Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

El muntatge del Lliure era prou fidel al text original d'Ibsen, que he llegit en la traducció directa de Jem Cabanes, probablement la diferència més important és que a la representació el matrimoni Stockmann tenen una filla gran i un nen de bolquers, mentre que al text original els fills són tres: la filla gran i dos nens que ja van a escola. L'obra s'acaba amb els nens que han de tornar a casa perquè els esbatussen a l'escola i el pare els diu que no hi tornaran més, i que els farà classe ell mateix a casa juntament amb nens de carrer ("necessito almenys una dotzena de nois"). Els nens estan contents per la nova situació ("Visca!") i pregunten amb innocència "però què farem, quan siguem homes dignes i lliures?"

La postura del pare Stockmann és moralitzant i revolucionària, i llegit avui és difícil de dir si el podríem considerar de dretes o d'esquerres, un revolucionari de dretes o un revolucionari d'esquerres, l'únic que està clar és que la societat és falsa i està corrompuda d'arrel, "un femer", i només hi ha una opció per regenerar-la, que és viure amb la veritat i la dignitat sense defalliment. Podríem dir que l'obra tracta del conflicte pel pas d'una comunitat tribal a una de social: "Només pensen en la família, però no en la societat!", es queixa el protagonista ja abans de ser repudiat.

Uns dels aspectes extraordinaris de l'obra és que mostra el naixement de la societat democràtica liberal capitalista que, amb algunes modificacions, ens ha arribat fins a avui dia. I els escandinaus ens porten una pila d'anys d'avantatge en la matèria, perquè el text es va estrenar el 1882 i molts dels aspectes i problemes de la nova societat ja són tractats en l'acció dramàtica mentre que nosaltres hem tardat un segle a trobar-nos-hi, i encara no ens n'hem sortit.

Tots els homes són iguals i tots tenen dret a vot (en aquest cas vull dir explícitament homes, mascles), els mitjans de comunicació són els que senyalen el sentit del vot de la "incommovible majoria", i per tant tenir el poder consisteix a controlar-los, els quals alhora, per subsistir, s'han de deixar controlar, han de "blegar-se als sentiments del públic". A tots plegats, el que en última instància els cal és "conèixer els sentiments de la majoria", perquè en una societat on ja no mana l'aristocràcia la majoria és l'únic que importa, la majoria que no vol maldecaps, "el públic [que] va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té." Per això l'assemblea general és un orgue de gats que en cap cas qüestiona la veritat establerta.

Una nova societat implica un home nou, i l'home que resisteix és "l'home que vol fer veure que és", com es queixa la joveneta Petra. El que importa és dissimular, fer veure que ets, i el pitjor que pots pretendre és ser honest. És imprescindible calcular a cada moment què dius i què fas, a qui dones suport, amb opció a revisió sense remordiments. Els reis d'aquest nou comportament són els representants del tres pilars del poder: el batlle, el director del diari, i el representant de les pimes. Tots tres s'omplen la boca de "seny i moderació", de "ho faria però no goso", Ibsen ho repeteix fins a la burla, els veu com a antídot més potent al canvi i permanència de la corrupció soterrada. Uns representants del poder que es malfien de qui és honest, convençuts com estan que l'honest en el fons ho és per aconseguir algun benefici ocult, cree el ladrón que todos son de su condición. Són els mateixos amb qui ens trobem només que obrim un mitjà de comunicació. Mentrestant, els que tenen el capital es mantenen a l'ombra poc amics del soroll com són, i vetllen pels seus interessos: "Als rics, els diners no ens sobren pas, recordeu-ho."

Una obra que també té la virtut de manual per sobreviure en la nostra societat.

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

© Ros Ribas

Aquesta versió lliure de Juan Mayorga gairebé obliga anar al text original d'Ibsen, perquè acabes sense saber què és de qui. ¿El posicionament de cadascun dels poder fàctics (política-empresa-mitjans de comunicació) és més d'Ibsen o de Mayorga? Intueixo que ja ho va escriure el primer, amb les actualitzacions del segon, però m'irrita no conèixer exactament què és el de cadascú. L'assemblea al mig de l'escena (quin horror, veure-s'hi implicat en un déjà vu) ha de ser Mayorga-Miguel del Arco (el director), però el discurset de l'home "pur" segur que ve directament de l'autor romàntic. Vist avui fa llàstima, tot i que em temo que aquesta no era la pretensió del director. Tots els romàntics acaben fent llàstima en el món postindustrial, on el càlcul estratègic és el que preval. El missatge principal, això sí, es manté, que de fet és el de tota escola religiosa o filosòfica: l'home (i la dona, he d'especificar ara) lliure és el que camina sol, no hi ha altre camí, anar en colla serveix per sortir de festa, manifestar-se, o aconseguir una majoria per a unes eleccions o referèndum (o consulta). La veritat ens farà lliures, i sovint és preferible amagar-la o dosificar-la per no acabar al patíbul, real o figurat.

L'esperit del 15-m podia destruir absolutament l'obra, convertir-la en un femer de moralina pudent (els del món del teatre hi tenen tirada, encara recordo l'invasió a l'Iraq), però el tàndem Mayorga-del Arco se'n surt prou bé i el muntatge és de bon veure, amb una escenografia simple i potent, i interpretació (i vocalització) desigual, salvada per la força excepcional de Pablo Derqui o Jordi Martínez, i la notabilitat del principal, Pere Arquillué.

Hedda Gabler, de Henrik Ibsen

Foto de Felipe Mena

"Abans, la mort!", crida la Hedda quan es veu desesperada, i el degà "únic gall del galliner" li respon sabent-se la veu de l'experiència: "Són coses que es diuen, però no es fan." Poc després, com que veu que la frívola i no gens estúpida Hedda -per qui li cau la bava de vell verd- s'adona que la té atrapada sine die entre les seves urpes, li deixa anar amb compassió més sentències de la mena cal acceptar el que et ve, la resignació és el et permet de sobreviure, he vist gent que amb el temps ha acabat acceptant allò que mai no hagués imaginat.

Aquest és el punt que fa de Hedda Gabler una obra totalment moderna. Molts discursos romàntics que ens parlen de la llibertat individiual de triar i de deixar-se endur per les passions, avui ens semblen ingenus i ridículs, però el text de l'autor noruec no deixa de banda la ressignació, i l'acaba convertint en el motiu principal: ¿fins a quin punt estem disposats a ressignar-nos per anar fent? ¿Fins a quin punt podran collar-nos, fer treballar més per menys, anar pagant la hipoteca fins que algun dia llunyà -al paradís- potser s'acabi, si ets bon minyó tindràs dret a una pensió sempre que no facis gaire soroll? Pels qui tenen el poder, els galls del galliner, el que importa de debò no és la quitança d'estalvis als treballadors per donar-la als bancs ni la prima de risc ni el percentatge de desocupats, sinó el grau de ressignació que estem disposats a assumir, que com cinícament manifesta el degà Brack (ell que amb grans esforços ha aconseguit fer-se un bon espai dins el sistema) pot ser inversemblantment elevat.