diumenge, 27 d’abril de 2008

El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.

10 comentaris:

David ha dit...

No coneixia jo tantes peculiaritats de la seva vida!
una pregunta: has llegit alguna cosa d'en v Villatoro? Gràcies

Maite ha dit...

Hola, david, jo de Villatoro no he llegit res, però he acabat ara LA JAPONESA (Proa) i m'ha agradat força.

aristocrataiobrer ha dit...

David, realment m'hagués agradat saber més coses d'en Fonollosa: em va dir el noi que tenia més de 200 pàgines d'entrevistes.
I crec que no he llegit res d'en Villatoro.

Maite, em temo que La Japonesa és d'en Jordi Coca.

Maite ha dit...

Hola, sí, efectivament LA JAPONESA és de J Coca, el que volia dir és que de Villatoro no he llegit res però que la darrera novel·la que havia llegit m'havia agradat, per si algú li venia de gust llegir-la.
Fins aviat
PD: un blog força interessant!

aristocrataiobrer ha dit...

Maite, crec que la Japonesa la volia llegir fa un o dos anys, però una amiga em va dir que era una novel·la difícil i ho vaig deixar estar (està escrita des del punt de vista d'un nen disminuït, oi?). D'en Coca m'ha agradat Dies meravellosos, i Un d'aquells estius se'm va fer pesat

la senyora Parker ha dit...

La Japonesa no em va semblar un llibre difícil de llegir. Segurament sí d'escriure, perquè, com bé dius, retrata el món des del punt de vista d'un nen disminuït. A mi, però, no em va acabar de convèncer. En canvi, Sota la pols, del mateix autor, sí que em va agradar.

aristocrataiobrer ha dit...

Hola senyora Parker, és un honor tenir una lectora tan distingida. Potser Sota la pols té a veure amb Dies meravellosos, l'obra autobiogràfica de Coca

Maite ha dit...

Difícil de llegir no m'ho va semblar pas, d'escriure segurament sñí, La Japonesa.
Fins aviat

motorgrafico ha dit...

ola drugo,
hemos editado hace nada un libro de "homenaje a fonollosa"
26 ilustradores, y justo justo empieza con el "no a la trasmigración", texto testamento.

hemos colgado un video en el youtube...http://youtube.com/watch?v=wgAn6RTHOTU

o pon en el buscador,
"tributo a fonollosa"

somos de ediciones del satélite,
madriz, espagna

aristocrataiobrer ha dit...

gràcies motorgrafico, ja buscaré el llibre