dilluns, 31 de desembre de 2007

Sonata de tardor, d'Ingmar Bergman

Novament una pel·lícula de terror d'Ingmar Bergman: Sonata de tardor (Höstsonaten), molt més que L'hora del llop (Vargtimmen), que vaig veure l'any passat, sobre una parella de perduts que maten el temps en una illa on la venteguera és considerable i, és clar, comencen a aparèixer fantasmes a tort i a dret. Sonata de tardor, per contra, no compta amb cap element fantàstic, tot plegat és casolà, quotidià, familiar com aquests dies nadalencs de trobada, ben propicis a treure's mútuament els draps bruts.

Ja deia José M. Fonollosa que qui es vulgui dedicar a l'art ha de mantenir-se en celibat, i sobretot no enredar-se a muntar famílies. Doncs la Ingrid Bergman interpreta la Charlotte, una pianista d'èlit que no ha fet cas a la recomanació d'en Fonollosa, ha tingut dues filles i, és clar, les ha deixades abandonades. La pel·lícula narra la visita de la mare a la llar de l'Eva (Liv Ullmann), i la porqueria que li vomiten al damunt, que no es treu de sobre (superficialment) fins que aconsegueix tocar el dos cames ajudeu-me. Per acabar-ho d'adobar l'Eva és incapaç d'estimar perquè no ha rebut amor de petita, per acabar-ho d'adobar l'Eva sí que ha aconseguit estimar el seu fill però ha mort ofegat als 4 anys, per acabar-ho d'adobar hi ha l'Elena, una germana que pateix una malaltia degenerativa, per acabar-ho d'adobar la malaltia se li va agreujar a causa d'una decepció amorosa amb un col·lega de la mare i l'abandonament d'aquesta, per acabar-ho d'adobar quan la Charlotte va intentar fer de mare (a causa que la carrera se li començava a eclipsar) l'Eva ho recorda com una època horrorosa.

Tot una panorama, de pares que fugen i fills abandonats.