dilluns, 15 de setembre de 2008

2 cosetes més sobre en Fèlix Krull

Els que vivim al sud del Pirineus ens queixem que quan anem a l'altra banda som tractats de manera despectiva. En Fèlix Krull, que és la mar de llest, quan d'Alemanya -un cop enllestit favorablement el tema del servei militar- decideix anar a França, té molt clara quina és la manera de tractar els francesos: se'ls ha de saludar amb ostentació i cantarella, donant importància a la persona a qui saludes, i per poc que sigui possible fent entendre que el seu és un gran país i el centre del món (això agrada a molts països): Bonjour monsieur le comissaire... D'aquesta manera aconsegueix que no el tractin com a estranger i se li obrin moltes portes.

Aquest estiu viatjàvem per França i realment estàvem un mica cansats que ens tractessin malament. Aleshores vaig llegir la manera com en Fèlix Krull -a França Kroull- diu que s'han de tractar els francesos, ho vaig aplicar, i va funcionar! Qui diu que la literatura no serveix per res?, que no té cap finalitat pràctica? Bonjour madame... ça va?... Amb la màxima cantarella possible i donant a entendre a la madame que el seu establiment era magnífic o que la seva feina era admirable. I això que el meu francès és bastant deplorable, em perdonaven
fins i tot això. Des del nostre punt de vista era una actitud una mica llepissosa i hipòcrita, però quan vam tornar sí que l'hem trobada a faltar, aquí que quan saludes et miren per damunt de l'espatlla i si et contesten ho fan amb un h? (sobretot si parles en català, perquè no t'entenen ni hi fan cap esforç).

I l'altre anècdota: hi ha un moment de la novel·la en què el Marquès de Venosta, l'autèntic, li diu a en Kroull que és un "gentleman emmascarat". "És molt amable per part dels anglesos haver escampat pel món la paraula gentleman. Així tenim una expressió per designar les persones que, sense ser nobles, mereixerien ser-ho; i és un fet que molts d'aquests que dic s'ho mereixerien més que molta gent a la qual un s'adreça per carta donan-los el títol d''honorable'" (a Catalunya ja sabem que hi ha uns quants honorables que s'ho mereixen molt poc). Així doncs, en Fèlix Krull em supera perquè no és solament i al mateix temps obrer i aristòcrata, sinó també burgès. Només li falta provar l'estament religiós.

6 comentaris:

Maite ha dit...

Fa boma pinta, llàstima que ahir vaig començar amb LA DECISIÓ DE BRANDES i que encara tinc pendents tres lectures més, apilonades a la tauleta de nit.
Per cert, has llegit LLOPS, de F Puigpelat, me l'ha regalat i tampoc no en coneixia l'autor. Fins aviat

maxaue ha dit...

Certament, els francesos tenen un conjunt de comportaments socials que, si no es respecten, poden fer-te la vida molt dificil.
Fins i tot li han donat nom a aquest conjunt de formes de parlar, de dirigir-se a l'altri, de respecte, etc.: la politesse, paraula que no es pot traduir a cap altre idioma, perque és un concepte molt francés.

maxaue ha dit...

I, per cert, convindria que arraconesis els prejudicis i llegisis alguna cosa més de Mann, hahahaha.
Pot començar amb La mort a Venècia, que és curteta i no et portarà gaire temps.
A La muntanya màgica si que es cert el que tu dius de prejudici: parla d'idees; però molt ben canalitzades literàriament.

aristocrataiobrer ha dit...

Maite, certament la pila de llibres (i d'altres coses) va creixent i creixent... Hem de respirar a fons i no atabalar-nos. No he llegit res d'en Francesc Puigpelat, algun article com a molt.

Maxaue, jo sempre havia repudiat el comportament dels francesos, com a hipòcrita, però ara no em sembla tan malament, sobretot perquè a casa nostra ens hem passat a l'altre extrem. Per cert, com es comporten els nordamericans? I sí, llegiré més Mann.

maxaue ha dit...

Els nordamericans de l'amèrica profunda són tremendament amables. A les ciutats petites de Texas o de New Mexico, la gent, fins i tot et saluda pel carrer. Clar que no hi ha gaire gent pels carrers (tothom va en cotxe a tot arreu), però potser per això ho fan.
En moltes ocasions s'han dirigit a nosaltres per oferir-nos ajuda sense haver-la demanat.
Ès molt curiós com en aquests estats més conservadors, es desenvolupa un sentit de la solidaritat que no trobes a New York.

aristocrataiobrer ha dit...

l'hostilitat dels novaiorquesos sí que és llegendària, com la dels parisencs, o dels praguesos, però no coneixia això de l'amabilitat dels nordamericans del centre. Sabia que xerren molt i de seguida t'aborden, això sí, pels que m'he trobat fent turisme. M'ha sorprès que siguin tan confiats, potser és que l'índex de delictes és molt baix, i històricament tampoc no han tingut conflictes importants. Aquí la gent de pobles i ciutats petites és molt desconfiada