diumenge, 28 de desembre de 2008

La llibreta groga, de Robert Saladrigas

Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."

El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Mil cretins, de Quim Monzó

Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.

Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor
nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Els galls, els morts i l'amor de les dones, de Jaroslav Seifert

Caminava entre prestatges i vaig descobrir aquest llibre damunt una taula, vaig fullejar-lo, vaig llegir-ne alguns versos, de poemes diferents (sempre ho faig així), i me'l vaig endur a casa. Parlaven del que es pot parlar, de galls, de morts i de dones que es deixen estimar, ¿què més es pot demanar? Em va recordar l'Estellés. La contracoberta m'indicava que es tracta d'una antologia d'un poeta a qui van donar el Nobel el 1984, versió de Jaume Creus. Un altre txec, ¿quants autors de primera fila ha donat aquell país en els últims cent anys? Deuen ser les ganes de llibertat, i d'estimar, envoltats de veïns que mengen molt i aixafen. Pel pròleg, de Monika Zgustova, sé que el llibre és una selecció de poemes de quinze llibres seus, i que el poeta va quedar marcat de jovenet quan, dalt d'un mur, va descobrir una parella d'enamorats cardant damunt d'un sepulcre. Els cementiris centreeuropeus donen per molt.

I això és la seva poesia: amor i mort del poble i al poble. Sense risc de ser carrincló tot i escriure versos com "tota la vida he buscat el paradís / que algun cop havia existit, / i només n'he trobat rastres / als llavis d'una dona." Ni de perdre la bonhomia per parlar de la mort o del mal: "clavats per l'atractiu de l'horror / cap d'ells no es va moure", "l'infern, el coneixem, és pertot arreu / i camina sobre dues cames." I els galls? També hi surten. "Mai més guerra! / El gall em mirà de fit a fit / amb el seu sinistre ull negre / i amollà una rialla esfereïdora."

dimecres, 12 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (i III)

Si sou dels que us tapeu les orelles quan us expliquen el final d'una pel·lícula que no heu vist, ja podeu deixar de llegir. Per solucionar el "embrollo" de la simbologia catalana i la societat civil, "fundida y feliz en una 'unidad cultural'", la Lliga va fer un salt endavant "con una tangente culturalista, el noucentisme, con el ambicioso Eugeni d'Ors al frente, como movimiento de movilización de la 'clase intelectual' catalanista al servicio del proyecto del infra-Estado catalán". Encara avui tenim moltes coses bones provinents d'aquell moment. Però d'Ors era un pensaire amb "una asombrosa falta de sentido político" i, poc després de la mort de Prat de la Riba, no va trigar gaire a ser defenestrat. L'any següent "realizó su paso 'imperialista' de Barcelona a Madrid, tantas veces predicado desde su Glosari, pero consumado como deserción sin contemplaciones del catalanismo."

D'altra banda, si fins aleshores el concepte d'imperi havia pogut ser venut amb connotacions positives, de grandesa i seguretat, i el de república de negatives, de desgavell, amb la fi de la Primera Guerra Mundial va passar a ser completament a l'inrevés, d'imperi només quedava el britànic i el nou ordre mundial convertia en extemporani el discurs de la Lliga. El mateix any 1918 la Lliga va fracassar en la construcció d'un front de regionalistes a Espanya, per prematur i per "la desproporción entre el vasto proyecto y los medios concretos para realizarlo." La seva venda de fum imperialista, la unitat de destí, va anar quedant relegada.

Avui dia
segueix sent difícil trobar una definició de la Lliga, perquè al mateix temps "fue separatista (como los magiares), quiso rehacer el Estado español y encarnó un proyecto de unificación pancatalanista, así como iberista e, incluso, panhispanista." A sobre, com que amb mig any de retard es va adherir a l'Alzamiento del general Franco (per cert, Ucelay esmenta la teoria que qui el va planificar i preparar van ser els nacionalsocialistes alemanys, i Franco va ser solament un portaveu triat per ells), avui dia ningú no se'n considera hereu, i "quien en los años treinta formuló la teorización que llegaría al postfranquismo fue Unió Democrática, no la Lliga." Ara bé, Unió va arreplegar molta cosa de la Lliga llevat, és clar, del concepte d'imperi, i "la transmisión de la tesis 'imperial' lligaire quedó así eliminada del recuerdo catalanista."

Ningú no se'n considera hereu però la simbologia i la teorització de la Lliga van influir tothom, en el populisme d'esquerres, en les dretes autònomes de la CEDA "mediante la Derecha Regional Valenciana, siempre conectada de una manera u otra a la Lliga", i en la Falange. "Dicho claramente, el falangismo bebió de fuentes catalanistas, por muy chocante que resulte la afirmación." La majoria d'intel·lectuals fundadors del falangisme van tenir relacions privilagiades amb membres de la Lliga, i en la seva constitució el partit va rebutjar rotundament la consideració de nacionalista per proclamar-se imperial, va defensar la creença que el poble i la societat civil han de prendre el poder, i va recollir el concepte vague d'unitat de destí en l'universal. I d'aquí va passar al franquisme, perquè aquest estava necessitat d'ideologia un cop al poder. Però amb la caiguda de Mussolini i Hitler, Franco va abandonar el falangisme a la cambra dels mals endreços i va substituir-lo per opcions més pragmàtiques.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (II)

Com és habitual en molts països al segle XIX, el catalanisme va començar sent un moviment literari i cultural que va derivar en poques dècades a un sentit explícitament polític, amb Valentí Almirall i Víctor Balaguer, però a diferència d'altres nacionalismes no va anar de bracet amb l'independentisme, sinó ben al contrari: "desde Cataluña y con algo de excentricidad política, se han reivindicado formas de identidad colectiva en el seno del Estado y, en consecuencia, de ciudadanía múltiple". Des que una colla de prohoms, Àngel Guimerà inclòs, van lliurar al rei de Madrid una llista dels greuges que segons ells patíem els catalans, periòdicament hem anat lliurant llistetes a Madrid i proposant refundacions d'Espanya, ja sigui sota una monarquia o una república, tant és, el que importa és refundar. I la resposta dels que remenen les cireres estatals sempre ha estat la mateixa: quatre bones paraules, sou molt laboriosos i tot plegat, i au cap a casa que nosaltres som els que decidim. "Lo que resulta trivial en Madrid parece esencial en Barcelona." Han passat més de dotze dècades i els catalans encara estem presentant llistetes a Madrid i proposant refundacions de l'Estat, no es pot dir que haguem avançat gaire.

L'únic independentisme que hi va haver va ser l'impulsat precisament pel cubà, que va influir posteriorment en el que Ucelay anomena el populisme republicà (de fet els seus primers llibres estan dedicats a "la Catalunya populista" i a Francesc Macià). A la península bufaven altres vents, els romàntics i els modernistes van ser escombrats sense pietat pels noucentistes, amb els coetanis Prat de la Riba i Cambó al capdavant, que van promoure el concepte d'imperi. La idea de fons era que Catalunya no podia anar sola enlloc, aleshores calia pertànyer a una potència de pes mundial i, deixant de banda el que pensaven alguns francòfils, aquesta havia de ser Espanya. Però el Regne d'Espanya, pobret, gairebé no s'aguantava dret, i aquí és on els noucentistes creien que hi havíem d'entrar els catalans, per la nostra "superioritat moral", per ser més europeus i avançats i espavilats que ningú. "'Imperialismo' venía a ser sinónimo -al menos emotivo- de una 'hegemonía catalana' en los asuntos de un Estado manifestamente ineficaz." Aquesta cantarella ha funcionat fins als nostres dies, ara que ens adonem -potser massa tard- que els catalans estem ancorats mentre l'Estat espanyol, cada cop més nació, aconsegueix aproximar-se a la plenitud que mai no havia tingut. I és que a ningú li agrada que li diguin com ha de ser i què ha de fer. Amb l'avantatge que ens dóna veure les coses en perspectiva, avui dia podem dir que el catalanisme regeneracionista s'ha equivocat de mig a mig. Ja ben aviat l'espanyolisme va adonar-se que "las aportaciones de la Lliga podían pensarse directamente para España, sin la mediación catalanista", i alhora com qui no vol la cosa presentava quan li convenia el catalanisme com un moviment separatista i traïdor, i provocava "incipientes campañas de boicot a los productos catalanes." Res de nou sota el sol.

La superioritat moral dels catalans, que havia d'aportar seny i pràctiques de bona economia a un estat funcionarial i militarista caduc, es basava sobretot en la societat civil catalana, superior a la resta de la societat espanyola, rural i endarrerida. Ara bé, el catalanisme noucentista, com totes les ideologies, era creadores de mites, i la famosa societat civil catalana no deixava de ser això, un mite. Fins i tot el concepte de burgesia catalana ha estat sempre un mite, perquè mai no ha quedat clar si n'hi ha o n'hi ha hagut. "El modelo de sociedad civil social e ideológicamente estable, pero capaz de un crecimiento expansivo seguro, sobre el cual Prat fundamentó su 'unidad catalana' aixomática, no existía en realidad." El que va fer veure als lligaires que anaven despullats va ser l'esclat de la Setmana Tràgica, van adonar-se que no controlaven les masses, entre el populisme republicà que més endavant els humiliaria a les urnes i l'anarcosindicalisme que no perdia el temps en nimietats, ja que ells vivien per la revolució. El gran defensor del concepte de societat civil i altres mites va ser Prat de la Riba, que va morir jove, però Cambó es va quedar amb la patata calenta a les mans. El primer va quedar com el bo i el segon com el dolent, dicotomia que encara dura.

diumenge, 9 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (I)

He dedicat força temps a aquest llibre que du el subtítol aclaridor de Prat de la Riba, Cambó, D'Ors y la conquista moral de España, per les seves 900 pàgines de text i 200 més de notes, i també per la seva densitat, les tesis innovadores que aporta, i la meva ignorància en la disciplina. L'autor és un historiador nord-americà -establert a Barcelona- que estudia un període ampli i transcendent de la nostra història, des de fora i amb el rigor que correspon a un científic, cosa que s'agraeix ja que és habitual que ens vulguin fer passar textos doctrinals i justificatius per estudis la mar d'objectius. En el fons aquest fenomen és comprensible perquè ens trobem davant un conflicte obert i ben viu, les relacions entre la nació espanyola i les nacions espanyoles (o ibèriques), on hi cap l'una no hi caben les altres, i dins d'elles les relacions entre les diverses opcions polítiques, tradicionalistes, liberals, socialistes, monàrquics de reis variats, i una diversitat més gran que si anéssim a un centre comercial. Sembla que la nostra societat no està prou preparada per dedicar temps i recursos a la R+D+i, i sí a l'alliçonament i la propaganda, perquè la guerra encara no l'ha guanyada ningú.

Ucelay reparteix llenya a tot arreu, catalanistes i espayolistes, dretes i esquerres. I és que mentre altres països com els EUA han tingut una evolució política estable i continuada, el Regne d'Espanya ha anat donant cops de cec a una banda i l'altra, entre lluites fratricides i exilis. No hi ha "sistema político que durase más de dos o tres generaciones, hecho de fondo decisivo en España, donde, hasta el presente, no ha habido una situación constitucional estable que haya durado más de medio siglo." ¿Això vol dir que aviat toca canvi?

Si el nacionalisme va venir de bracet amb el romanticisme, a primers del XIX, a Espanya ens va agafar en pilotes. Feia dècades que no fèiem res de bo, i si una cosa pot anar pitjor, hi va: a finals de segle la pèrdua de les últimes colònies importants va suposar l'ensulsiada definitiva, Espanya no era res, una merda lligada del cordill europeu, i només sabia parar la mà mentre els altres es disputaven els territoris del món. El que tocava amb urgència era repensar, aquest verb que torna a estar tan de moda, i els catalans ens hi vam posar de bona gana, a aquesta activat sempre hi tenim molta tirada. El imperialismo catalán, doncs, abasta des de mitjan del segle XIX fins al primer franquisme, 100 segles d'història, enfocats no sols a Catalunya i Espanya, sinó també a altres països, imperis i nacions que també van haver de repensar-se, alguns dels quals encara perduren avui dia. El llibre és molt útil al lector llec ja que li aporta una cultura general per entendre per què el món és com és, i per què hi ha les lluites que hi ha. Per les seves pàgines van passant personatges com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Pompeu Gener, el doctor Robert, Charles Maurras, Gabriel Alomar, Giménez Caballero, Primo de Rivera fill i tants d'altres (a part dels tres protagonistes, és clar,
Prat de la Riba, Cambó i D'Ors), amb la qual cosa el lector obté una visió general del panorama que va molt i molt bé per anar pel món.

El títol del llibre és sorprenent, i he de reconèixer que és el que va fer aproximar-m'hi. ¿Com pot ser que hi hagi un imperialisme català? ¿No havíem quedat que som de fa segles una nació oprimida? L'autor assenyala que "la pérdida de memoria es absoluta" (¿no la volem recuperar, ara?) i que "se daba por supuesto que españolismo y catalanismo eran [i són] por definición tan incompatibles que no permetirían traspaso alguno", però ell s'encarrega de desemmascarar la falsedat. És cert que hi ha hagut un nacionalisme català de nació oprimida, com el noruec o el txec que no han parat fins tenir estat propi, però des del primer moment hi ha hagut un nacionalisme català imperial, emmirallat en Austro-Hongria, Gran Bretanya, el segon Reich alemany i d'altres. Un catalanisme que evidentment no parla de Països Catalans (aquest terme és molt més tardà, d'en Joan Fuster, i no té res a veure amb l'imperialisme sinó en la unitat cultural malgrat que els blaveros s'encaparrin a creure el contrari), sinó d'Espanya. La Catalunya gran al servei del gran Imperi espanyol renascut (Portugal inclosa, si convé).

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Poesia catalana per a cosmopolites

Durant anys i panys ho he negat, però finalment ho he acabat assumint i acceptant, i així estic més amb pau amb la societat i amb mi mateix: l'embolcall és important, molt important, i pot fer que un contingut -ja sigui deporable o magnífic- es miri amb uns ulls d'interès o de menyspreu. La percepció general és que tot allò relacionat amb el substantiu poesia acompanyat de l'adjectiu catalana, és avorrit i obsolet, i a fe que en molts casos és així, com ja denunciava ara fa exactament 80 anys El Manifest groc, però també és cert que n'hi ha de la categoria del campanar mundial.

Ara bé, ¿com la fem conèixer si els catalans no tenim altaveus, no tenim plataformes, no tenim res? Doncs s'agafa l'antítesi, allò en què la modernitat i el cosmopolitisme se li suposen (com el valor en el soldat espanyol), i es fa la barreja, com les receptes de cuina que estan de moda ara, que barregen el dolç amb el salat i aquesta mena d'experiments. A una banda, doncs, poesia catalana contemporània de qualitat, i a l'altra, el matrimoni rapsòdic Lou Reed i Laurie Anderson. Baralles a la cua immensa per les mancances organitzatives i els que remenen les cireres ocupant les primeres fileres de cadires sense cap esforç, tan panxos ells. On hi hagi premsa i fotos, ells hi són, mai no fallen.

El so de la sala va ser pèssim al començament, fet que va posar de mala gaita el rapsoda, fins i tot va moure els músculs facials per fer una ganyota i maleir el que li devia venir de gust. Segurament tampoc no hi devia veure bé, amb aquell llumenet misèrrim. Llàstima, perquè va encetar el recital amb una mica de desgana i no va aconseguir agafar el to fins cap al final. Tres quarts d'hora. Llàstima, no vam poder gaudir del millor Reed, del Reed de debò. Amb una tensió que semblava que hagués de caure rodó damunt l'escenari, va acabar fent-se un automassatge per resistir, i va marxar samarreta negra que li marcava la panxa voleiant la mà un cop, el palmell
tot obert.

La seva muller, la rapsoda a l'altra banda de l'Atlàntic, no devia patir aquests problemes, i va estar magnífica. Jo no la coneixia de res, era el primer cop que en sentia el nom. Recitava la nostra poesia, que ja no era nostra perquè passava a ser universal, com si l'hagués mamada del mugró matern, il·lusió, sentiment i ironia. Un somriure murri tota l'estona, la joia de viure, l'antítesi del seu company. Devia pensar com són, aquests catalans. La seva lectura del manifest groc va causar commoció a la sala, un públic no habitual, que va irrompre en aplaudiments.



Reed recitant Amèrica d'Enric Casasses, amb Anderson de fons, expectant, i inici de la seva lectura d'El Manifest groc.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Sublim i ridícul

A Tiefland, òpera d'Eugen d'Albert de 1902 basada en la Terra Baixa de Guimerà del 1896, passa del sublim al ridícul (no agafo aquest terme pejorativament) amb una velocitat sorprenent, no sols els personatges, ni el text, sinó la música. De l'himne viatgem al número de vodevil amb una facilitat que és plaent a l'oïda, del tot aliena a la brusquedat. I si el Romanticisme sovint és grotesc (aquí sí que és pejoratiu), i més el tardà, l'humor és el que el redimeix i fa compensar la balança.

El pobre pastor que deïfica les dones queda redimit per les xafarderes compulsives, la pobra molinereta explotada i violada, per l'amo feudal amb problemes de finançament (com els bancs d'avui en dia). Després d'una cullerada de cant a l'amor, una altra de xerrameca d'ànecs, després d'un plany de deixar de viure, uns esgarips de fanfarró. Som ridículs i sublims. Deu ser per això que Tiefland es manté com a òpera de repertori.

Sembla ser que a Hitler li agradava: ¿reia sota el nas quan la sentia?

Per cert, canviant de tema, la visió d'Espanya a Tiefland no difereix gaire de la de Vicky Cristina Barcelona, no hem avançat gaire en cent anys.


dimarts, 30 de setembre de 2008

Take the money and run

Woody Allen ha rodat la mateixa pel·lícula 40 anys després, fent-hi de protagonista -això no varia- però ambientada a Espanya.

diumenge, 28 de setembre de 2008

El pis de la iaia

El que més funciona a La ruïna, de Jordi Casanovas i FlyHard, és la catifa màgica, la porta dels somnis, de fet tota la peça se sustenta en aquest recurs, que per força és poqueta cosa per a una obra dramàtica sencera, els personatges són massa plans i el text massa prim (sí, ja sé que la situació i els diàlegs demanen text prim, però aquest també pot tenir valor literari). Ara bé, el pitjor de tot és que l'ambientació principal, la de la crash econòmic, és poc creïble. Paradoxament em vaig creure més el personatge argentí del final de City/Simcity que, guarnit amb trajo de catàstrofe nuclear, afirma que les crisis no les veus a venir, te les trobes fins que hi ets enfangat fins als genolls.

Els comentaris dels personatges, els diàlegs, són els que sentim arreu, jo no hi entenc, vaig fent, la culpa és dels bancs i no ens podem refiar de ningú, però això ja ho hem sentit un munt de cops i no cal anar al teatre per tornar-hi. El públic devia tenir una mitjana que superava els 50 anys, una contradicció si considerem que és un text que podria connectar fàcilment amb les generacions joves. Potser és que el temple on es representa la funció i els sacrificis és vist com a extemporani, i calen noves formes de presentació per a uns continguts que podrien trobar un públic. De fet, semblava que la mateixa representació demanés a crits un altre escenari. Ara acabo de descobrir el videojoc de l'obra i està prou bé.

dijous, 25 de setembre de 2008

Secrets de família

Tinc clar que la Barcelona de Mirall trencat ja no existeix, però no puc deixar de preguntar-me si va arribar a existir mai. De nen em va agradar força La plaça del diamant, una de les primeres novel·les que vaig llegir i entendre, però força anys més tard no vaig poder amb l'altra novel·la rodorediana, no em van motivar les xafarderies dels barcelonins presumptuosos. Amb aquest precedent tenia por de la posada en escena de Ricard Salvat d'Un dia. Mirall trencat, però he tingut sort i l'anada al teatre no ha fet llufa, els secrets de família també poden ser art quan hi ha professionalitat, si s'alliberen de l'endogàmia i el localisme i ensenyen les vergonyes dels temors universals. No he trobat enlloc cap referència a l'obra dramàtica Un dia, ni tan sols a la pàgina de la Fundació Rodoreda, però per la nota de premsa sabem que Un dia és una obra de 1959, text "revolucionari i incomprès" i embrió de la futura novel·la. El muntatge que podem veure avui és la conjunció de totes dues.

Però se'm fa difícil creure que una societat com la que se'm presenta hagués existit mai de debò. El mateix passa amb les pel·lícules (novaiorqueses) de Woody Allen, que retraten uns protagonistes que mostren pors i sentiments i passions, representants d'una classe social molt determinada que no coneix l'atur ni les cues dels menjadors socials i que de tan abstracta acaba sent irreal. Allen ho sap i ja li està bé, i els espectadors que ho vulguin veure d'una altra manera s'enganyen. ¿Ens podem arribar a creure una burgesia barcelonina com la que veiem a l'escenari del Borràs? Jo no. Ara podem dir que si la guerra, les circumstàncies històriques i això i allò, el que hagués pogut ser i no ha estat, però jo no m'ho crec, Barcelona fa molt temps que no està a l'alçada. Com quan fan sèries dels anys 30 amb obrers cenetistes que van amb camió (sempre van amb camió), jo no hi veig els meus avis, sinó una idealització ben actual del que a alguns els hauria agradat que fos. Rodoreda cartografia perfectament les nostres vides, però no pretenia ser una cronista social. La Barcelona que jo em crec és la d'Incerta glòria, amb personatges que me'ls trobo avui dia a tot arreu.

dilluns, 15 de setembre de 2008

2 cosetes més sobre en Fèlix Krull

Els que vivim al sud del Pirineus ens queixem que quan anem a l'altra banda som tractats de manera despectiva. En Fèlix Krull, que és la mar de llest, quan d'Alemanya -un cop enllestit favorablement el tema del servei militar- decideix anar a França, té molt clara quina és la manera de tractar els francesos: se'ls ha de saludar amb ostentació i cantarella, donant importància a la persona a qui saludes, i per poc que sigui possible fent entendre que el seu és un gran país i el centre del món (això agrada a molts països): Bonjour monsieur le comissaire... D'aquesta manera aconsegueix que no el tractin com a estranger i se li obrin moltes portes.

Aquest estiu viatjàvem per França i realment estàvem un mica cansats que ens tractessin malament. Aleshores vaig llegir la manera com en Fèlix Krull -a França Kroull- diu que s'han de tractar els francesos, ho vaig aplicar, i va funcionar! Qui diu que la literatura no serveix per res?, que no té cap finalitat pràctica? Bonjour madame... ça va?... Amb la màxima cantarella possible i donant a entendre a la madame que el seu establiment era magnífic o que la seva feina era admirable. I això que el meu francès és bastant deplorable, em perdonaven
fins i tot això. Des del nostre punt de vista era una actitud una mica llepissosa i hipòcrita, però quan vam tornar sí que l'hem trobada a faltar, aquí que quan saludes et miren per damunt de l'espatlla i si et contesten ho fan amb un h? (sobretot si parles en català, perquè no t'entenen ni hi fan cap esforç).

I l'altre anècdota: hi ha un moment de la novel·la en què el Marquès de Venosta, l'autèntic, li diu a en Kroull que és un "gentleman emmascarat". "És molt amable per part dels anglesos haver escampat pel món la paraula gentleman. Així tenim una expressió per designar les persones que, sense ser nobles, mereixerien ser-ho; i és un fet que molts d'aquests que dic s'ho mereixerien més que molta gent a la qual un s'adreça per carta donan-los el títol d''honorable'" (a Catalunya ja sabem que hi ha uns quants honorables que s'ho mereixen molt poc). Així doncs, en Fèlix Krull em supera perquè no és solament i al mateix temps obrer i aristòcrata, sinó també burgès. Només li falta provar l'estament religiós.

dijous, 11 de setembre de 2008

La traducció

Com que som incapaços d'entendre els textos escrits en llengües que no dominem prou o gens, que són la majoria, necessitem un intermediari, un traductor que en modifiqui el codi. "Traduir és enormement esclau, a més de ser una feina d'una modèstia tan forçosa com incosolable." El Fèlix Krull català es llegeix molt bé, tota l'estona jo estava convençut que l'obra estava escrita originalment en una llengua ben planera, però resulta que és tot el contrari, l'original alemany és "una complexa filigrana" de subordinades i "artificialitat", "Thomas Mann la va escriure com un exercici de domini estilític." Paradoxalment, ara els catalans tenim la sort de poder llegir el Krull amb molta més facilitat que no pas els alemanys, com passa amb Shakespeare que molts anglòfons no acaben d'entendre i a nosaltres ens fa caure la bava.

Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann

Ho confesso: no havia llegit mai Thomas Mann, i a sobre em feia mandra, el veia com un pesat que utilitzava la literatura per parlar d'idees. Un prejudici de cap a peus, d'acord, ¿però com podríem viure sense els nostres estimats prejudicis de cada dia? Vaig trobar-me amb un exemplar de Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant : Primera part de les memòries (a la coberta del llibre hi apareix el títol tallat, l'editor se n'ha menjat els adjectius i també el subtítol) i no em vaig poder estar de fullejar-lo perquè, a part de la garantia del traductor, Jordi Llovet, vaig veure d'una hora lluny que es tractava d'un llibre humorístic. Vaig agafar el llibre amb pinces, amb una certa aprensió, ja que no fa gaire que vaig fracassar vergonyosa i estrepitosament amb altres llibres de la mena humorística, ni més ni menys que el Tristram Shandy i el Pickwick. Amb l'humor no hi ha terme mig, o hi entres de seguida o en quedes al marge i restes babau en una festa que se celebra sense tu.

I amb en Fèlix Krull vaig entrar-hi de seguida, des del primer capítol. Quin un, aquest fill de la petita burgesia de finals del XIX, intel·ligent i espavilat com ell sol i amb una loquacitat admirable, res a veure amb els adolescents -i població en general- d'avui dia, com a mínim al nostre país. Amb una ambició grimpaire que sí que té parangó amb la de la nostra època, "nascut amb bona estrella" i d'una bellesa física espaterrant que li obre moltes portes i molts cors, femenins i masculins. Un ésser així no neix mai en una família estàndard, i el pare de família, petit empresari incomprès, acaba en la ruïna precisament pel fet de no ser comme il faut, vinyataire que ha de "produir a un preu molt baix, a causa dels prejudicis que la gent té contra els productes locals." Però el jove Fèlix no s'arronsa i començant des de baix de tot en l'escalafó aconsegueix tornar a situar-se en un lloc benestant, però no de bona família (burgesa) sinó de família (noble), ja que rep el tractament de marquès i fins i tot és rebut pel rei de Portugal.

Déu n'hi do el to paròdic que gasta Mann amb tots els estaments socials de l'època, ja siguin d'una ciutat de províncies alemanya, de París o de Lisboa, no se'n salva ni un, i això que en posteriors revisions va anar rebaixant-lo. I déu n'hi do les escenes ridícules i picants que se succeeixen a la novel·la, no m'ho hagués pensat mai d'aquest autor, i sembla que és un gènere habitual en la seva obra i fins i tot en la seva vida. Krull té trets autobiogràfics de Mann, i les seves motivacions per escriure semblen les d'un blocaire qualsevol, "explico els meus records en primer lloc per al meu divertiment, i només en segon lloc per a divertiment dels meus lectors en general (...) M'aturo tant com cal en les aventures i en els fets que m'han ensenyat alguna cosa del món que m'han il·luminat en algun sentit sobre la meva persona, m'esplaio sobre aquestes coses". Això ho rumia just en el moment en què es troba en el camerino d'un divo de l'òpera a mig desmaquillar, una escena impressionant que fa tombar de riure. És una obra d'escenes inoblidables: les festes familiars, l'obertura de la pensió a Frankurt am Main, la descoberta i descripció de París, la trobada sexual amb la intel·lectual rica que s'avorreix, la estratègia amb el jove marquès aspirant a pintor enamorat d'una cabaretista, la seducció simultània de la filla i la mare del professor de paleontologia.

He llegit manta vegades que és més fàcil conèixer una època determinada, els costums i sentiments de la gent, les convencions socials, les creences, les prioritats, i tants i tant aspectes del cor i de la raó que afecten els homes (i dones), llegint textos literaris d'aquella època que no pas estudis històrics la mar de científics sobre l'època (i encara menys novel·les actuals ambientades a èpoques passades, això que incomprensiblement està tan de moda ara). I en aquesta novel·la es compleix la regla: llegint-la veus clarament com vivia aquella gent, què pensava, què sentia. Tot un luxe, no entenc com un àpat saborós i nutritiu com aquest passa desaparcebut mentre pseudoaliments sense suc ni bruc es vénen (i suposo que llegeixen) a dojo.

S'agraeixen les notes i l'epíleg del traductor perquè, com ell mateix indica, "qualsevol llibre amb més de cinquanta anys d'antiguitat, si fa no fa, necessita aquesta mena de complement si volem evitar que els lectors -ni que fossin uns quants- caiguin en la perplexitat o abandonin el llibre per manca de referències." En el pròxim missatge parlaré de la traducció.

dimarts, 19 d’agost de 2008

La cua del mestre, d'Albert Mas-Griera

Els contes d'aquest llibre sorprenen pel to: semblen contes d'una altra època, amb això no vull dir que siguin bons o dolents, només sorprèn trobar-se uns contes contemporanis que no són desmenjats ni minimalistes, i no parlen d'individus grisos que estan avorrits de viure i tenen com a màxims al·licients beure i lligar (només l'últim conte se situaria en aquesta línia). Per contra, la transcendència és present en gairebé tots els contes (l'autor té tirada a Jesús de Nazaret i als àngels) i els temes i les ambientacions no són gens vanals, per exemple un heroi-antiheroi de la Primera Guerra Mundial i un nen palestí amb ànsies d'autoimmolar-se protagonitzen sengles contes. També sorprèn, al final, que l'autor expliqui d'on li ha vingut la idea de cada conte (jo que em pensava que els autors rebien les idees per revelació).

L'element fantàstic fa ficció, deixa clar al lector que allò que està llegint no és crònica ni dietari, sinó mentida. I és que l'element fantàstic ha de funcionar com un engranatge perfecte, ha de ser versemblant, si és que el conte no vol que se li vegi el llautó. I pel meu gust, el to del llibre no acaba de funcionar. Com a lector he tingut ganes de llegir, però sempre sense deixar de tenir la impressió que m'explicaven un cuentu xino. Precisament el conte que m'ha agradat més ha estat el primer, el més realista de tots.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Fractales y finanzas, de Benoît Mandelbrot i Richard L. Hudson

És curiós i interessant el que explica aquest llibre subtitulat Una aproximación matemática a los mercados: arriesgar, perder y ganar, publicat amb el suport de l'Obra Social de la Caixa amb traducció d'Ambrosio García Leal. I divertit, sempre que no ens toqui de prop: la crua realitat és que no tenim ni idea de com funcionen els mercats financers, i les eines utilitzades per la gent que s'hi guanya la vida són inútils i enganyoses. "Tan limitado es nuestro conocimiento que recurrimos a los chamanes y no a la ciencia." La bola de vidre. La situació és greu, perquè gairebé tota la població mundial depenem d'aquestes prediccions errònies, "los mercados financieros son las máquinas en las que se decide buena parte del bienestar humano; pero conocemos mejor el funcionamento de los motores de nuestros automóviles que el de nuestro sistema financiero global."

L'autor (l'autoria és doble però Mandelbrot parla sempre en primera persona) afirma que el mercat no funciona per la llei de la probabilitat, que formaria tendències regulars i la famosa campana de Gauss, sinó per lleis potencials que provoquen canvis desproporcionats. Com els fenòmens meteorològics: el mar o l'aire en calma de cop i volten s'enfurismen i canvien exageradament de forma, per tornar més endavant a la calma. Però el mal ja està fet. Els preus, el "valor" de les coses, salten amunt i avall, l'única evidència són els canvis abruptes i les quasi-tendències. Les bombolles financeres -i les seves explosions- no són fets extraordinaris, sinó habituals i inevitables, ja que els mercats són incerts per naturalesa.

La comparació amb fenòmens naturals no és gratuïta, perquè Mandelbrot considera que els mercats financers es mouen sota les lleis de la geometria fractal, que consisteix a identificar patrons repetitius, i analitzar-los, quantificar-los i manipular-los. "El patrón puede tomar muchas formas. Puede ser una forma concreta que se repite a escalas sucesivamente menores, como en el caso del helecho o la coliflor. Puede ser una pauta estadística abstracta." "Reglas simples dan lugar a estructuras complejas, y las estructuras complejas se deconstruyen en reglas simples." Ara bé, la teoria financera fractal encara és a les beceroles i de moment no serveix per preveure tendències. Però que no sigui dit l'autor adverteix una vegada i una altra que els mitjans utilitzats per mesurar els moviments del mercat -tant de diner invertit en tan poc resultat tangible- no tenen cap base científica, que "los mercados son turbulentos" i "muy, muy arriesgados". Això val tant pel preu del cotó, dels pisos o de les accions de Terra. No ens creguem el primer expert o amic-que-sap-d'una-inversió-segura que trobem pel carrer, o en una oficina bancària.

dimecres, 30 de juliol de 2008

En un món jerkès

A la pàgina 65 d'Amor i brossa, el narrador hi deixa anar: "Fa no gaire vaig llegir en un setmanari nord-americà una notícia encoratjadora: catorze idiotes rematats, incapaços de parlar, havien après a parlar jerk. Així es denomina la llengua de dos-cents vint-i-cinc mots desenvolupada a Atlanta per a l'enteniment mutu entre humans i ximpanzés; tal com sosté l'autor de l'article, és evident que cada vegada hi haurà més desgraciats que sàpiguen comunicar-se en jerkès. A l'instant se'm va acudir que finalment s'havia trobat una llengua en què es podia expressar l'esperit dels nostres temps i que per aquest motiu aquest idioma ràpidament es propagaria de pol a pol, d'oest a est, que seria la llengua del futur."

Com a lector vaig pensar que es tractava d'una anècdota, d'un pedaç afegit sense més ni més, per contra és un recurs potentíssim per descriure el món que envolta el microcosmos de l'escriptor-escombriaire i les persones que estima. Els bons escriptors no expliquen històries gratuïtes. A partir d'aleshores, descobrim que totes les persones amb algun càrrec una mica important parlen en jerkès, també el babau de "somriure arrogant d'una persona que ha rebut poder", la filla mira la televisió en jerkès (no n'hi ha d'altra), els professors universitaris escriuen els articles en jerkès, o si no ja no són professors i passen a ser sotmesos a investigació ("havien designat [un funcionari jerkès] eminent per a una universitat per tal d'assegurar-hi l'oblit de tota la literatura": eren molt avançats aquella gent), fins i tot els diaris publiquen poemes dels autors jerkesos més reputats: "Qui sap, qui sap / On neix la bellesa / On ens busca la sort / ..." .


El món és jerkès, només unes quantes persones triades de l'àmbit més íntim parlen la llengua heretada, però la força de l'exterior és aclaparadora i la contaminació és inevitable. Per sort, el protagonista per contrarestar té Kafka, de qui "ni un sol historiador de la literatura txeca ha trobat en ell mateix prou generositat, gosadia o tolerància per situar-lo al costat dels escriptors txecs". És un escriptor que parla de l'interior humà i s'interessa molt poc de "la política i els esdeveniment públics", però tot i així no agrada al règim, i "jo diria que el que més molesta de la personalitat kafkiana és la seva franquesa." Més citacions: "per Kafka la literatura no era una cosa externa, una cosa que ell pogués explorar o de la qual pogués separar-se'n. Per ell, l'escriptura era una pregària", i "prenia notes del seu camí solitari cap al precipici. Va baixar fins allà on es podia baixar".

dilluns, 28 de juliol de 2008

Amor i brossa, d'Ivan Klíma

D'Amor i brossa d'Ivan Klíma, publicat al català el 2002 amb traducció de Kepa Uharte, se'n va fa ressò la premsa cultural ara fa uns mesos, arran de la traducció al castellà, que sembla que és la que marca el ritme. L'acció de la novel·la se situa en els anys en què va ser escrita, just abans de la revolució de vellut de 1989 de l'antiga República dels txecs i els eslovacs, i sorprèn la poca diferència entre la societat que narra la novel·la i la que vivim nosaltres. Sí, ja sé que aquella gent no tenia res per comprar, hi havia cues a les botigues, no podies sortir del país i per llenguallarg anaves a la garjola, però en el fons ens assemblen molt, potser és que el nostre benestar i la nostra llibertat són un miratge. Benestar sempre que facis el que toca fer i llibertat sempre que pensis el que cal pensar, com a la novel·la. "Tothom parla de llibertat, amb veu més alta aquells que la neguen als altres."

El protagonista és un escriptor que fa d'escombriaire, una professió que sí que té futur: "cap material no desapareix; en el millor dels casos, canvia d'aspecte. La brossa és immortal: es dispersa per l'aire i s'infla en l'aigua; es dissol, es podreix i es descompon; es transforma en gas, en sutge, viatja pel món i a poc a poc el va enterrant." Ens adonem de seguida que Klíma és un autor molt clarivident. I si no n'hi ha prou amb la brossa, també hi ha les intervencions públiques: "[l'església] destructa, ruinata et devastata pels hussites (...) havia estat sotmesa a diverses reformes, que l'havien empitjorat més i més. Al nostre país tot es reforma constantment: les creences, els edificis i els noms dels carrers. Unes vegades s'amaga el pas del temps i unes altres es dissimula, sempre que no quedi res autèntic que pugui fer de testimoni." Això també em sona.

Però el tema principal és com s'ho fa la gent per trobar ganes de viure i no tirar-se daltabaix d'un pont, això és com estima. El protagonista, en primera persona, està enamorat de dues dones a la vegada: amb una "ja feia gairebé vint-i-cinc anys que estàvem junts i gairebé no ho estàvem", i amb l'altra "fèiem l'amor en un indret estrany i inhòspit, desarrelats de tot el món que ens envoltava, com solament es pot fer als somnis, embriacs l'un de l'altre." L'amor casolà en contraposició a l'amor apassionat que fa tornar joves els que ja passen dels quaranta.

Evidentment és mentida el bolero aquell que diu que és possible estimar dues dones alhora i no tornar-se boig, per la simple raó que totes dues demanen dedicació exclusiva. "Però em creia que m'estimaves més a mi que a cap altra!", criden alhora. La mare dels seus fills no sap res "dels meus motius i passions, o de la meva caiguda", pel fet que "durant anys sencers ens havíem afalagat massa poc, i la nostra relació havia caigut en la banalitat." Per contra, amb l'amant que ha conegut a la feina i hi comparteix les estones de taverna, que és sempre que poden (els obrers ens avorrim i d'aquí deuen venir tants enamoraments laborals), hi viu "experiències que eren solament meves i que em semblaven inimitables i insubstituïbles", però quan les expressa es converteixen "en fets habituals, corrents i vulgarment melodramàtics". Un cop més ens trobem amb la ratlla que separa els escriptors dels escriptorastres: aquests cauen sempre en el melodrama, i per tant en el ridícul. Tots som ridículs quan ens enamorem.

La dona legal s'esforça a millorar des que s'assabenta de la infidelitat, va al psicoanalista i estudia antropologia, mentre que la dona furtiva, després d'uns inicis dolços i de bogeria sexual, exigeix al covard fastigós que es decideixi d'una vegada, que no està per viure d'amagatotis tota la vida. ¿Amb qui es queda
l'escriptor-escombriaire?

En el pròxim escrit parlaré d'un altre aspecte del llibre.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Avorriment

La companyia té bona premsa, però a mi no m'ha agradat l'espectacle del Béjart Ballet Lausanne. Mecànic i pretensiós.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Jazz a les fosques II

En aquests temps d'especialització, s'imposa la interdisciplinarietat. Jazz, narrativa i futbol. Tot a les fosques, piano, violoncel i bateria. Som molts els que no estem acostumats a la foscor, sempre associada al mal, i la incertesa i la por apareixen, però també la introversió i una concentració més gran que beneficia l'oïda, i la respiració, i les sensacions internes del propi cos. Mirar-se a un mateix fa por, no saps mai què hi pots trobar. Un sol acord pot trasbalsar.

Un experiment formidable d'Ignasi Terraza & Trio i AREAtangent a La Caldera.

divendres, 11 de juliol de 2008

Ovidi diu, Guillem diu

Ara que tot ha de ser lleuger i simpàtic, i el nacionalisme de l'antic imperi es posa gallet, s'agraeix retrobar -i descobrir, perquè ens els tenen amagats- la força dels textos d'Ovidi Montllor i Guillem d'Efak (i de poetes que van musicar, com Estellés que n'ets de gran) dits per les veus potents i penetrants de Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida, de qui no coneixia aquesta faceta de rapsoda. Amb bon humor, això sí, perquè per afirmar que "la pròxima guerra la guanyarem els catalans"s'ha de tenir bon humor.

Ara que fa tanta falta cultura popular amb un mínim de dignitat, aquest espectacle hauria de córrer per tot arreu i durant anys. Els mitjans de difusió també hi poden ajudar, però Montllor i d'Efak estaven fets pel directe i aquest espectacle també és pel directe. Tot torna, i un excés de connexió acaba embafant. Quina descoberta, els afortunats que hi puguin connectar. "M'aïllareu i direu que m'he aïllat". Sabem que no estem solts, tot i que de vegades ho pugui semblar, tot i que Montllor va acabar venent talls de síndria a la platja per subsistir, la pau del pactisme.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Camisa de foc, d'Anna Carreras

Una amiga meva forma part d'un grup de treball que estudia la incidència de la guerra civil, o sigui la Guerra civil espanyola 1936-39, en la tercera generació en l'àmbit de la salut mental. Sembla que és en la tercera generació després del conflicte on les malalties mentals troben un sòl fèrtil per germinar, les precedents prou feina han tingut a tirar endavant, oblidar i acotar el cap. Aquesta teoria no deu anar desencaminada si fem un cop d'ull al nostre voltant, sense aturar-nos en ningú en concret, ja que "la bogeria és una de les poques coses que estan ben repartides en aquest món", segons la citació de Franco Basaglia que apareix en la novel·la Camisa de foc d'Anna Carreras.

La dona dels ulls de pluja viu un "amor sanguinari" amb en George G., l'home de la seva vida, l'home 10, "l'amant ideal, l'home perfecte, creat a imatge i semblança de la meva concepció primigènia de què cosa ha de ser l'Home, l'home que vull, l'home que em pren, l'home que em palpa", però en George G. ja no hi és, i és clar, per substituir-lo només hi ha una opció: buscar uns quants infrahomes i construir-ne un de nou a partir de retallets, d'aquí d'allà. Així, amb aquest objectiu, la narradora conviu amb uns quants amants cadascun dels quals presenta una tipologia malaltissa diferent: hipocondria, paranoia, angoixa, anorèxia (i bulímia), esquizofrènia, autisme, obsessió, bipolaritat i amnèsia. Els límits d'aquestes patologies no estan clars
i sovint són intercanviables, com a la vida mateixa, però sí que els trets, les maneres de parlar, d'actuar, defineixen distintament cada un dels amants de la dona-d'ombra-cansada.

La narradora tracta les descripcions amb molta habilitat, i això s'agraeix, després que la literatura i el cinema d'entreteniment s'hagin encarregat d'estereotipar els malalts mentals com als ogres dels nostres dies, amb una serra mecànica a una mà i un cap tallat a l'altra. Els personatges de Camisa de foc són malalts mentals com nosaltres, com els que ens trobem cada dia, a la feina, a les hores de lleure, a l'ascensor. Però atenció, ni un bri de maternalisme pudent ni discurs de voluntariat a hores perdudes. Els malalts també són avorrits i previsibles perquè "la follia anava perdent imaginació al llarg dels segles i, principalment, a través de les cultures dites desenvolupades."

La novel·la assoleix un to molt aconseguit, amb una trama ridícula i un humor persistent que és el que la fa llegible, de l'humor blanc per a nens al cinisme més negre que la mort. "Havia canviat el so del timbre feia poc, com tenia per costum després de cada relació enllestida." El llibres és ple de referències literàries (i musicals) adequades a cada moment, i és que la història de la literatura és plena de malaltia mental, tant en els autors com en els personatges. Un altre aspecte que sorprèn positivament de la novel·la és l'alt registre lingüístic amb què embolcalla i embadaleix el lector: pròxima a la poesia en el fons li importa poc què diu i sí com ho diu. Una petita joia.

dilluns, 23 de juny de 2008

Pregunta-ho a la pols, de John Fante

La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.

A Pregunta-ho a la pols els personatges es troben immersos en la gran depressió econòmica dels anys 30, tots miren d'espavilar-se com sigui a Los Angeles, una ciutat robada al desert amb "els dits pàl·lids i blancs de les extensions ermes, sempre allargats per reclamar el seu fill captiu". Liberalisme a ultrança, ningú no coneix ningú, la família -si n'hi ha- és lluny, els immigrants viuen una lluita a mort, el diner és el déu, cap jove no aspira a funcionari ni a un ajut estatal a la Califòrnia del sud, terra promesa que acull desvagats i perduts de l'est per devorar-los (he recordat The grapes of wrath). No hi ha terme mig: només pots triomfar i comprar-te un Ford 1929, com el protagonista, o ser un perdedor i acabar en un psiquiàtric, o en una cabana al mig del desert, per deixar-t'hi morir.


L'obra comença navegant una mica sense rumb, però a mida que avança es consolida una relació triangular d'amor-odi-mort que en centra i accentua la força narrativa. Fa gràcia, als nostres ulls, la descripció del capitalisme popular incipient, que ha convertit els EUA en el que són ara, i que s'ha exportat a la resta del món, a Espanya als anys 60 (30 anys de retard, doncs): alguns treballadors ja tenen utilitari, ni que sigui un pot, i nevera. També fa gràcia la fal·lera que manifesten tots els fills d'immigrants per ser més americans que ningú: "Partint d'una terra plena de sorra i de cactus els americans havíem construït un imperi. (...) Gràcies a Déu jo havia nascut americà." Això ho pensa el protagonista, fill d'immigrants italians, mentre li dol que altres neguin la seva americanitat però alhora ell la nega a una filla d'immigrants mexicans: "Quan jo era un infant de Colorado, Smith i Parker i Jones m'havien ofès amb els seus cognoms horribles, m'havien tractat de dago [llatí], i els seus fills m'havien ofès, de la mateixa manera que jo t'he ofès aquesta nit, Camila. M'havien ofès tant que mai no podria convertir-me en un d'ells". Per això fuig, a Los Angeles dels anys 30 tothom era estranger. I potser avui també.

dimecres, 18 de juny de 2008

City/Simcity i Wolfestein

Vaig anar veure City/Simcity, escrita per Jordi Casanova i muntada per la seva companyia Flyhard, fa més d'un any a la Sala Beckett, perquè em feia gràcia veure una obra de teatre basada -punt de partida- en un joc d'ordinador, de l'època en què les pantalles eren de color verd. I això que jo no he estat mai de Simcity, sinó de Civilization, el de Sid Meier. En recordo un ritme trepidant, escenes curtíssimes, anar i tornar en el temps, guardar i repetir i tornar a guardar, interacció permanent entre personatges per no dir-se res, crits, odis, ambicions i manques de confiança, violència, i és clar el final apocalíptic de guerra nuclear propi del joc, que tot plegat no se sap si és veritat o no és veritat, tan propi d'aquest temps nostre.


Després, ara fa un any, vaig veure Wolfestein al Versus, més joves desorientats i alimentats amb pizzes i pastisseria industrial que, aquest cop, decideixen tancar-se en un búnquer fins que s'animen a sortir al carrer a impartir justícia, tal com pertoca a un shooter. Més escenes curtíssimes i diàlegs entretallats. Així doncs, només em falta el Tetris per la trilogia. Aquesta companyia munta i revisa els espectacles amb el text de Casanovas a mig bastir, que va retocant, traient i posant, segons els actors i l'escena estiguin còmodes o no. Una bona manera de treball, teatre realment per ser representat, no un text elaborat en una taula de despatx. Sense pedanteria i genialitats però tampoc sense deixar les coses massa senzilles.

M'ha sorprès veure un cartell anunciant que de City/Simcity és ara representada en un teatre comercial, el Club Capitol, una bona notícia que el teatre sorgit de l'amateurisme i les ganes de fer assalti els grans altaveus, potser seria la manera correcta de com haurien d'anar les coses. Però sembla que ja s'acaba, veig amb sorpresa que fa un mes que l'estan fent, em fa l'efecte que no ha tingut gaire publicitat. En això, potser tot segueix igual.

dilluns, 2 de juny de 2008

Olga, de Josep Romeu

Deunidoret els llibres de narrativa catalana eròtica o pornogràfica que han aparegut aquest últim any, ben bé una vintena, entre autors coneguts, autors poc o gens coneguts, autors blogaires i autors col·lectius. Deu ser la compensació per l'efecte TINS, acrònim inventat -també- pels nord-americans: two incomers no sex, és a dir si els dos membres de la parella es fan un fart de treballar per pagar deutes pendents, poca creativitat pot haver-hi al llit (o a d'altres llocs menys còmodes). Aleshores, la manca de sexe real compartit es supleix amb ficció solitària a hores perdudes.

El TINS no és el problema de l'Olga perquè va optar per deixar la feina per dedicar-se a la família
-tan feminista que era quan anava a l'institut-, però el fill ja és massa gran perquè li estiguin a sobre i el marit diputat (concretament d'ERC) arriba tardíssim a casa per culpa d'un govern "que no era una veritable coalició sinó que cadascú es considerava el protagonista que governava amb uns socis, que no sempre eren de fiar". Per tant, de temps li'n sobra, massa, i abocada a les feines domèstiques s'avorreix i com més va més humiliada se sent. L'internet és a l'abast de tothom, i és fàcil començar a xafardejar webs sadomasoquistes, però no pas "per recrear-s'hi viciosament" sinó "per una curiositat intel·lectual, i això la tranquil·litzava". La progressió iniciàtica ("iniciació al sado", recordo que deia un anunci classificat del diari barceloní més seriós) és espectacular, en 21 dies passa de ser una pàmfila a enganxar-se una agulla d'estendre roba al mugró per sentir alguna cosa, xafardejar en un antre barceloní de malviure, i experimentar una sessió de tarda de sumissió i bondatge vertaders amb un desconegut. Tot en una Barcelona i una Gràcia de postal, i un poblet de la mena de Ventdelplà, que semblen extrets de la publicitat institucional.

A part de la velocitat de l'acció, que no correspon al tempo narratiu ja que la novel·la avança prou lentament per fer grinyolar el clímax, l'evolució personal de la protagonista està ben narrada, és creïble. La llavor hi és, la protagonista està cansada de ser "la minyona" de la família, "la dona del diputat, a qui acompanyava només en les recepcions o quan calia entretenir l'acompanyant d'algun altre polític", i farta de la trepa que fa la gara-gara al seu marit per aconseguir algun càrrec. "Posats a fer, va pensar que era més gratificant [en plena sessió de sadomasoquisme] aquella forma de ser tinguda com a ornament, estesa damunt la taula, com a objecte i objectiu de plaer." Les descripcions no són gens exagerades, s'agraeix que tinguin en compte les lleis de la física i de l'anatomia, no com la majoria de fantasies pornogràfiques, llàstima que el narrador xerri més del compte i es repeteixi (novament és un llibre al qual hagués anat bé una esporgada), i que maleïts gerundis de posterioritat destrossin l'escena de més tensió narrativa.

Igualment, és d'agrair que la novel·la toqui un tema bastant verge en narrativa catalana i se'n surti prou bé, de la mateixa manera que és la primera novel·la que trobo que parli de la pèrdua de la innocència d'ERC per l'entrada al govern: on abans organitzaven un acte reinvindicatiu per quatre quartos, ara amb 3.000 euros no en tenen ni per dissenyar el logo; on abans tot era fer bullir l'olla, ara tot és lluita de lobbies per esgarrapar una mica més de poder. El senyor diputat mira d'anar a treballar a peu en lloc d'agafar l'Audi nou de trinca per "presumir d'una coherència que no era habitual en molts companys de feina, ni tan sols entre els del seu propi partit", i demana a la dona que li triï bé les camises i les hi planxi bé per combatre "aquells Consellers descamisats que malbarataven tota la seva progressia en detalls simbòlics irrellevants". Em pregunto que votarà el senyor diputat en les eleccions del partit de dissabte vinent.

dimecres, 21 de maig de 2008

Funkenschlag, de Friedemann Friese

Passa en totes les disciplines, però en el món dels jocs la sensació de déjà-vu és aclaparadora i exasperant. Realment les mecàniques són comptades i les opcions d'estratègia encara més, per això quan apareix molt de tant en tant una idea original, ben aviat passa a ser incorporada i adaptada per altres autors en molts altres jocs, alguns aporten alguna cosa nova i d'altres no, fins que arriba a un punt que no pots posar-hi el nas de tanta pudor de reescalfat.

Per això m'agrada un autor com Friedemann Friese, que a part de dur el cabell de punta tenyit de verd (i
jugar amb el color verd) i tenir molta cura del disseny estètic dels seus jocs, està sempre experimentant coses noves i cada proposta seva és una sorpresa, que pot funcionar més o menys bé, però és que qui no arrisca no pisca. Una altra de les manies seves és la de batejar els jocs amb la lletra efa com a inicial, com Finstere Flure, en forma de còmic i un monstre customitzable que corre com un desesperat per cruspir-se els jugadors, o Fische Fluppen Frikadellen, de negocis en botigues sòrdides, o Fiese Freunde Fette Feten (aquest amb Casasola Merkle), un joc de la vida on has de viure una pubertat que pot ser més o menys feliç i una adultesa en què t'has de relacionar-se amb qui convé (ja siguin amics/gues, noviet/es, cònjuges, excònjuges o rotllets d'una nit), sense caure excessivament en les addicions (una mica sí), ja sigui l'alcohol, els estupefaents o la religió.

Enmig d'aquestes excentricitats, el joc seu que ha tingut més èxit internacional ha estat i és Funkenschlag (segona edició revisada del 2004, en anglès Power Grid, en italià Alta tensione), fins al punt d'escalar al número 2 del rànquing de BGG. Consisteix a comprar plantes energètiques (centrals hidroelèctriques, molins de vent...), el combustible per fer-les anar, portar energia a les ciutats, i cobrar els dinerons del servei per reinvertir-los tot seguit: ja veieu quin tema més apassionant, el cercle del capitalisme a l'estil canadenca - fecsa - endesa. La grisor del tema amb la bogeria de l'autor és el que deu haver fet que el joc funcioni i creï tensió i diversió. Les plantes se subhasten, el material es ven més o menys car segons la demanda, i la presència a les ciutats té limitacions monopolístiques, a part que la geografia fa encarir les connexions (això recorda la línia de molt alta tensió que volen fer ara).

Imatge del web de Bruno Faidutti

Fer gimnàstica de cervell, esmolar l'enginy, relacionar-se, fixar-se en
els altres per intentar anteposar-s'hi, mesurar en tot moment, estalviar i invertir quan cal, comptar sense calculadora (com quan érem petits), pujar en la subhasta o plantar-s'hi, optar per una mena d'energia o una altra, decidir si convé muntar sucursal a l'última ciutat i fer acabar el joc, tot això i més és possible posant un Funkeschlag a la nostra vida. Només en botigues especialitzades o en línia, lamentablement no està editat a Espanya. Ah, i es pot jugar en línia de franc a BSW.

diumenge, 18 de maig de 2008

dimecres, 14 de maig de 2008

Una nova generació de jocs

Aquests dies de pluja ha estat agradable veure la gent jugar, als bars, a les granges. És com si la pluja arreplegués la gent que estaria donant voltes esperitats i els fes veure la bonança del recolliment, estar en bona companyia, el plaer de jugar, amb la competència en segon terme, fer rutllar el cervell, la intuïció, les habilitats psicològiques, adonar-se que no és cap passatemps inútil sinó un gran plaer, a l'alçada de qualsevol manifestació artística.

Els jocs segueixen sent els mateixos: un Trivial per aquí, un Uno per allà, altres jocs de cartes, sobretot espanyoles, amb les nombroses combinacions que ofereixen. Fins i tot vaig arribar a veure un Monopoly desplegat en una taula
diminuta al costat de la porta d'entrada, o també un Colons de Catan. Llevat d'aquest últim, veig que encara no han arribat els jocs d'última generació, que des dels 80 van irrompre a Alemanya i es van estendre ràpidament per Europa i els EUA (i els jocs alemanys han passat a ser jocs europeus o eurogames).

Anem un mica tard en les bones influències, això ja acostuma a passar. Però en un racó de bar, vaig quedar bocabadat contemplant com una parella jove alçava els volcans de Taluva (de Casasola Merkle, el mateix autor que el Meuterer). Les torres i els temples: quina imatge més bella. Què millor que expressar-se la passió amb un joc apassionant i estèticament bell, de construcció comuna. A casa, amb la dona ens vam dedicar a ajuntar els comtats de Carlemany, (Carolus Magnus de Leo Colovini), amb precisió i cura per fer substituir els castells aliens pels propis. Cada moment de vida té el seu joc.

diumenge, 11 de maig de 2008

Farsa, de Màrius Serra

El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.

La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.

dissabte, 3 de maig de 2008

Paròdies que homenatgen

És curiós, fa gairebé un parell de dècades vaig veure Cómeme el coco, negro de La Cubana, i no em va agradar gens. No em va entrar, vaig trobar-la una estupidesa. En canvi, ara hi he tornat, per requeriments d’una altra persona, i m’ha agradat prou. Suposo que el primer cop era incapaç d’entendre la paròdia perquè, simplement, desconeixia per complet el gènere de la revista i tot el que implicava.

D’altra banda, la revista era aleshores un gènere que encara cuejava agònic i per tant calia rematar-lo, com algunes pràctiques circenses abominables. Ara ja podem dir que és història i ja el podem veure amb uns altres ulls, recuperant-ne només allò que tenia qualitat i descartant-ne la palla. Ara el que és abominable són algunes pràctiques que s’imposen, hipòcrites i malignes, com tot el discurs políticament correcte que no hi ha manera que vagi en recessió. Per això és agradable sentir com canten i ballen Mama cómprame un negro / cómprame un negro para gozar.

diumenge, 27 d’abril de 2008

El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.