N'he sentit parlar amb tant d'entusiasme, i n'he escoltat els discos tantes vegades, sobretot
dimarts, 29 de gener del 2008
Musicals
Van regalar-los Boscos endins, l’últim muntatge de Dagoll Dagom, un musical molt i molt fluixet i d’ideologia nord-americana carrinclona i obsoleta (és curiós, amb la moda antiamericana que es gasta a casa nostra: deu ser només això, una moda), que ha aconseguit, com em passa sempre en casos similars, mitificar encara més Antaviana i Nit de Sant Joan, que sí que m’hagués agradat viure, però no vaig poder per haver nascut massa tard i en un lloc on el teatre estava gairebé reservat a la Festa Major (la situació no ha millorat gaire).
N'he sentit parlar amb tant d'entusiasme, i n'he escoltat els discos tantes vegades, sobretotla Nit de Sant Joan amb música de Jaume Sisa, que és probable que fets avui em decebessin. Però no me’ls perdria. Per compensar escolto un cop més El congrés dels solitaris, també de Jaume Sisa, un musical sense escenari ni actors, només els que l’oïdor sigui capaç de construir-se al cap, però un musical amb totes les lletres. Crec que no se’n va parlar gaire, o gens, quan va sortir. En musicals com aquest sí que hi seria, en els que es munten últimament a Barcelona ja m'hi han vist prou (a no ser que toqui fer d’acompanyant).
N'he sentit parlar amb tant d'entusiasme, i n'he escoltat els discos tantes vegades, sobretot
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
El cas dels "musicals" és tot un cas. Jo, pobre de mi nascut al 64, vaig viure i veure Antaviana i la Nit de Sant Joan i reconec que en aquell moment em van agradar. No m'esperava que anys més tard aquest fos l'únic teatre possible, però encara més embrutat del sentit ianqui de l'espectacle de masses.
Els musicals actuals (perpetrats per Focus i Bozzo i companyia) no s'allunyen massa d'una lectura feixista de l'espectacle, dirigit bàsicament al públic turista, idiotitzat, idiotitzable. Estrelles de la tele, personatges del Gran Germà, d'OT... un desastre absolut que no obstant vol confondre: un inútil anomenat Manu Guix versiona Lluís Llach (cantautor extremadamanrt sobrevalorat) i acte seguit protagonitza un musical dirigit per un altre inútil, un tal Llàzer, Llàcer, Llàtzer: com el seu nom indica, un zombi, un ressuscitat d'entre els cadàvers.
Hola Lluís, doncs fent memòria, no recordo cap, però absolutament cap musical que m'hagi motivat prou per quedar-se'm a la memòria, i això que una cinquantena segur que n'he vist. Potser algunes escenes de Flor de Nit, però aquest el vaig veure a la tele!
Actualment els evito. Els amics que van a Londres i NY diuen que allà són molt millors, que canten bé i tot, però no sé si creure-m'ho.
Publica un comentari a l'entrada