El cor del senglar, de Baltasar Porcel

Sempre he tingut una relació difícil amb l'obra de Baltasar Porcel, tot i els diversos intents d'aproximació. Els seus articles de La Vanguardia mai no m'han acabat d'interessar, com si parlés d'un món que no va amb mi, i la mateixa sensació m'ha perseguit amb les seves novel·les. Fa anys -en l'educació reglada- em va tocar llegir Les pomes d'or i no em va agradar gens ni mica, el centenar de pàgines se'm van fer eternes. Però bé, té l'excusa d'haver estat lectura obligatòria.

Més endavant, per iniciativa pròpia i esperonat pels comentaris majoritàriament laudatoris que sentia per tot arreu (o gairebé tot arreu), vaig provar-ho amb El cor del senglar, però res, no vaig passar de les primeres desenes de pàgines. Més endavant, amb L'emperador i l'ull del vent, tres quarts del mateix. Finalment el malefici s'ha trencat amb un nou assalt a El cor del senglar, la insistència té la seva recompensa. Igualment em va costar entrar en el món de la nissaga Porcel, però un cop a dins sí que vaig ser capaç d'acompanyar avis, oncles i nebot a través de les èpoques i les terres trepitjades. Per fi trobo que és un gran llibre, tinc l'hipòtesi que m'havia costat encarar-m'hi perquè voreja el gènere fantàstic, al qual sóc més aviat refractari.

El fet que m'hagi agradat m'ha suposat un alleujament, potser és la por a ser diferents.