El club de la lluita, de Chuck Palahniuk

Una decepció, El club de la lluita de Chuck Palahniuk. Potser és que me l'havien recomanada tant i tant, potser és que ja m'havia llegit Asfíxia, novel·la posterior del mateix autor... i és que s'assemblen molt. L'efecte novetat per mi ja no hi era: individus al marge de la societat (però dins de la cadena productiva) amb comportaments heterodoxos i políticament incorrectes, que entren a formar part de grups de suport de gent amb malalties o addiccions, individus també al marge de la societat però sense orgull de ser-hi. Al començament fa gràcia, però ben aviat cansa.

I els salts endavant i endarrere d'aquesta novel·la no m'han convençut, hagués preferit una narració lineal, com una història èpica, antièpica en aquest cas. Té unes quantes idees bones però com he dit cap al final em costava de llegir, la trobava repetitiva. És curiós que una novel·la -diguem-ne- outsider hagi tingut tant d'èxit i fins se n'hagi fet una pel·lícula, probablement perquè tots ens sentim fora de lloc alguna vegada o altra, i ens hi sentim reflectits, el mateix devia passar amb Una conxorxa d'enzes (La conjura de los necios en la versió més coneguda a casa nostra), però aquesta em va sorprendre i agradar més, tot i llegir-la de molt jove, hauria de tornar-hi.

Ens agrada riure dels perdedors, però nosaltres també en som.