Cada estiu toca clàssic, i aquest ha estat el torn de Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais. Concretament dels dos primers llibres, els més coneguts, perquè la sèrie sencera en té cinc. L'edició que he llegit no és la de la imatge, sinó la de la Molu, de portada verda poc seductora, però amb traducció agradable i llegidora de Miquel-Àngel Sánchez Férriz.Posem-nos en situació: el Pantagruel es publica el 1532, tot just sortint de l'edat mitjana, la superstició i la màgia regnen en la població, estaments pudents (de poder) inclosos. No és estrany que un humanista assenyat com Rabelais tingués unes ganes horribles de riure's de tot i de tothom. Va firmar amb pseudònim, per si de cas.
Doncs això, l'obra mostra un mala llet impressionant contra els sòmines que donen explicacions absurdes del món, i a l'obra apareixen ridiculitzats cada dos per tres. L'argument en si és avorridot, en certa manera parodia les novel·les de cavalleries (antecedent del Quixot, doncs), però el millor de tot és el llenguatge que gasta (d'aquí la importància de la traducció), popular i llenguallarg, amb nombroses referències populars. L'erotisme de broc gros i l'escatologia vessen per tot arreu. Rabelais es dirigeix al poble amb un to picantó per advertir-lo que no cregui en bruixes (i de pas que molts de que manen són uns babaus).
¿Com és que molts dels grans clàssics són paròdies de la societat del seu temps, sobretot dels mestretites que es passegen carregats de solemnitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada