divendres, 4 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (1), de Joan Sales

Llegir avui les cartes recopilades en aquest llibre i no commoure's, implicaria tenir menys sensibilitat i nivell cultural que "la alta sociedad" de la República Dominica tal com la descriu l'autor. I l'acusació té agreujant si el lector és català o vinculat a Catalunya, perquè descriu aquest país i les seves misèries (també grandeses, més aviat poques) de quan la generació de l'autor tenia 20 anys, o sigui en fa 80, que tampoc no en són tants. Fa venir basarda, però aquell món s'assembla molt al nostre, menys bèstia és cert, l'augment del nivell de vida d'avui fa que la gent s'ho rumiï tot dues vegades, però moltes maneres de fer, de pensar, moltes errades i comportaments, són calcats als que ens expliquen. L'autor és observador i fa de cronista imparcial del seu temps, mentre la majoria només escolta el soroll de la seva trinxera, molts dels quals acabaran retratats en forma de caricatures ridícules i grandiloqüents a Incerta glòria.

En un temps que semblen transcendents políticament com els que vivim, no estaria gens malament que bona part de la població hagués llegit aquestes cartes, dirigides sobretot al poeta i també a la seva dona Mercè, reclosos en un sanatori i per tant aïllats de la bogeria del món (per cert, no sé per què el títol del llibre només esmenta el poeta, quan les cartes a la seva dona són sovint les més interessants). No estaria gens malament que molts catalans -i espanyols- haguessin llegit aquest llibre, deia, però em temo que és molt improbable, perquè vivim igualment temps d'eslògans i xerrameca, de missatges curts i difamació, de qui crida més té raó, i em temo que Joan Sales és l'altra cara d'aquests vicis tan comuns aleshores i avui.

Els que manen s'inhibeixen de les seves funcions potser perquè no en saben més ("se'ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista"), les esquerres pateixen de bonisme ("es veu que la paraula 'esquerra', sobretot si es pronuncia 'esquerrrra', ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels 'humils' com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida") i pedanteria ("el marxisme és tan pedant que temps a venir només en seran els 'catedráticos por oposición'"), la pseudomedicina triomfa ("no és pas perquè sí que des de l'endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d'exemplars d'aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla"), els catalans anem amb un lliri a la mà mentre es reparteix llenya ("esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d'altres de la decadència") alhora que perdem el cul pels estrangers que ens ens visiten perquè ens troben exòtics ("aquestes famoses 'brigades internacionals' (...) anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s'haurien tret el fetge (...) tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre"), i els lerrouxistes embolcallen el seu discurs per dissimular el primitivisme ("quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen las cadenas (...) pensaven en el 'pueblo' concret i naturalment de mala mort d'on deuen procedir tots i cada un d'ells (...) allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a 'burgesa'").

Tot plegat, s'assembla sospitosament a la Catalunya d'avui, o potser no, en tot cas és depriment, encara que "La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d'aquest món no tenen remei i que no val la pena posar-s'hi cap pedra al fetge".