diumenge, 2 d’octubre de 2016

L'Aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé

A la publicitat hi diu L'Aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé, dirigida per Wanda Pitrowska, i no és ben be això. Però millor i tot. Es tracta d'un homenatge en tota regla a Clavé, i de passada als valors de la república liberal (suposo que federal) que defensava, i que avui dia a Espanya -150 anys més tard- semblen més agonitzants que vius. Clavé no gaudeix de bona premsa, la postura del políticament correcte no s'adiu gens a un home d'acció com ell, i l'autoodi incrustat en el cervell dels catalans acaba de fer la feina. És representatiu que la feina de recuperació l'hagi hagut de fer una polonesa.

Hi ha uns trossos de la sarsuela, sí, però també altres peces de l'autor, i fragments de discursos i textos d'ell i sobre ell. El muntatge no té res de pastitx i està molt ben cohesionat, rutlla molt bé, per això podem dir que és homenatge i no paròdia. L'humor fa que l'espectacle es vegi i s'escolti amb atenció i s'acabi fent curt, llàstima d'alguns acudits massa fàcils que haurien d'haver tingut més nivell, per l'escenari on es trobava. La platea era plena d'espectadors molts dels quals podrien haver estat contemporanis de Clavé, ara només falta alliberar-nos dels prejudicis i que els mitjans de comunicació facin la feina que haurien de fer, perquè la producció artística d'aquella època entronqui amb la nostra i les que han de venir.

Foto de May Zircus
 

L'Inframón, de Jennifer Haley

El muntatge, la direcció i la representació, assoleixen un nivell de notable tirant a excel·lent, la llàstima és que vulguin vendre l'obra com una aportació innovadora a més no poder, quan en realitat el que s'hi diu és més vell que l'anar a peu. Intueixo que deu ser una característica innata en l'homo sapiens que ens servim de la imaginació per superar la realitat diària de buscar aliment i protecció en front dels depredadors. La supervivència no és fàcil. I la literatura n'ha donat mostres a tort i a dret. La publicitat d'aquest espectacle ens crida l'atenció com si Dom Quixot o Madame Bovary no haguessin existit mai.

I que sempre hi ha hagut policia del pensament que no permet que ens esbargim més del compte, també és de l'any de la picor. El poder es basa precisament en això, pa i circ però fins a un límit establert. Tant és que el món de la ficció ara es vengui envasat en bits i a distància, i a bon preu sempre que no t'hi deixis la bossa i la vida.

Foto de ros ribas

dimarts, 6 de setembre de 2016

Hamlet, de Wiliam Shakespeare

Un cop més el control del poder, l'ambició de ser el cap de colla al preu que sigui, amb el consegüent temor i la por de tota la corrua de la cort que no planta cara no sigui que perdi el lloc. Però a Hamlet aquest motiu és tan sols el pistó que provoca l'arrencada, ja que la raó de ser de l'obra no és la set de poder, sinó la de venjança, i el dubte de si és factible dur-la a terme. No hi ha cap mena de debat sobre la legitimitat de l'acció venjativa, ans el contrari, el que és impensable és no consumar-la: la grandiositat del delicte i la ignomínia pel nou ordre creat a partir d'aquell, és proporcional a la indefugible necessitat de la venjança per restablir l'ordre de les coses.

Però la venjança no pas concebuda com a idea abstracta, sinó com a acte que cal planificar i executar. El desig de venjança pot corrompre un cervell si s'hi instal·la i no és prou valent per satisfer-lo. ¿Qui l'ha dur a terme? ¿Un valerós cavaller avesat a trifulgues? ¿Una pèrfida alcavota sàvia en conjurs? A Hamlet correspon a l'hereu a la corona, un jove que només esperant els anys que toquin ha de rebre el premi que li correspon, la corona al cap i genuflexions al davant. Un jove format en lletres però també en la destresa en l'esgrima, fent bo la tesi que qui aspiri a un càrrec noble ha de dominar tant les arts de l'intel·lecte, com les de l'esperit, com les de la contesa bèl·lica. Hamlet necessitarà tots tres per intrigar en el seu projecte, i dur-lo a terme en la forma adequada, en el moment correcte, amb la litúrgia que correspon a la seva estirp.

Hamlet ha de fer-ho sol, només pot comptar amb el suport terrenal d'Horaci i l'espiritual del seu pare, la resta de la cort forma part de la comparsa que amaga o ignora el crim. ¿I com se'n surt? Aquí hi ha el meu parer la grandesa de l'obra: Hamlet només pot sobreviure i reeixir en el seu propòsit si juga el paper de situar-se en el límit de la lucidesa i la bogeria, un peu a cada banda, sense decantar-se mai per una de les dues, ja que suposaria la seva perdició i per tant el triomf del mal sobre l'ordre legítim de les coses. Si la situació es tensa i hi ha risc de represàlia, cal fer-se el boig; si el risc és que et deixin de banda per boig, cal dir les coses pel seu nom i segons els codis establerts. Una situació que li permet dir el que consideri oportú dir: "-No us entenc gens, milord. / -Me n'alegro. Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes." (Trad. de Salvador Oliva).

Una pressió enorme que pot acabar fent caure de debò el protagonisme al reialme de la bogeria, i que també exaspera els que han provocat la situació, la reina i el rei padrastre, el qual aguanta esperant que el seu fillastre acabi acceptant l'herència que li pertoca, fins que s'adona que no té intenció de canviar. Perd els nervis i s'exclama "la seva llibertat ens amenaça a tots". O sigui, si és boig, cal apartar-lo de la societat, i si no l'és, és un insolent i cal un càstig exemplar com l'exili.

Aquesta tensió és la que s'ha de transmetre de l'escenari a la platea, i em temo que sovint s'han fet versions massa solemnes d'aquest text, és el que té ser clàssic. El muntatge del Lliure, dirigit per Pau Carrió i amb Pol López com a Hamlet, ha sabut trobar un to adequat, i la representació flueix extraordinàriament bé. Per exemple, en el famós monòleg "Ser o no ser" no hi ha gravetat postissa, sinó la solitud de l'incomprès, no hi sumptuositat exagerada, sinó la fatalitat de qui sap que si actua les coses acabaran malament, i si no fa res acabaran pitjor.

dissabte, 26 de març de 2016

L'avar, de Molière, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller

Gairebé tres-cents anys són el que separen aquestes dues obres, del barroc a la modernitat, els segles que necessita l'individu per refermar-se davant la col·lectivitat. Jo entre tants. Aquest refermament implica també una diferència en la concepció de la bogeria, i és que ambdues obres van de la bogeria, del procés degeneratiu, del trastorn a què porta una obsessió que distorsiona la percepció de la realitat i contra la qual l'individu no sols no hi sap lluitar, sinó que s'hi rabeja per supervivència.

En la societat en què el grup és el que importa i els seus membres només compten en tant que són part del grup, la bogeria és fins i tot simpàtica i fins agradable de portar. És una nosa, una molèstia, però no deixa de ser un furóncol incòmode del grup, una malaltia d'una part que el tot ha de suportar. La ceba del garrepa extrem fa que els joves no es puguin casar, ni els pobres puguin treure el ventre de pena, però l'obsés acaba els seus dies amb les seves cabòries solitàries, i els altres el deixen fer mentre no molesti gaire i després d'haver-li proporcionat una lliçó que serveixi d'exemple. Per això l'avar és comèdia.

Això ja no és possible en la societat industrialitzada i psicoanalitzada. L'individu vol ser ell, així doncs la bogeria és d'ell i prou. Els que l'estimen prou que l'adverteixen, l'advocat, la dona, la neboda, però l'obsessió és una presó per ell, de la qual no pot sortir-ne sinó és per prosseguir en el camí de degradació, amb un final que no pot ser altre que l'expulsió del grup.

Els dos muntatges que hem pogut veure en l'escena barcelonina han posat l'accent en els dos bojos que no baixen del burro i es van convertint en animals asocials, Joan Pera com a Harpagon i Eduard Fernàndez com a Eddie Carbone, còmic i tràgic. Però si en el text modern els personatges secundaris tenen un pes i van modulant el protagonista, en el primer són comparses que serveixen per accentuar el comportament excèntric de l'ànima posseïda pel pecat mortal.



dilluns, 7 de març de 2016

Comer sin miedo, de J.M. Mulet

Aquest llibre és anterior al que vaig comentar un parell d'apunts enrere, de fet l'alimentació i l'aplicació en ella de noves tecnologies és un dels temes de treball principals de l'autor, com es pot comprovar del seu blog Tomates con genes. Els dos llibres segueixen la mateixa línia: crítica sarcàstica de tots aquelles creences populars que no es poden demostrar amb l'evidència empírica, i encara més dels que les propaguen, els venedors de regeneradors capil·lars, altrament coneguts com a crecepelos, que en l'època de les comunicacions de masses tenen via lliure i banda ampla per fer córrer la seva propaganda davant l'audiència expectant i incauta.

En primer lloc, cal aclarir conceptes. Què vol dir "natural"?, què vol "química"? Gairebé tots els aliments des del naixement de l'agricultura han experimentat mutacions instigades per l'home en cerca del benefici propi, per tant un gerd que puguem trobar al bosc potser sí que és "natural", però poca cosa més. I tot està format per àtoms de components químics, per tant tot és "química".

Dit això, els pals que reparteix Mulet als que fan servir els esmentats termes, en sentits positiu i negatiu respectivament, per fins comercials o fins i tot pitjors, es reparteixen sense pietat. Els primers a rebre són els del segell biològic, ecològic o orgànic, ja que el terme varia segons els país on es trobem. L'autor els acusa de tractar-se abans que res d'una marca comercial d'elit i subvencionada, i a sobre egoista, perquè amb els mètodes productius que defensa és impossible assolir una producció suficient per a tota la població mundial. Per si no n'hi hagués prou, sovint és poc sostenible (ecològicament parlant) per la quantitat de terreny que necessita, per l'ús de varietats "locals" o "tradicionals" poc productives, i per adobs que emeten grans quantitats de CO2 (les regles del joc van ser establertes per països del nord europeu, diferents a les del sud). I encara més: la producció ecològica és més insalubre perquè té menys controls, com va passar amb els famosos cogombres de l'E.coli.

Però cadascú que faci el que vulgui, el llibre només vol contrarestar un discurs molt arrelat en el pensament autoanomenat d'esquerres. Quan realment carrega la pólvora és en el capítol "asustar es fácil" (el títol ho diu tot) contra els discursos de la por que pretenen crear un clima d'opinió, normalment amb fins econòmics però també ideològics. Aquesta part és la que s'assembla més a l'altre llibre: molta xerrameca de venedors de fum però si la mortalitat és la que és, és degut a la millora de la dieta i als exhaustius controls alimentaris i d'higiene. Però les normes i el control, és clar, són avorrides i no venen.

En el llibre també s'hi pot trobar una breu relació i explicació de les dietes habitualment per desempallegar-se dels excessos, prou útil perquè en un moment o altre sempre hi ha algú que te n'explica alguna.

divendres, 29 de gener de 2016

Amsterdam, by Ian McIwan




Nothing lasts forever, and so as not to forget this statement, Amsterdam starts and ends with ceremonies in a crematorium. Neither sexual love nor male friendship stand the test of times. Mind you, the ceremonies are profited in the living world by the attendants who are much more interested in their relationships, contacts and ambitions. Memorial services are just alibis. 
 
It is amazing that the most important character in the book, Molly Lane, a femme fatale, is introduced in it as a corps to be burnt. The rest of the novel describes the connections between three of Molly’s lovers and her recent widower, sometimes pleasant and mostly full of resentment and hate. All them are self-made men with interesting jobs, with preponderance of one of the lovers due to his very important charge in the Government. The kindness and the memories to Molly are present in all their steps, but the reality is that there is a war, that only can end with the victory of one or some of them and the total defeat of the rest.

Turning the pages, the reader can find a complete sense of Britishness, entirely immersed in the English weather and landscape. It is green but cold, static; the sun might rise but the atmosphere inevitably tends to be depressing. People talks but the real important things are not said, hidden behind the barrier of irony, often degenerated into sarcasm. When the tensions heighten too much, a trip to the continental Europe and its “reasonable laws” is required, a pause in the middle of the Londoner vanity fair.
(ressenya en anglès per un curs de formació)