dijous, 25 de setembre de 2008

Secrets de família

Tinc clar que la Barcelona de Mirall trencat ja no existeix, però no puc deixar de preguntar-me si va arribar a existir mai. De nen em va agradar força La plaça del diamant, una de les primeres novel·les que vaig llegir i entendre, però força anys més tard no vaig poder amb l'altra novel·la rodorediana, no em van motivar les xafarderies dels barcelonins presumptuosos. Amb aquest precedent tenia por de la posada en escena de Ricard Salvat d'Un dia. Mirall trencat, però he tingut sort i l'anada al teatre no ha fet llufa, els secrets de família també poden ser art quan hi ha professionalitat, si s'alliberen de l'endogàmia i el localisme i ensenyen les vergonyes dels temors universals. No he trobat enlloc cap referència a l'obra dramàtica Un dia, ni tan sols a la pàgina de la Fundació Rodoreda, però per la nota de premsa sabem que Un dia és una obra de 1959, text "revolucionari i incomprès" i embrió de la futura novel·la. El muntatge que podem veure avui és la conjunció de totes dues.

Però se'm fa difícil creure que una societat com la que se'm presenta hagués existit mai de debò. El mateix passa amb les pel·lícules (novaiorqueses) de Woody Allen, que retraten uns protagonistes que mostren pors i sentiments i passions, representants d'una classe social molt determinada que no coneix l'atur ni les cues dels menjadors socials i que de tan abstracta acaba sent irreal. Allen ho sap i ja li està bé, i els espectadors que ho vulguin veure d'una altra manera s'enganyen. ¿Ens podem arribar a creure una burgesia barcelonina com la que veiem a l'escenari del Borràs? Jo no. Ara podem dir que si la guerra, les circumstàncies històriques i això i allò, el que hagués pogut ser i no ha estat, però jo no m'ho crec, Barcelona fa molt temps que no està a l'alçada. Com quan fan sèries dels anys 30 amb obrers cenetistes que van amb camió (sempre van amb camió), jo no hi veig els meus avis, sinó una idealització ben actual del que a alguns els hauria agradat que fos. Rodoreda cartografia perfectament les nostres vides, però no pretenia ser una cronista social. La Barcelona que jo em crec és la d'Incerta glòria, amb personatges que me'ls trobo avui dia a tot arreu.

3 comentaris:

David ha dit...

Completament d'acors. es pot dir més alt però no es pot expressar millor.

Andreu ha dit...

També d'acord.

Incerta Glòria, insuperable, ja ha complert, amb escreix, els 50 anys, i segueix sent glòria certa, per als lectors i lectores.

L'Espolsada llibres ha dit...

No em canso de recomanar Els vençuts de Benguerel, la Barcelona que s'hi narra, de fred i gana, al principi del llibre jo me la crec.