El curiós incidnet del gos a mitjanit, de Mark Haddons

Aquesta és una adaptació d'una novel·la, el principal al·licient de la qual és que el narrador i personatge principal té la síndrome d'Asperger, el que implica que percep la realitat d'una manera peculiar, i per tant es relaciona amb el proïsme a la seva manera. En literatura, s'han fet molts intents de descriure la realitat des de persones que pateixen trastorns, i la majoria han estat fallits, ja que si és prou conegut que és difícil posar-se en la pell d'altri, molt més ho és posar-se en el cervell d'altri. Acaben sent textos de com algú es pensa que és algú altre que pateix un trastorn determinat. No he llegit la novel·la, però sense ser un expert en la matèria intueixo que en aquest cas l'autor se'n surt prou bé, probablement a causa de la seva feina quotidiana en aquest àmbit, i perquè el text està escrit des de la humilitat, la curiositat i el respecte.

El muntatge del Lliure està encaminat a encabir-nos en el cervell del Christopher, el protagonista, i també se'n surt prou bé tirant a excel·lent. La major part del pes interpretatiu recau en l'actor principal, no podia ser d'altra manera. Dit això, és una llàstima, un cop més i tenint en compte que es tracta d'una obra de text, que el muntatge coixegi per la part lingüística. Es tracta d'una clara mancança de país. És inconcebible que es dediquin grans esforços a la interpretació, l'escenografia, la tecnologia o el vestuari, i es menystingui completament la llengua, que és un dels pilars centrals. La traducció i la dicció és plena d'errors i incoherències, i això malbarata els enormes esforços de totes les altres parts, malaguanyada totalitat. Com he dit, no he llegit la traducció catalana de la novel·la, però vull creure que el seu nivell és força més alt.

© Ros Ribas