Cartes a Màrius Torres (i 4), de Joan Sales

"Era el 9 de març a trenc; a penes clarejava". 1938. Espanya va tenir l'honor de ser el camp de proves de la blitzkrieg ideada pels nazis, amb la seva tecnologia imbatible. En la guerra de posicions de tota la vida, prendre'n una i aguantar, els carros blindats van arrasar en un tres i no-res tot els que se'ls posava pel davant. La consigna dels comandants republicans era la dels "homes valents", aguantar fins a l'última gota de sang, el que va implicar una devessall de vides impressionant, igual que les inútils ofensives per tractar de recuperar terreny. Bona part dels companys moren, els presos amb comandància són afusellats, i la resta es van enretirant. Sales intenta mantenir l'optimisme en els mesos que encara queden de cara als receptors de les epístoles, però no és il·lús i s'hi traspua el convenciment que la derrota s'aproxima. Fins i tot hi ha qui comença a canviar de bàndol: "estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia (...) ara és un de tants diaris madrilenys dels que, a causa de la guerra, es publiquen a Barcelona."

Per acabar-ho d'adobar -i potser això va salvar-li la vida- la policia republicana (la "bòfia", com en diu ell) el va a buscar al front per una acusació absurda, i acaba en un garjola del SUC una temporada. Aquest fet encara és més frustrant que una guerra perduda: ¡els joves deixant-se matar per tecnologia nazi i a la rereguarda els comunistes entestats a buscar desafectes al règim! Un país així no es mereixia guanyar. Joan Sales, que en una vida normal, en un país normal hagués estat un civil treballador, s'havia convertit en un militar de cap a peus, amb un aversió enorme a la policia i als traïdors: "Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l'una i l'altra banda, em fan exactament el mateix fàstic."

I arriba l'ocupació total i per tant l'exili, amb la dona i la filla, primer a França (pagada de si mateixa, formidables alguns comentaris que en fa) i amb la caiguda d'aquesta a una illa del Carib que era l'única que acceptava refugiats: la Hispaniola, a la banda est on es troba la República Dominicana, d'on no podran marxa en dos anys per manca de diners i tancament de fronteres. El xoc cultural és enorme. A més de dur el dolor de la derrota a sobre, són espectadors impotents de l'avenç de l'Eix. El món s'enfonsa, i ells s'han d'entretenir observant i sobrevivint a la fauna, flora i clima tropicals. Joan Sales i la seva dona no deixen de ser uns observadors amb gran sentit crític, tot i que detesten ser allà, voldrien en un altre lloc on poguessin lluitar. "Estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d'ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit". La població illenca sembla de novel·la: la minoria blanca és "la alta sociedad" que només aspira a aparentar i "l'única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine [nord-americà]. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d'ells ignoren que les Antilles havien esta colònies espanyoles i que els negres hi foren duts de l'Àfrica." Es veu obligat a donar-los-hi classes amb vestit i corbata (dins una xafogor asfixiant) per motius pecuniaris. Els negres sobreviuen com sempre han fet, gairebé despullats, tots es relacionen amb tots i tots són fills naturals, i gairebé tots donen suport a Hitler, perquè és "un machote, como nosotros."

Finalment poden tocar el dos a Mèxic, però a partir d'aquí ja no hi ha cartes.