Jo no sóc de nocilla

Després del breu parèntesi tornaré amb els llibres llegits aquest any. Últimament no llegeixo llibres, em fa mandra, només m'empasso articles de diari i comentaris de blocs, va com va. Això que em facin mandra els llibres ja ve de lluny. I encara més les novetats. I encara més els anuncis d'arribada de noves generacions amb llibres genials, imparables, nocilles, generacions ics o el que sigui, no són més que estratagemes perquè es parli una mica d'un producte en un mercat saturat.

Excepcionalment, m'he llegit els dos articles que ha publicat el Culturas de La Vanguardia sobre un tal Proyecto Nocilla. En l'últim, Agustín Fernández Mallo parla d'un article de Vicente Verdú i de certes afirmacions amb què coincideixo bastant: la novel·la està exhaurida ja que ens trobem en l'era de la "ficció de realitat", i llegir i escriure novel·les és un fet folklòric, ja que no són del nostre temps, sinó "d'una cultura en vies d'extinció". Que la gran majoria de novel·les actuals són putrefactes, que dirien Dalí-Gasch-Muntanyà, ho sabem amb un simple cop d'ull als títols més venuts. El curiós és que encara hi hagi tanta gent que se les llegeixi; les novel·les de cavallaries també van tardar molt a extingir-se, i -esperança- aleshores vam tenir el Quixot.

També estic d'acord amb Fdez. Mallo quan diu que avui dia el mercat és el món, i el que no s'hi ven és que no existeix. Ara bé, hi discrepo quan diu que les arts pictòriques estan molt més renovades que la novel·la, allà també hi ha molta podridura i esnobisme. Igualment no em sembla bé que posi al mateix sac de la narrativa la poesia, molt més arriscada (suposo que per això té tants lectors). Potser em llegiré el llibre aquest de Nocilla Dream i tot, amb el risc que es tracti d'un bluff, és clar.

Jo no he sigut mai de nocilla, i amb els anys m'he anat separant dels gustos de la meva generació, he anat cap al pa amb oli, formatge, xocolata (amargant). ¿És una mostra de no-identificació generacional? El nom que han posat a aquest "Proyecto" em recorda quan, a secundària, el profe va demanar que diguéssim frases fetes, i un dels tontos de la classe va fer l'aportació de "pa amb nocilla". Ves per on, el que teníem per tonto resulta que era un visionari.