dilluns, 21 d’abril de 2008

Els catalanets i la cosa pública

Els discursos polítics són tan anodins i tan dejà-vus que poc sovint se'ls pot fer cas, i menys a casa nostra, on la curtesa de visió i d'acció i el llepaculisme provoquen que no s'hi generi res de bo. Per un bloc que vaig trobar viatjant d'aquí allà, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un discurs polític d'un ciutadà que es dedica a la política, i no d'un polític que es vol fer passar per ciutadà. No hi poso cometes perquè cito de memòria, espero no tergiversar:
  • La política, fer feina en bé de la societat, és una de les activitats que més honoren i més nobles per a un ciutadà.
  • A mi m'agrada més la política anglosaxona, i aquí s'ha imposat la italiana.
  • La dedicació a la política hauria de ser temporal. Els catalans no en sabem, perquè no ens n'han deixat fer, i la gent en desconfia. D'altra banda, hi ha gent que un cop feta la primera comunió o qualsevol altre ritus d'iniciació, s'afilien a un partit amb l'objectiu d'acabar ocupant un càrrec.
  • Tenim un greu problema de recursos humans. Els càrrecs públics els han d'ocupar els millors, no atorgar-los per motius familiars [de famílies polítiques].
  • Espanya és un estat consolidat, que mai no ens deixarà ser més que una comunitat autònoma de règim general. Hem de mirar de ser-ne bons veïns.
  • Som espanyols, ens agradi o no, tenim un carnet on hi diu Reino de España i hi paguem els impostos, és absurd fer circumloquis o carnets de català.
  • Dedicar-se a crear seleccions esportives nacionals és una pèrdua de temps, i crea frustració. Si hi ha un reglament que diu que les seleccions han de pertànyer a un estat, doncs és prou clar.
  • La llei electoral catalana és de les més proporcionals que hi ha, després de l'alemanya. Els socialistes voldrien una circumscripció única per Catalunya, i amb això els no barcelonins ja no caldria que anéssim a votar.
  • La direcció [d'ERC] ha llegit la premsa, fins i tot El País, i se l'ha creguda.
  • Els actes de les agrupacions locals i casals [d'ERC] acostumen a ser molt endogàmics, no s'obren al carrer.
  • Quan jo dic Catalunya vull dir la gent que hi viu, per això és el primer. Després les regles de joc, la república, i després l'esquerra. Què és ser d'esquerres? Transvasar el Segre i fer anar a 80? Hi ha uns estereotips que no s'han superat.
  • ERC pot perfectament englobar gent de centre-dreta fins a l'esquerra. Per què exigir militants esquerranosos de pedra picada, cosa que no fan els altres partits?
  • [Als immigrants dels últims 50 anys] els hem de dir que la nostra proposta els interessa, perquè són catalans, i no tractar-los amb paternalisme imbècil.
  • Declarar un estat es pot fer de diverses maneres, també de forma unilateral, aleshores cal aconseguir que un altre estat et reconegui. Qui reconeix estats amb més alegria són els EUA, però si Barcelona és la ciutat més antinord-americana del món, tenim un problema.
  • Això d'Independència i socialisme em recorda Patria o muerte. El que és clar és que jo no voldria una república com la de Cuba o el règim actual de Veneçuela. Potser a ells els va bé, però aquí no.
  • Les prioritats a Catalunya són les infraestructures, inclosa l'aigua, i l'educació, amb la recuperació de valors que s'han perdut.
  • Tenim moltes dificultats per accedit als mitjans de comunicació tradicionals. Sort en tenim d'internet.
  • Amb mentalitat de catalanets no anirem enlloc.

7 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Llegint el post, entra curiositat per saber qui és aquest ciutadà que es dedica a la política...

aristocrataiobrer ha dit...

Ariadna, de moment no ho diré, forma part del joc... potser més endavant. Ara bé, actualment se'n parla bastant, crec que és fàcil d'endevinar.

Jordi ha dit...

És de "ciudadanos" aquest tal ciutadà? Perquè queda clar que el que vol és que no siguem, que no lluitem, que no somniem, que no volguem ser res més que uns pobrets súbdits que no tenen més dret que a aquelles engrunes que els "altres" (molt més importants) ens vulguin donar...
Sap alguna cosa de drets humans, de filosofia de la vida, de capacitat i voluntat de canvi, d'història contemporània, de sentiment de pertanyença a una identitat col·lectiva, de cultura(es)... resumint: de la vida?
Au, vinga, a un altra amb aquesta simplesa de pensament de ramat!
No sé per què hi he perdut aquests 5 minuts...

aristocrataiobrer ha dit...

Hola Jordi, no, no és de "ciudadanos", i el seu discurs no em va provocar les sensacions que t'han provocat a tu, sinó les contràries. D'altra banda, termes com "drets humans", "filosofia de la vida"... no m'acaben d'agradar, em recorden els totalitarismes del segle passat.

Elies ha dit...

Hola aristocrataiobrer, he arribat aquí pel comentari al meu bloc.

Per cert, el teu nik em suggereix el mateix surrealisme de l'anarcocarlisme, he he he, pel que sento una especial i inexplicable fascinació...

Veig que has fet altres posts sense revelar la identitat de qui s'expressa en aquests termes, tan directes.

També veig que et ronda algun provocador....

Però vaja, et dic, ariadna, que és mooolt fàcil...

és metge, fa política, ha estat alcalde... i potser és l'únic que fa política que diu les coses pel seu nom. I tant de bo en tinguéssim dos, o tres, o quatre, o cent, aristocrataiobrer.

per cert, interessant bloc, molt variat. Me l'apunto...

Jordi Gonzalez ha dit...

Benvolgut Jordi. Una cosa és no voler ser més que uns pobres subdits i l'altre és la d'acceptar realitats.
Per poder tenir una voluntat de canvi el primer que s'ha de tenir és un coneixement de la realitat i això no es pot fer si cada vegada que algú que obre la boca se li falta al respecte.
Escoltar opinions, SER PLURAL de veritat, no és perdre 5 minuts. Es guanyar una reflexió ja que no només tens la teva pròpia opinió de "que guapo soc i que be que ho faig" sinó que veus el que pensen i que fan els altres que pot ser perfectament diferent del teu.

aristocrataiobrer ha dit...

Elies, això d'anarcocarlí ja ho havia llegit al teu bloc, esmentaves en Carles Belda. Sona una mica estrany, perquè el carlisme és en primer lloc un moviment monàrquic -a part de tot el que comporta: tradició, amor a la terra, rebuig pels valors burgesos...

el terme anarcoburgès sí que l'havia sentit, de fet Pessoa ja fa gairebé un segle que va escriure El banquer anarquista