canvi, encara avui sóc capaç de repetir els bells versos de La Polla Records del disc Salve que vaig aprendre ja fa més de vint anys: “Un país es un invento, / un país es una estafa, / un país es algo por lo que / nadie me ha pedido mi opinión”, o “Cuando la gente se asocia / se asocia con quien le peta, / pero en esta sociedad / somos socios a la fuerza”, o "No queremos ejército / ni vasco ni español". No sé què ho deu fer.

“Punky de postal, la la la la, / punk de escaparate...”