Al cor de les paraules, de Montserrat Abelló

Des d'abans de Nadal tinc a la vora, a l'escriptori, Al cor de les paraules, l'obra poètica completa de Montserrat Abelló. L'obro de tant en tant i en llegeixo alguns poemes, sempre a l'atzar. No hi trobo diferències d'estil importants tot i abastar un període ben ampli, del 1963 al 2002, però sí un vitalitat encomanadissa, unes ganes de viure sempre presents, elements difícils de trobar en molts poetes, amb tirada al lament i el dolor existencial. Llegir Abelló fa venir ganes de seguir endavant, ja sé que buscar una utilitat a la poesia és un sacrilegi, però és que els llibres d'autoajuda fan pudor.

Abelló n'és la antítesi perquè no cau en la ingenuïtat ni en l'edulcoració, no adopta cap posat per quedar bé, les coses són com són i "la vida diària no en té, / de mesura", com acaba un poema de l'exili: "Ja no tenim a l'abast / de la mà / meravelles de somnis, sinó llàgrimes denses / d'esperances que es perden / i el fel amarg de pobles / sotmesos." Em temo que les noves generacions tampoc no en tenim gaires, de somnis ni esperances, la submissió és més subtil, més difícil d'assenyalar.

"Ara ve el moment terrible / en què passem pel costat / sense veure-hi. / No és estar sola / que puny, sinó la indiferència / que ens envolta." La societat, avui.

Nota: precisament avui Vilaweb li publica una entrevista.