dilluns, 8 de setembre de 2008

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann

Ho confesso: no havia llegit mai Thomas Mann, i a sobre em feia mandra, el veia com un pesat que utilitzava la literatura per parlar d'idees. Un prejudici de cap a peus, d'acord, ¿però com podríem viure sense els nostres estimats prejudicis de cada dia? Vaig trobar-me amb un exemplar de Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant : Primera part de les memòries (a la coberta del llibre hi apareix el títol tallat, l'editor se n'ha menjat els adjectius i també el subtítol) i no em vaig poder estar de fullejar-lo perquè, a part de la garantia del traductor, Jordi Llovet, vaig veure d'una hora lluny que es tractava d'un llibre humorístic. Vaig agafar el llibre amb pinces, amb una certa aprensió, ja que no fa gaire que vaig fracassar vergonyosa i estrepitosament amb altres llibres de la mena humorística, ni més ni menys que el Tristram Shandy i el Pickwick. Amb l'humor no hi ha terme mig, o hi entres de seguida o en quedes al marge i restes babau en una festa que se celebra sense tu.

I amb en Fèlix Krull vaig entrar-hi de seguida, des del primer capítol. Quin un, aquest fill de la petita burgesia de finals del XIX, intel·ligent i espavilat com ell sol i amb una loquacitat admirable, res a veure amb els adolescents -i població en general- d'avui dia, com a mínim al nostre país. Amb una ambició grimpaire que sí que té parangó amb la de la nostra època, "nascut amb bona estrella" i d'una bellesa física espaterrant que li obre moltes portes i molts cors, femenins i masculins. Un ésser així no neix mai en una família estàndard, i el pare de família, petit empresari incomprès, acaba en la ruïna precisament pel fet de no ser comme il faut, vinyataire que ha de "produir a un preu molt baix, a causa dels prejudicis que la gent té contra els productes locals." Però el jove Fèlix no s'arronsa i començant des de baix de tot en l'escalafó aconsegueix tornar a situar-se en un lloc benestant, però no de bona família (burgesa) sinó de família (noble), ja que rep el tractament de marquès i fins i tot és rebut pel rei de Portugal.

Déu n'hi do el to paròdic que gasta Mann amb tots els estaments socials de l'època, ja siguin d'una ciutat de províncies alemanya, de París o de Lisboa, no se'n salva ni un, i això que en posteriors revisions va anar rebaixant-lo. I déu n'hi do les escenes ridícules i picants que se succeeixen a la novel·la, no m'ho hagués pensat mai d'aquest autor, i sembla que és un gènere habitual en la seva obra i fins i tot en la seva vida. Krull té trets autobiogràfics de Mann, i les seves motivacions per escriure semblen les d'un blocaire qualsevol, "explico els meus records en primer lloc per al meu divertiment, i només en segon lloc per a divertiment dels meus lectors en general (...) M'aturo tant com cal en les aventures i en els fets que m'han ensenyat alguna cosa del món que m'han il·luminat en algun sentit sobre la meva persona, m'esplaio sobre aquestes coses". Això ho rumia just en el moment en què es troba en el camerino d'un divo de l'òpera a mig desmaquillar, una escena impressionant que fa tombar de riure. És una obra d'escenes inoblidables: les festes familiars, l'obertura de la pensió a Frankurt am Main, la descoberta i descripció de París, la trobada sexual amb la intel·lectual rica que s'avorreix, la estratègia amb el jove marquès aspirant a pintor enamorat d'una cabaretista, la seducció simultània de la filla i la mare del professor de paleontologia.

He llegit manta vegades que és més fàcil conèixer una època determinada, els costums i sentiments de la gent, les convencions socials, les creences, les prioritats, i tants i tant aspectes del cor i de la raó que afecten els homes (i dones), llegint textos literaris d'aquella època que no pas estudis històrics la mar de científics sobre l'època (i encara menys novel·les actuals ambientades a èpoques passades, això que incomprensiblement està tan de moda ara). I en aquesta novel·la es compleix la regla: llegint-la veus clarament com vivia aquella gent, què pensava, què sentia. Tot un luxe, no entenc com un àpat saborós i nutritiu com aquest passa desaparcebut mentre pseudoaliments sense suc ni bruc es vénen (i suposo que llegeixen) a dojo.

S'agraeixen les notes i l'epíleg del traductor perquè, com ell mateix indica, "qualsevol llibre amb més de cinquanta anys d'antiguitat, si fa no fa, necessita aquesta mena de complement si volem evitar que els lectors -ni que fossin uns quants- caiguin en la perplexitat o abandonin el llibre per manca de referències." En el pròxim missatge parlaré de la traducció.

4 comentaris:

SenyorY ha dit...

Vaig sentir al Sergi Pompermaier per la ràdio explicant que, després de la seva mort, del seu diari personal es va saber que Mann es tornava boig pels nois jovenets. Es a dir, com el protagonista de Mort a Venècia (que la vaig llegir fa molts anys i la vaig trobar avorridíssima). Això també surt al llibre?

aristocrataiobrer ha dit...

La bellesa del jove Kraus fa perdre l'oremus a molts adults, tant dones com homes, això surt a la novel·la, i tenint en compte l'època en què va ser escrita, és força atrevit. Kraus té 20 anys, o sigui força més gran que el nen de la Mort a Venècia. Amb aquesta novel·la m'he divertit molt.

Jordi Gonzalez ha dit...

Molt profund això que has dit de no poder viure sense els nostres prejudicis. Dona tema per reflexionar.

Aristocrata, obrer i filosof !!!!!

caterina ha dit...

Jo vaig llegir "Muerte en Venecia" perquè la pel.li de Visconti em va fascinar. Però tot i així reconec que em passa com tu, que sentir el nom d'aquest escriptor em provoca certa mandra...