Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

Em sembla que de la meva generació en som uns quants els que vam començar a llegir literatura catalana (¿és l'escrita en català, oi?), amb Quim Monzó, a part dels llibres específicament per a nens i adolescents. Teníem pocs condicionants culturals, ens agradava el que escrivia, i amb això n'hi havia prou. Pels que no ho sàpiguen, estic parlant d'una època en què els diaris no parlaven dels seus llibres, i quan ho feien, era per fotre-se'n, tractant-los d'acudits i criticant-ne la poca profunditat. No com ara que tothom li va al darrere i li riu les gràcies.

Quan va arribar Sergi Pàmies, confesso que sóc dels que esperava un nou Monzó i, és clar, no em va agradar. Ni T'hauria de caure la cara de vergonya ni, ja llegida amb desgana, Infecció. Era molt diferent, encara que molts periodistes i ressenyadors diguessin el contrari, s'entestessin a emparentar-los, potser és que llegeixen poc o ho fan massa de pressa. Com vaig sentir dir un dia a en Monzó, els periodistes culturals només miren dels llibres la portada i la contra, i com que totes les portades de Quaderns Crema s'assemblen, es pensen que tots els llibres de l'editorial són similars.

Ara fa uns anys un centre cultural em va demanar una aportació sobre Sergi Pàmies, i com que encara no he après prou a dir que no, vaig dir que sí, i és clar, em vaig haver de llegir tota la seva obra. Vaig fer-ho per ordre cronològic. Les novel·les no em van dir res, les vaig trobar força inconsistents, però vaig caure de la cadira amb La gran novel·la sobre Barcelona. Uns contes sobris, potents, fantàstics, emocionants, no se'ls veia el llautó, poc a veure amb els de feia anys. I un bon nivell en tot el llibre, que és la prova del cotó en un contista. ¿Un cop de sort? Em va fer una mica de por començar L'últim llibre de Sergi Pàmies, però per sort el nivell es mantenia, nous contes d'alt nivell i sense alts i baixos importants.

El mateix m'ha passat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes. He tingut el llibre mesos i mesos a l'escriptori, mirant-me'l de reüll, tocant-lo, fullejant-lo, patint. Patint per si no m'agradava i, si m'agradava, que el plaer fos massa curt (això que passa sempre). Doncs el llibre és una continuació dels anteriors, més contes memorables, potser n'hi ha algun de massa ingenu, o algun final no gaire ben resolt (són molt perillosos, els finals dels contes), i -com passa amb Monzó- més tristos, la vida no és com ens havíem pensat quan érem joves, l'eufòria de la transició ja fa anys i panys que està enterrada. En aquests últims llibres també hi apareix el nostre país retratat, cosa que l'autor anteriorment havia evitat com una malaltia, però això encara els fa agafar més força, és allò del glocal que en diuen. No sé què vindrà ara, però tampoc no m'importa tant, perquè Pàmies amb aquesta trilogia (tot i que no està pensada com una trilogia) es troba ja en la línia de Cekhov, Cortázar, Mrozek, la dels grans contistes europeus, universals (dono per entès que Cortázar i Mrozek són, sobretot, europeus).