diumenge, 6 de maig de 2012

Burundanga, de Jordi Galceran

Foto de Focus
Després d'uns muntatges decebedors dels que fan venir mandra a tornar a passar per taquilla i dedicar unes hores a la ficció amb personatges de carn i ossos, s'agraeix tornar a una representació viva, sense esnobismes i amb les pretensions adequades a què ens té acostumats la companyia Flyhard, aquest cop barallant-se amb un text de Jordi Galceran. El ritme accelerat, les sorpreses que tallen i trenquen l'acció constantment, l'intent constant d'atraure's el públic, els recursos propis del teatre amateur (embarbussaments, girs lingüístics, frases fetes, canvis de llengua, bromes col·lectives...), -que, per cert, no són excusa perquè el nivell lingüístic sigui tan baix-, recursos tots habituals de la companyia, s'uneixen aquest cop a la força dramàtica de l'autor, que és capaç de tocar un tema delicat sense caure en la propaganda, la moralina, ni la superioritat del set-ciències, amb uns tòpics tan rebregats que poden fer molta pupa si no se saben tractar amb professionalitat. Llàstima que el recurs de la poció màgica molesti de tan suat durant tota l'obra, penso que Galceran s'hi podria haver esforçat una mica més i trobar-hi una alternativa.