La gran rutina, de Valentí Puig

De Valentí Puig n'havia llegit un llibre de contes fa anys, potser vint, crec que és Dones que fumen, i no en guardo un record especialment bo però tampoc dolent. De fet, l'únic que en recordo és una imatge d'unes dones en una sala d'espera atemporal, com si fos el purgatori, i aquesta imatge em retorna periòdicament a la memòria. És un fenomen que em passa de tant en tant, però quan busco la imatge que sé segur que està en un llibre determinat molt sovint no la trobo, i he d'acabar acceptant amb recança que m'equivoco de llibre.

Tenia ganes de llegir La gran rutina perquè tracta el tema de la desorientació de la nostra societat, perduda en valors estúpids i allunyada del que realment importa, una crítica a la "burgesia emprenedora" del nostre país, si és que alguna vegada hi ha hagut burgesia i ha estat emprenedora. Però l'obra té poca volada, és limita a descriure unes vides avorrides i, és clar, cau en l'avorriment. Famílies que no progressen com voldrien -sempre amb un ull espiant el veí-, fills que no surten com s'havien somiat, empreses que es venen a multinacionals, homes que abandonen les dones per unes altres de més joves, pares que perden el cul per enxufar els fills... Res de nou, tot això ja ho sabem, ho veiem cada dia, i és avorrídissim i fa fàstic, i els mitjans de comunicació (la majoria) que voldrien veure reduït el poc poder polític que tenim com a país -sí és que som país- ens ho refreguen per la cara dia sí dia també. Així doncs, ¿per què llegir una novel·la com aquesta, si ens explica el que ja vivim sense gaire més gràcia? ¿Què ens aporta? Els dos primers capítols fan gràcia i tot, però de seguida el lector cau en un sopor i en una malenconia de fer les maletes i fugir terra enllà (o sigui, res de nou).