Les escopinades de Céline

Després de la sorpresa del Viatge al fons de la nit i, al cap de poc, Mort a crèdit, un amic gran lector va indicar-me (bé, no m'ho va indicar clarament, però jo ho vaig entendre com a un consell) que no calia que llegís res més de Céline, perquè no deixaven de ser "escopinades de l'autor contra els seus enemics." En principi hauríem de llegir les obres sense conèixer-ne la vida dels autors, però en aquest cas la coneixença és indispensable: Louis-Ferninand Destouches, nom real de Louis-Ferninand Céline, va lluitar amb l'exèrcit francès a la Guerra del 14, va ser ferit i condecorat, després va treballar de metge de suburbi i va escriure les novel·les pseudoautobiogràfiques que he esmentat i que van tenir un èxit aclaparador. Després, articles i plamfets antisemites. L'home era molt de dretes i en certa manera estava fascinat amb la pujada al poder del líder nacionalsocialista del país veí.

Un cop acabada la Guerra del 39, Céline de seguida ha d'escapar-se cames ajudeu-me per les acusacions de col·laboracionista i traïdor. Tocava dir que a França la majoria de la població havia estat resistent, que només hi havia hagut quatre venuts i calia ajusticiar-los. És empresonat a Dinamarca i condemnat a mort, amb una commutació de pena posterior. Fantasía para otra ocasión va ser escrita en part a la presó danesa i sí, són escopinades diàfanes contra els enemics, els que no saben valorar el seu patriotisme ("...¡miserable ingratitud de los francos!...") o els aprofitats ("¡Los que ganaron miles de millones en la Ocupación no aúllan! Esperan a la otra guerra, ¡la próxima!)". Oscar Wilde a la presó li va agafar per escriure els textos sobre el perdó més entendridors que he llegit mai, per contra en Céline tot és odi, bilis, sarcasme, renecs i insults. El llibre té dues parts, en edició anotada per posar-nos al corrent de les anècdotes privades, amb bona traducció de Carlos Manzano (la traducció és importantíssima perquè Céline escrivia en argot, sembla ser que els francesos avui tenen dificultats per llegir-lo).

He aconseguit llegir-ne la primera part, deu pàgines cada vegada com a molt, ben dosificat perquè a part de les escopinades i les bromes privades (les notes de l'edició són imprescindibles però alenteixen el ritme de lectura), hi ha l'estil Céline més exagerat que mai: frases curtetes sovint sense verb, admiracions i tres punts a dojo. Ritme sincopat. L'autor és conscient que "Este libro, por ejemplo, ¡sería raro que no resultara un churro!...", tot i que té l'esperança, real o simulada, que els seus compatriotes acabin cridant "'¡Gloria a Ferninand! ¡Compradlo! ¡Fantasía! ¡Fantasía! ¡Gloria y miles de millones para Ferninand!". Céline va acabar en l'ostracisme per la resta de la seva vida, però les seves primeres novel·les no han deixat mai de ser altament valorades pel lector francès, molt més que per la crítica.

Va viure fins al 1961 i va publicar quatre llibres més, em temo que tots de la mateixa pasta. "Tengo tantas cosas que contar, que habría de vivir ciento veinte años, sin cesar de escribir, para daros a conocer las premisas... doscientos años para emprender bien... ¡y no lo comprenderíais todo!..." Ha valgut la pena llegir aquest Céline caigut perquè entremig de les redundàncies i la ràbia, hi ha observacions i sortides prou divertides en aquests temps políticament correctes que corren, però l'esforç de lectura és considerable. I és que se'n fot, de nosaltres, lectors d'hores perdudes, que ens hauríem de conformar amb el Reader's Digest. I, malgrat tot el que va haver de passar, el seu patriotisme va quedar incòlume: "A un verdugo que me hablara en francés le perdonaría casi todo... ¡el odio que siento a las lenguas extranjeras! ¡chamulles increíbles que existen! ¡qué camelos!"