diumenge, 25 de novembre del 2007

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

Em sembla que de la meva generació en som uns quants els que vam començar a llegir literatura catalana (¿és l'escrita en català, oi?), amb Quim Monzó, a part dels llibres específicament per a nens i adolescents. Teníem pocs condicionants culturals, ens agradava el que escrivia, i amb això n'hi havia prou. Pels que no ho sàpiguen, estic parlant d'una època en què els diaris no parlaven dels seus llibres, i quan ho feien, era per fotre-se'n, tractant-los d'acudits i criticant-ne la poca profunditat. No com ara que tothom li va al darrere i li riu les gràcies.

Quan va arribar Sergi Pàmies, confesso que sóc dels que esperava un nou Monzó i, és clar, no em va agradar. Ni T'hauria de caure la cara de vergonya ni, ja llegida amb desgana, Infecció. Era molt diferent, encara que molts periodistes i ressenyadors diguessin el contrari, s'entestessin a emparentar-los, potser és que llegeixen poc o ho fan massa de pressa. Com vaig sentir dir un dia a en Monzó, els periodistes culturals només miren dels llibres la portada i la contra, i com que totes les portades de Quaderns Crema s'assemblen, es pensen que tots els llibres de l'editorial són similars.

Ara fa uns anys un centre cultural em va demanar una aportació sobre Sergi Pàmies, i com que encara no he après prou a dir que no, vaig dir que sí, i és clar, em vaig haver de llegir tota la seva obra. Vaig fer-ho per ordre cronològic. Les novel·les no em van dir res, les vaig trobar força inconsistents, però vaig caure de la cadira amb La gran novel·la sobre Barcelona. Uns contes sobris, potents, fantàstics, emocionants, no se'ls veia el llautó, poc a veure amb els de feia anys. I un bon nivell en tot el llibre, que és la prova del cotó en un contista. ¿Un cop de sort? Em va fer una mica de por començar L'últim llibre de Sergi Pàmies, però per sort el nivell es mantenia, nous contes d'alt nivell i sense alts i baixos importants.

El mateix m'ha passat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes. He tingut el llibre mesos i mesos a l'escriptori, mirant-me'l de reüll, tocant-lo, fullejant-lo, patint. Patint per si no m'agradava i, si m'agradava, que el plaer fos massa curt (això que passa sempre). Doncs el llibre és una continuació dels anteriors, més contes memorables, potser n'hi ha algun de massa ingenu, o algun final no gaire ben resolt (són molt perillosos, els finals dels contes), i -com passa amb Monzó- més tristos, la vida no és com ens havíem pensat quan érem joves, l'eufòria de la transició ja fa anys i panys que està enterrada. En aquests últims llibres també hi apareix el nostre país retratat, cosa que l'autor anteriorment havia evitat com una malaltia, però això encara els fa agafar més força, és allò del glocal que en diuen. No sé què vindrà ara, però tampoc no m'importa tant, perquè Pàmies amb aquesta trilogia (tot i que no està pensada com una trilogia) es troba ja en la línia de Cekhov, Cortázar, Mrozek, la dels grans contistes europeus, universals (dono per entès que Cortázar i Mrozek són, sobretot, europeus).

21 comentaris:

Anònim ha dit...

I jo que volia llegir el llibre de Pàmies "Si menges una llimona sense fer ganyotes"... No he llegit res seu i ara no sé si fer-ho jejeje

aristocrataiobrer ha dit...

Hola Caterina, i jo creia que parlava bé del llibre d'en Pàmies! ¿Per què dius que no saps si llegir-lo, per allò de "contes més tristos"?

Jesús M. Tibau ha dit...

Estic d'acord i, per a mi, Sergi Pàmies és el millor contista català actual. Tots els seus llibrs de contes m'han agradat molt, sense poder dir quin més de tots i coincideixo en què no hi alts i baixos; tot són alts.

Jesús M. Tibau ha dit...

Necessito el teu correu per a enviar-te una informació, si et sembla bé.
envia-me'l a jesusimaite@gmail.com

digue'm ariadna ha dit...

No conec a Mrozek, però si a Txèkhov i a Cortàzar, i reconec que de Pàmies he llegit molt poc, però posar-los en un mateix pla?

Sàlvia ha dit...

M'encanta Pàmies! Després de llegir-lo el varem ficar de lectura al Club de Lectura de la Biblio de Cocentaina i les dones es varen quedar bocabadades. Vaig aprofitar i fer l'experiment de ficar-lo també al Club de Lectura Jove i també es va agradar molt.
Cínic, satíric, dur... interessant.

aristocrataiobrer ha dit...

Jesús M., ¿"el millor contista català actual" amb el permís d'en Monzó i altres? Realment aquest és un debat vigent

Ariadna, és una aposta agosarada, però és que fins d'aquí a unes dècades (¿50 anys?) no sabrem si Pàmies (i Monzó) estaran a l'alçada dels "grans", dels que quedaran a nivell internacional

Salvia, això que Pàmies agradi a gent tan diversa és tot un fenomen, jo sempre l'havia vist com un autor "de minories". Però si hem de fer cas de les llistes dels més venuts, està clar que agrada a molta gent

una lingüista ha dit...

A mi el "Si menges llimones..." em va agradar, tot i que, és clar, amb el precedent d'en Monzó, el llistó queda molt alt...! Però m'ha agradat llegir aquesta reflexió! ;-)

Anna ha dit...

És un llibre que em va cridar l'atenció des que vaig sentir a parlar-ne, no sé si a la ràdio o per la tele. Després del teu comentari, va directe a la Llista d'espera!

aristocrataiobrer ha dit...

lingüista elitista, podríem fer una enquesta sobre qui es prefereix, Monzó o Pàmies, ara que el Blogger permet aquesta opció

Anna, espero que no et passi com amb L'alès del búfal!

El veí de dalt ha dit...

Aristòcrata,
jo també faig fer una ressenya del llibre.

http://malerudeveuret.blogspot.com/2006/12/de-lectura-quatre-si-mengesuna-llimona_13.html

Un paio interessant; a estones.

Anònim ha dit...

Confese que no he llegit res del Pàmies. Agafe la "progressió lectora" dels títols que has proposat com un consell i em pose en feina. No vull anar a l'infern... encara.

aristocrataiobrer ha dit...

Josep Manel, hi ha tants llibres "imprescindibles" que no hem llegit

però de fet de coses imprescindibles n'hi ha ben poques

salut,

digue'm ariadna ha dit...

A partir del teu comentari, he llegit La Gran Novel.la Sobre Barcelona, i reconec això de "caure de la cadira" resulta força encertat!

aristocrataiobrer ha dit...

Ariadna, caure de la cadira tant pot ser per una cosa bona com dolenta, però en el meu cas va ser pel primer motiu

salut,

digue'm ariadna ha dit...

Jo no he caigut de la cadira, però el llibre m'ha agradat i val a dir que m'ha fet canviar una mica l'òptica amb que mirava l'obra de Sergi Pàmies... així que el motiu bé a ser semblant: una cosa bona...
=:)

aristocrataiobrer ha dit...

Ariadna, havies llegit alguna cosa anterior d'ell? Vull dir si has notat una evolució en la seva obra

digue'm ariadna ha dit...

Aristocrataiobrer... La veritat és que vaig llegir, fa molt, T'Hauria de Caure la Cara de Vergonya. No és que pensés que sí, que li hauria de caure, però no em va agradar el suficient com per continuar amb les seves obres (a part, com a presonatge públic, en una trobada em va caure als peus, aquest cop sí). Tot plegat va fer que el deixés de banda. Ara, en llegir La Gran Novel.la Sobre Barcelona, m'ha sorprès, i no vull dir que correré a llegir més d'ell (no de moment), però podriem dir que ja no està al terra... Si que parlaria d'evolució, com a escriptor (i potser com a persona), trobant una elaboració d'un estil més propi, menys... no sé, anava a dir distanciat, però no sé si és ben bé la paraula: vull dir que en el primer sembla que tot s'ho miri des de sobre les espatlles, des de dalt, i en aquest la mirada és en un pla més frontal... Bé, ja t'he dit que fa molt que vaig llegir el primer, i ha passat molt, tant per ell com per a mi. De totes maneres, i sé que no he llegit prou i sense menysprear la seva feina, no el posaria al mateix pla de Cortàzar ni de Txékhov, això segur (tampoc hi posaria al Monzó, que si que he llegit molt més i m'agrada més que en Pàmies), però evidentment no sóc profeta de res i d'aquí 50 anys no tinc ni idea de qui estarà entre els grans i qui entre els petits... Buff, m'he enrotllat massa, ho sento...
... Salutacions =:)

aristocrataiobrer ha dit...

Bon dia Ariadna, no pateixis, que tots els comentaris són benvinguts

doncs als dos ens ha passat una mica el mateix. He de dir que quan descobreixo un autor no el llegeixo amb bogeria, sinó que el vaig dosificant, però amb en Pàmies tenia una "obligació" per la presentació que m'havien demanat. Ara bé, el seu nou llibre he tardat un any a llegir-lo des que va sortir

com a persona, penso que tots els escriptors són una mica especials, sinó no escriurien. Suposo que estan una mica cansats de l'estultícia general. Però al cap i a la fi el que importa és l'obra

salut,

digue'm ariadna ha dit...

Si que crec que els escriptors tenen un cert tarannà, que és el que acaben transmentent i que ens acaba atrapant. Però això no els fa ni millors ni pitjors, ni amb drets sobre la resta, pel simple fet d'escriure. No era niciesa dels altres, sinó sentiments de superioritat vers als altres, fet que em va reafirmar això de mirar-se les coses per sobre les espatlles... Però, sí, el que importa és l'obra...

aristocrataiobrer ha dit...

Ariadna, quan he dit estultícia em referia que sovint molt gent els fa preguntes absurdes, esterotipades, sense ni tan sols haver-ne llegit els llibres

el vaig tractar una mica aquell dia i em va sembla senzill i tímid, però bé, tots tenim els nostres dies i els nostres "cantons foscos", he he