dimecres, 12 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (i III)

Si sou dels que us tapeu les orelles quan us expliquen el final d'una pel·lícula que no heu vist, ja podeu deixar de llegir. Per solucionar el "embrollo" de la simbologia catalana i la societat civil, "fundida y feliz en una 'unidad cultural'", la Lliga va fer un salt endavant "con una tangente culturalista, el noucentisme, con el ambicioso Eugeni d'Ors al frente, como movimiento de movilización de la 'clase intelectual' catalanista al servicio del proyecto del infra-Estado catalán". Encara avui tenim moltes coses bones provinents d'aquell moment. Però d'Ors era un pensaire amb "una asombrosa falta de sentido político" i, poc després de la mort de Prat de la Riba, no va trigar gaire a ser defenestrat. L'any següent "realizó su paso 'imperialista' de Barcelona a Madrid, tantas veces predicado desde su Glosari, pero consumado como deserción sin contemplaciones del catalanismo."

D'altra banda, si fins aleshores el concepte d'imperi havia pogut ser venut amb connotacions positives, de grandesa i seguretat, i el de república de negatives, de desgavell, amb la fi de la Primera Guerra Mundial va passar a ser completament a l'inrevés, d'imperi només quedava el britànic i el nou ordre mundial convertia en extemporani el discurs de la Lliga. El mateix any 1918 la Lliga va fracassar en la construcció d'un front de regionalistes a Espanya, per prematur i per "la desproporción entre el vasto proyecto y los medios concretos para realizarlo." La seva venda de fum imperialista, la unitat de destí, va anar quedant relegada.

Avui dia
segueix sent difícil trobar una definició de la Lliga, perquè al mateix temps "fue separatista (como los magiares), quiso rehacer el Estado español y encarnó un proyecto de unificación pancatalanista, así como iberista e, incluso, panhispanista." A sobre, com que amb mig any de retard es va adherir a l'Alzamiento del general Franco (per cert, Ucelay esmenta la teoria que qui el va planificar i preparar van ser els nacionalsocialistes alemanys, i Franco va ser solament un portaveu triat per ells), avui dia ningú no se'n considera hereu, i "quien en los años treinta formuló la teorización que llegaría al postfranquismo fue Unió Democrática, no la Lliga." Ara bé, Unió va arreplegar molta cosa de la Lliga llevat, és clar, del concepte d'imperi, i "la transmisión de la tesis 'imperial' lligaire quedó así eliminada del recuerdo catalanista."

Ningú no se'n considera hereu però la simbologia i la teorització de la Lliga van influir tothom, en el populisme d'esquerres, en les dretes autònomes de la CEDA "mediante la Derecha Regional Valenciana, siempre conectada de una manera u otra a la Lliga", i en la Falange. "Dicho claramente, el falangismo bebió de fuentes catalanistas, por muy chocante que resulte la afirmación." La majoria d'intel·lectuals fundadors del falangisme van tenir relacions privilagiades amb membres de la Lliga, i en la seva constitució el partit va rebutjar rotundament la consideració de nacionalista per proclamar-se imperial, va defensar la creença que el poble i la societat civil han de prendre el poder, i va recollir el concepte vague d'unitat de destí en l'universal. I d'aquí va passar al franquisme, perquè aquest estava necessitat d'ideologia un cop al poder. Però amb la caiguda de Mussolini i Hitler, Franco va abandonar el falangisme a la cambra dels mals endreços i va substituir-lo per opcions més pragmàtiques.

9 comentaris:

Maite ha dit...

sembla interessant, i la veritat és que em ve de gust llegir alguna coseta de no-ficció.
Un petó.

aristocrataiobrer ha dit...

Maite, llegir no-ficció també és un plaer si està ben escrit, i a mi m'agrada anar canviant

salutacions,

Ruminahui ha dit...

Molt bona ressenya, aristocrataiobrer! A aquest llibre li tinc posat l'ull fa temps, però no m'havia acabat de decidir... potser ja va sent hora.

A més, coincideix en part amb l'ambient de la novel·la que he començat a llegir, La guerra dels cornuts, d'en Bezsonoff, amb aquesta estranya fascinació per la França republicana en uns (sense adonar-se del seu profund jacobinisme), l'admiració de l'imperi austrohongarès (aparentment tant "mult-culti") per altres... Ja he vist que vas comentar Les amnèsies de Déu, però com que m'apassiona la Primera Guerra, el meu primer Bezsonoff ha anat a parar a La guerra dels cornuts.

aristocrataiobrer ha dit...

hola ruminahui, jo l'he llegit en 2 tongades, en èpoques diferents, però val la pena, ajuda a entreveure moltes coses de per què som com som. I del Bezsonoff també vull llegir-ne més coses, realment els catalans de l'altra banda de la ratlla ja són ben diferents a nosaltres, i és que les estructures polítiques marquen molt

a reveure,

David ha dit...

Hola, des que vaig descobrir el blog que he seguit moltes de les recomanacions (he llegit uns quants llibres que he trobat aquí), però amb la no-ficció ultimament no puc. Em vaig comprar una recomanació que es feia a una altre blog i no me'l vaig poder acabar, cosa que em sap molt greu perquè SEMPRE INTENTO ACABAR ALLÒ QUE COMENÇO. En fi.
Un plaer llegir-te, com sempre

aristocrataiobrer ha dit...

hola David, no passa res per no acabar un llibre, en principi sap greu però n'hi ha tants, que si un no ofereix el que n'esperaves el millor és passar-se a un altre. I sobre si és ficció o no, a mi m'és igual si estan ben escrits i m'interessen, a més de vegades és difícil de trobar-hi la frontera.

també he de dir que el que escric aquí no són recomanacions, sinó una mena d'arxiu personal per recordar el que val la pena ser recordat, però si algú s'ho vol prendre com a recomanacions, doncs endavant

David ha dit...

A mi em funcionen com a recomanacions, perquè de les crítiques dels diaris me'n refio ben poc. Com que llegeixo molt, necessito un ., diguem-ne suport, per triar adequadament, i en aquest sentit el teu blog i una companya de feima em veniu d'allò més bé.

Lluís Bosch ha dit...

El teu blog -que acabo de descobrir- està ple de coses interessants. Aquesta en especial em sembla boníssima. Jo he llegit el llibre (amb menys atenció, buscant-hi determinades coses). Però em va semblar brillant: s'hi trobem multitud d'idees que fan pensar -i molt!-. No acabo d'entendre perquè una obra com aquesta no és més coneguda i difosa. No ho sé. Potser no interessa. En tot cas, com a reflexió sobre el nacionalisme i les seves connexions, tan històriques com amb els altres nacionalismes europeus, no té pèrdua possible. Estem acostumats a un debat simplista i avorrit sobre nacionalisme burgès i esquerres no-nacionalistes, però després d'aquesta lectura hom veu Catalunya i la seva història política amb uns altres ulls.
També recomano un article fàcil de trobar per internet, del mateix autor: "El lado oscuro de Lluís Companys".
Jo ja era poc nacionalista abans de la lectura, però després encara menys.
Gràcies!

aristocrataiobrer ha dit...

Hola Lluís, certament el llibre dóna una bona visió dels nacionalismes europeus, a part del català i espanyol. I també és cert que molt "assaig" de casa nostra avorreix i cansa, per repetitiu i adoctrinador.

Sobre en Lluís Companys últimament s'han publicat alguns estudis bastant desmitificadors, i d'Ucelay m'ha quedat ganes de llegir el seu llibre sobre Frances Macià i el catalanisme d'esquerres (populisme, en diu ell).