Frank V, de Friedrich Dürrenmatt

Cada cop que aquests dies sento a la ràdio o veig al diari l'anunci d'una entitat bancària que regala llet als nens del nostre país que no en poden beure, em vénen al cap els filantrops del Frank V corrent amb neguit per l'escenari del Lliure. Aquest banc -posteriorment anomenat Frank VI- dóna títol a una opereta del 1959 del suís Friedrich Dürrenmatt (suposo que pel seu país sabia de què parlava), que Feliu Formosa ja va traduir el 1977.

L'opereta és un gènere de broc gros, amb inici de trempera vigorosa que inevitablement tendeix a la flaccidesa, i d'això no se n'escapa aquest muntatge de més de dues hores de durada. Per sort la música en directe ajuda a salvar la situació, i també algun actor que sorprenentment sap cantar. És un dilema que ve de lluny en les obres amb text cantat: els actors no acostumen a saber cantar, i si s'hi posen cantants, no acostumen a saber actuar.

Malgrat el que es pugui pensar, i el que ocorre fàcilment si s'hi té poca traça, la moralina hi és poc present, tot es fa passar pel sedàs de l'astracanada, i els dards contra la banca es podrien aplicar a qualsevol altra institució, fins i tot familiar. No per res les relacions sexuals i parentofilials són omnipresents en l'obra.

© ros ribas