dissabte, 27 d’octubre de 2007

Petita antologia de Daniïl Kharms

Els autors còmics es queixen, amb raó, que se'ls fa poc cas. Ens els prenem a broma, els menystenim. Si escriguessin el mateix però amb un altre to, amb solemnitat i dolor de creador, els encimbellaríem al parnàs, però com que fan conyeta, són i seran sempre de segona fila. Feu-ne la prova: escriviu alguna desgràcia (que us han diagnosticat un mal, que la dona us posa banyes) dues vegades amb tons diferents: un de pallasso de mira què hi farem, i l'altre de pensarós que s'adona de la gravetat de la vida. Passeu-los a dos amics: el que rebrà el text solemne us planyerà i es desfarà per ajudar-vos, l'altre es partirà el cul i reenviarà el text de seguida per fer córrer la notícia i continuar amb la festa.

I per si no n'hi hagués prou, a l'hora de rebre, reben més els autors còmics que els seriosos (o que van de seriosos), com va passar amb el pobre d'en Daniïl Kharms i tota la seva colla de lletraferits, afusellats, deportats o tancats en sanatoris pel sol fet que els estalinistes no sabien entendre les seves gràcies (el poder sempre s'envolta d'autors seriosos, mai de graciosos). Desconeixia totalment en Kharms (i en segueixo desconeixent tot dels seus col·legues), però ara l'he conegut una mica per la petita antologia (es diu així), que n'ha publicat 1984, seleccionada, traduïda i anotada (notes breus i clares) de Miquel Cabal Guarro. Per algun lloc he llegit, crec que al Benzina, que l'antologia és poc representativa, però com que jo no en conec res més ja m'està bé.

El volumet es tanca amb una petita obra de teatre d'aquelles dadaistes que no s'entén res, m'ha recordat El Público de García Lorca, però el millor -com Kafka- són les narracions. N'hi ha de ficció i d'autobriogràfiques, evidentment no hi ha cap diferència entre les unes i les altres, i també hi ha una novel·la de trenta pàgines, deu ser allò de la decadència de la novel·la. Humor agredolç que vessa per tot arreu, què hi farem, ens ha tocat viure això, els personatges intenten estimar, creure en Déu, menjar alguna cosa decent en el país dels soviets, malgrat que tot s'enfonsa i tothom és espiat. Ritme accelerat i diàlegs de sapiència popular. Val al pena acostar-se a aquest autor.

Un dels temes recurrents del llibre és l'odi als nens, suposo que són vistos com la continuació de la desgràcia, abans de viure així és millor acabar amb tot. "-No puc suportar ni els morts ni els nens. -Sí, els nens són una immundícia" és una de les moltes perles del llibre. Curiosament el règim stalinista va prohibir a Kharms publicar res llevat de literatura infantil: els règims totalitaris sempre han tingut bon ull a l'hora de repartir responsabilitats entre els homes i dones nous i noves de la nova societat.

8 comentaris:

SeNSe SeNSo ha dit...

Déu meu, quina història la d'aquest home! I pensar que només podia escriure llibres infantils si que és surrealista! Ara mateix me l'estic llegint i m'està agradant bastant (alguna cosa de Francesc Pujols potser també?). Ah! Si vols saber d'Stalin, fes una ullada a Koba de Martin Amis, si no el coneixes ja clar.
Molt bon bloc!
Jordi

aristocrataiobrer ha dit...

Hola sense senso,

De Pujols n'he llegit poca cosa, però suposo que és un autor per llegir-ne fragments, com un poeta. La principal diferència és que Pujols (abans de la guerra) vivia molt bé, i Kharms era un desgraciat, i això es nota en els textos de cadascun.

Havia sentit a parlar de la novel·la d'Amis, gràcies per recordar-me-la.

salut,

Jesús M. Tibau ha dit...

Gràcies per deixar un comentari al meu bloc que m'ha permès arribar al teu. T'he posat un enllaç a la secció de Blocs literaris i et proposo fer el mateix per a agermanar els nostres blocs.
Salutacions

David Madueño ha dit...

Ostres, ostres, ostres... El dia que em vaig comprar el nou del Monzó vaig fullejar-lo, quina casualitat... Doncs mira, la propera vegada que passi per la Central del Raval segur que cau. Els llegeixo tan ràpid perquè, per qüestions de feina, sempre em desplaço amb autocar i tinc temps balder per poder-me'ls acabar tan ràpidament. I sí, Monzó m'agradava més durant l'adolescència, com a tu. Entre que ell ja no es troba en el seu millor moment i que jo he madurat i he llegit noves coses, ha nascut un cert desencís... Però per sempre serà un dels "grans", la feina feta no li treu ningú.

Biel Barnils ha dit...

No trigaré a llegir aquest llibre que vaig comprar fa mesos. Segur que m'agradarà comentar-lo al "Tinta xinesa". Em temo que m'entusiasmarà però no em vull fer il·lusions.
Ens llegim!

aristocrataiobrer ha dit...

Biel, aquí pots trobar una altra frase cèlebre del llibre: http://stupidream.blogspot.com/2007/10/el-vodka-i-mtxnikov.html

subal ha dit...

Una apreciació sobre el tema dels nens, d'un blog semiclandestí.

salutacions!

aristocrataiobrer ha dit...

subal, he he, però Kharms no és tan dur com el blog semiclandestí
a reveure