El públic

Com vaig encetar en el missatge anterior, el pitjor de la funció va ser el públic: la parella del davant no estava per l'obra (l'home fins escoltava el futbol amb auriculars), l'home del costat es va adormir i roncava esporàdicament, pel darrere cap al final badallaven amb ostentació, un mòbil va cridar l'atenció amb el pip-pip... ¿Aquesta gent per què hi va, al teatre? ¿Els donen invitacions, estan obligats pel cònjuge, vesteix anar-hi?

Em va recordar encara no fa un any quan vaig anar a veure Arcàdia de Tom Stoppard al Nacional, un diumenge a la tarda, una obra excessivament llarga, parlava durant més de dues hores del que un poeta enllesteix en un parell de poemes. L'obra va ser demencialment sobrevalorada per la crítica nostrada, això d'anar de profund sempre fa patxoca.

Vaig posar-me a guaitar el públic: senyors esteve, ties maria, adolescents xupiguais... que aguantaven pacientment una obra que no els interessava gens, i que se'ls feia pesada, uns diàlegs que no volien i no podien escoltar, però aguantaven, per admirar els actors, pel plaer de tenir al davant en carn i ossos aquells actors que surten a la tele. La tele en directe.

D'altra banda em fa l'efecte que la gent va al teatre a riure, el club de la comèdia, no està disposada a aguantar diàlegs o -encara pitjor- monòlegs excessivament llargs. A sobre, com va comentar Àlex Gutiérrez una vegada al Benzina, en els moments de més tensió dramàtica hi ha gent que riu. Sí: la ciutadana anònima estava aterrida, veient-se devorada per l'ogre Stalin, i hi havia gent que reia.

En moments com aquest penso que el teatre no té futur. O acabarà hipersubvencionat i representant clàssics com l'òpera, o acabarà amb despeses de producció mínimes, per a minories com la literatura.