dimecres, 5 de setembre de 2007

Taula reservada, de Dolors Borau

Un llibre d'autora nova amb bones crítiques: Taula reservada, de Dolors Borau. El llibre no ha passat completament desapercebut, com acostuma a passar, ha tingut cert ressò. Més endavant m'he assabentat que l'autora és la dona d'algú conegut en el món de les lletres, a casa nostra tot va així, per això no et pots fiar gaire dels comentaris dels "entesos". Alguns dels contes no m'han decebut ni m'han deixat indiferent, m'han agradat, han entrat dins meu, no he tingut la sensació de perdre el temps com amb passa amb tants "autors descoberts". Com he dit, aquesta sensació l'he tinguda només amb alguns contes, concretament en els quals l'autora parla de mares i pares que viuen la malaltia o mort del fill, o aquells centrats en qüestions gastronòmiques. Així doncs, en els contes autobiogràfics l'autora se'n surt, però en els altres -quan intenta fer volar més la imaginació- no, com a lector he tingut la sensació de pèrdua de temps de què parlava abans.

Una reflexió: escriure d'un mateix és dolent? En principi no, ja que molts autors de categoria s'han passat tota la seva obra parlant d'ells mateixos i les seves obsessions i pors. Per contra, la majoria de gent que comença a escriure acostuma a parlar d'ella mateixa, i el que escriuen és insuportable. On és la diferència? Potser la gràcia està en saber extrapolar allò que hom viu indivualment, de manera que altra gent s'hi senti identificada. És la la ratlla que cal saber travessar perquè una persona que escriu pugui ser considerada escriptora (pel que fa al contingut, l'estil és tota una altra cosa).