divendres, 2 de novembre de 2007

Al oeste de Roma, de John Fante

Ja he publicat un parell de missatges malparlant de les repúbliques del poble, ara toca l'altra banda, els que encara tallen el bacallà del món. Però no és el mateix, perquè tot i ser tan infantils, tan ignorants i tan arrogants com diuen, sempre tinc un agraïment cap als EUA, perquè crec que la poca llibertat que tenim la tenim gràcies a ells. A part de la dicotomia dreta-esquerra, que no la nego, també hi ha la de comunitarisme-individualisme, i és evident que els nord-americans (i potser els anglesos) han estat els més grans defensors d'aquest últim. A l'Europa continental també vam (van) fer la revolució liberal, però el sentit d'Estat s'ha acabat imposant, només cal veure com està França a hores d'ara, i com s'estén el totalitarisme entre nosaltres de seguida que hi ha una minicrisi.

A més, la meva simpatia cap als EUA augmenta paral·lelament a la ràbia
que li tenen els progre-pihos nostrats. Molta ràbia, sí, però només falta que ells es tirin un pet perquè aquí alcin el nas per olorar com més profundament millor. Provincianisme a dojo. És per això que em fa mandra llegir autors nord-americans contemporanis, trobo que generalment estan sobrevalorats, pel fet que controlen els mitjans de seducció i distribució de tot el món. Paul Auster m'avorreix com una mala cosa, i em sembla pedant, i a alguns que m'han agradat com Philip Rott o John Irving sempre hi trobo massa concessions, perden el cul per agradar, tenen l'espasa de Damocles del mercat al damunt i això es paga.

Amb aquestes prevencions he encetat el meu primer John Fante, traducció de Antonio-Prometeo Moya, i no serà l'últim, perquè Fante és una altra cosa, com canta el Pavlovski. Per començar, el llibre es va publicar pòstumament, o sigui que no era esclau del mercat i escrivia el que li rotava, verb molt procedent perquè l'escatologia i el sexe són presents en tot moment, la llibertat creativa que a mi m'agrada. I és que no es calla res, les misèries de la societat californiana però alhora les grandeses, la hipocresia d'haver de semblar el que no ets per sobreviure. Per sort, l'individu és el que importa, i sempre se'n pot sortir, amb el suport de la família, o dels amics, els poders polítics i econòmics queden molt lluny i cal fer el possible per crear-se un microestat a mida, aquesta és la grandesa d'Amèrica. La creativitat, "la gran creación del negro de Norteamérica."

Guionista hoollywoodià de professió, l'estil cinematogràfic es nota en tot el llibre, format per una novel·la curta de títol sublim, Mi perro Idiota, i una narració llarga, La orgía. Per compensar, la novel·la comença malament i acaba bé, i la narració a l'inrevés, però en tots dos casos els protagonistes són llatins-europeus catòlics que se senten com un pop a la terra dels wasp's. A Mi perro Idiota, un guionista a les últimes fundador de família nombrosa en barri residencial només pensa a deixar-los tots plantats i fotre el camp a Europa o a Nova York (que ve a ser el mateix), però finalment s'adona que al seu país de debò s'hi està la mar de bé (i el text no cau en la carrincloneria ni en el patriotisme). Un gos gegant i ¿misogin? (¿com en diríem, d'un gos que odia les gosses?) fa de nexe d'unió. A La orgía, un obrer de la construcció negre aconsegueix el somni de prosperitat social, es forra, però els italoamericans quan proven d'emular-lo en lloc del sacrifici necessari només saben que beure i cardar: els llatins, és que no tenim remei.

Concurs: ¿quina és
"La gran creación del negro de Norteamérica" de què parla el poeta?

8 comentaris:

una lingüista elitista ha dit...

Gràcies per tenir-me enllaçada! Ara que he descobert aquest blog, hi vindré ben sovint! ;-)

aristocrataiobrer ha dit...

gràcies, lingüista elitista, vaig descobrir el teu blog ahir (encara no m'he llegit per què no ha de ser bloc), i de seguida l'he enllaçat. Els que escrivim sovint oblidem que la llengua es la nostra matèria primera.

digue'm ariadna ha dit...

La casualitat m'ha dut a llegir el que dius de John Fante, inspirador del realista brut Charles Bukowski... i, a part de la curiositat despertada per la novel.la, m'he trobat en que tens enllaçat el laberint. Moltes gràcies per l'enllaç! Ens veurem en properes visites.
=:)

aristocrataiobrer ha dit...

hola Ariadna, ens seguirem llegint!

Anna ha dit...

no m'atreviria a aventurar una resposta al concurs, em penso que esperaré...

això sí, el llibre promet, tot i que sembla dur.

aristocrataiobrer ha dit...

Hola Anna, sembla dur però no l'és, jo crec que és força tendre, sobretot el final. Humor a la italiana, això sí

sobre el concurs... no hi havia pensat. Donaré la resposta d'aquí a dos missatges. Com a premi, si a qui encerta la pregunta li estigués bé un d'aquests llibres, l'hi puc enviar:

Ballarín, Josep M. Mossèn Tronxo
Barril, Joan. Ja ens trucarem
Calders, Pere. L'honor a la deriva
Coca, Jordi. Un d'aquells estius
Curial e Güelfa, 3 vols., ed. Barcino
Dalmau, Antoni. L'amor de lluny
Dörris, Doris. Homes, homes
Faner, Pau. Mal camí i bon senyor
Fonalleras, Josep M. Avaria
Grass, Günter. Mals averanys
Janer; M. de la Pau. Màrmara
Krahn, Fernando. L'any que vam viure olímpicament
Luján, Néstor. La Rambla fa baixada
Marí, Antoni. El vas de plata
Pàmies, Òscar. 72 illes
Pedrolo, Manuel de. Obres púbiques
Perifèrics. Contes metropolitans, ed. Montflorit
Pinyol, Joan. Avinguda Capri
Puigtobella, Bernat. Síndrome d'Estocolm
Ragel, Àfrica. Els fantasmes de Vilafoscant
Riera, Ignasi. Crònica apòcrifa dels catalans
Rodoreda, Mercè. Quanta quanta guerra
Serra, Màrius. Contagi
Sharpe, Tom. Les beques boges, ed. de quiosc
Tool John Kennedy. La bíblia de neó
Trabal, Francesc. Vals
Troyes, Chrétien de. Erec y Enid, ed. Siruela

Anna ha dit...

amb premis i tot, quin luxe! però segueixo sense tenir-ne ni idea :P

aristocrataiobrer ha dit...

sí, és que ja no hi cabem a casa! però els llibres estan bé, eh? (bé, n'hi ha algun de fluixet)

una pista, l'autor del vers és el poeta barceloní José M. Fonollosa