diumenge, 30 de setembre de 2007

Un desig de fa vint-i-tres anys

A aquestes alçades ja sé que hi ha molts llibres que no podré llegir mai, per temps material (no puc oblidar que a part d'aristòcrata sóc obrer), música que no podré escoltar, pel·lícules que no podré veure, llocs que no podré visitar. La varietat és molta, la pila de desitjos no fa més que augmentar i la vida no dóna per més. Cal no atabalar-s'hi, vaig llegir que Lobo Antunes feia com si hagués de viure cent cinquanta anys i es despreocupava del tema. I Borges deia que cadascú es va formant la seva biblioteca, suficient per a un mateix.

Una d'aquestes pel·lícules que fa temps que volia veure i sempre ho anava deixant era Stranger than paradise, de Jim Jarmusch, a casa nostra traduïda curiosament per Extraños en el paraíso (el meu anglès no és gaire bo però m'arriba per saber que no és una traducció literal). I recordo que va ser arran d'un article de Quim Monzó, del qual recordo el comentari que el primer que fan els protagonistes quan arriben a Califòrnia és comprar-se i posar-se unes ulleres de sol (al final resulta que és Miami, la memòria sempre aporta petites variacions).

He mirat la data d'estrena de la pel·lícula i és el 1984. No sé si a Espanya es va estrenar el mateix any, potser no, en tot cas des del naixement del desig fins a portar-lo a terme han passat més de vint anys. No està gens malament, diuen que és millor l'espera del plaer que tastar-lo ("no te desnudes todavía".)

La còpia era bastant dolentota, però és una pel·lícula de les que queden a la ment. Simplicitat al servei de la grandesa, cap escarafall inútil. Xoc cultural entre l' Europa (encara comunista) i l'Amèrica. Vaig sortir del cinema pensant quines tonteries m'havien estant explicant, però les vivències dels tres somiatruites i de la tieta que no renuncia a la llengua ja són amb mi.