El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.