L'edat de ferro, de J. M. Coetzee

Un llibre difícil, no en el sentit estilístic, sinó emotiu: la protagonista pateix càncer d'ossos i va narrant l'últim període de la seva vida amb un dolor i una degeneració encomanadissos al lector. A més està sola, té una filla però es va autoexiliar als Estats Units perquè es negava a viure en una República sostinguda per un règim exclusivista i discriminatori. Ara bé, la vida de la senyora Curren és el que menys importa, una gota en una societat convulsa i davant un canvi imminent, amb uns mitjans de comunicació que s'entesten a demostrar que tot són flors i violes. Una societat basada en "una manifestació ritual, com les processons de bisbes encaputxats durant la guerra de Franco. Una tanatofania: mostrar-nos la nostra mort. ¡Viva la muerte!, el seu crit, la seva amenaça. Mort als joves. Mort a la vida. Senglars que deroven els seus garrins. La Guerra dels Bòers."

La República està moribunda i es manté per la força, els afrikaners es passegen armats fins al capdamunt, els polítics són els "cercabregues de l'última fila de la classe": "legitimitat, ja no miren de reclamar-la. La raó, l'han deixada de banda. El que els absorbeix és el poder i l'estupor del poder." Els negres adults desisteixen de tot i beuen en una cantonada o esperonen els joves a lluitar, nens que ja no van a escola perquè només serveix "per fer-nos adaptar al sistema d'apartheid". Ja res no és com abans, "ha canviat tot molt. Ja no hi ha mares i pares". La senyora Curren és filla d'una altra època i fa servir l'expressió "en el meu temps" per referir-se a una època que ja no pot tornar, quan els negres no envaien els carrers ni els porxos dels blancs, quan "els nens no calaven foc a les escoles". Mala època per patir un càncer, la vida està molt devaluada i"aquests temps demanen heroisme". Els marrecs revoltats només poden esperar la mort, "la terra seca amarant-se de la sang de les seves criatures. Una terra que beu rius de sang i mai no queda sadollada."

El rei Ricard III, de William Shakespeare

Després de veure diverses vegades les escenes de Looking for Richard d'Al Pacino, no m'he pogut estar d'anar a l'obra, en traducció de Josep M. de Sagarra. Sembla que és una peça primerenca de Shakespeare, amb molta sang i grans dosis de propaganda: els anglesos hem d'estar units ("aquesta illa ingovernada") i no han de tornar mai més guerres civils com les dels York i els Lancàster, però novament la força dels personatges és la que fa l'obra memorable.

S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.

El millor de tot és que, tot i la seva lletgesa, el duc aspirant el tron fa cara de mosqueta morta i té la barra de dir que no és la seva pretensió ser rei, ell no vol tants maldecaps, "primer seria quincallaire! Lluny del meu cor el pensament de ser-ho". I la gràcia és que els espectadors, i lectors, sabem perfectament que la realitat és la contrària, i això només fa que augmentar el nostre odi cap al personatge. Algun moment de debilitat sí que té l'home, en la seva solitud (el seu càstig és estar sol com tot dèspota), a mig camí i al final quan se li presenten els espectres, però com ell mateix reconeix ja no hi ha res que l'aturi, "un pecat n'estira un altre" i avall que fa baixada, ni ell mateix pot evitar-ho. L'ambició pel poder en la seva cara més sinistra.

No sé si el Ricard III real va ser realment així, o és que en Shakespeare li tenia mania.

Middlesex, de Jeffrey Eugenides

Esperava trobar a la novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides, traducció d'Albert Torrescasana, les vicissituds d'una persona hermafrodita i hi he trobat una macronovel·la de nissaga familiar al llarg del segle XX, on una generació deixa pas a una altra i els personatges són germans i cosins, i canvien de barri per pujar de classe social i estalvien per anar a la universitat. Nord-Amèrica en definitiva, i la cultura i la societat que han exportat a una banda a l'altra del globus. Tres generacions necessàries per deixar de ser grecs i passar a estimar el nou país, fins al punt d'acceptar la política de tractar els turcs com a aliats preferents en perjudici de la "mare pàtria". Els avis fugen d'Anatòlia del genocidi i s'instal·len a Detroit (ciutat natal de l'autor), exportant-hi cultura, religió, gastronomia i superstició, molta superstició, mantenint els orígens com correspon a tot bon immigrant: la dona vivia "com una exiliada perpètua, com una visitant des de feia quaranta anys", tot i que "sucumbia a pressions assimilacionistes que no podia resistir", la televisió la primera, l'eina que homogeneitza de debò les societats. Els fills fan la primera pela al país de les oportunitats i transforma la cultura familiar en el kitsch de les trobades familiars, hel·lenisme de consum. I els néts ja són nord-americans amb una càrrega més o menys portable al damunt, amants encara del iogurt i de l'all però amb un desig absolut de "menjar normal", de ser com els altres, hamburguesa i patates amb quetxup.

És cert que tota la narració està escrita en primera persona pel nét, quan té quaranta-un anys, que parla de quan era néta, amb uns coneixements de narrador omniscient força curiosos que fan grinyola l'obra, però al cap i a la fi l'hermafroditisme no es presenta com al tema principal, tot i que hi és tothora presenent, interessant i atractiu per nou i ben tractat. La diferència de gènere tractada amb classe. Adonar-se en l'adolescència que t'han educat en el gènere que no toca ha de ser dur, per això el narrador es dedica a escriure, però sembla que no és una teràpia prou bona ja que "escriure la meva història no és el coratjós acte d'alliberament que havia esperat."

Segurament la manera que té l'autor de mostrar el tema sense morbositat és carregant el pes en els altres: l'evolució de la societat nord-americana i en concret de Detroit, i la dicotomia integració-rebuig de la cultura d'acollida. És divertit quan l'immigrant grec que sols xampurreja l'anglès arriba a Detroit i passa, com no podia ser d'altra manera, a prestar la seva força física a la indústria de l'automòbil de treball en cadena de Henry Ford, i aquest els envia sociòlegs a casa perquè visquin i pensin com autèntics nord-americans, que consumeixin en definitiva: han de fer servir dentífric, comprar cotxe i hipotecar-se ("Nosaltres animem els treballadors a optar per una hipoteca"). La nostra cultura, encara. A partir d'aquí el lector viatja pel segle XX juntament amb la família Stephanides: gran crack econòmic, gran guerra ("els industrials per fi han trobat el remei perquè l'economia arrenqui: la guerra"), boom de la classe mitjana a la postguerra amb terror al dimoni comunista, alliberament de les convencions i de la moral, anys setanta amb nois que reneguen dels valors paterns per fumar porros i "viure de la terra" però que tornen amb la cua entre cames, crisi del petroli, i anys vuitanta eclèctics i hedonistes.

Indigació, de Philip Roth

Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.

La zona, de Serguei Dovlàtov

¿És possible parlar del cantó fosc de la vida sense recrear-se en la morbositat? És més, ¿hi ha algú que ho pretengui, tenint en compte que la morbositat fa pujar audiències com una esperitat? Doncs sí, Serguei Dovlàtov deixa de banda "els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc que la sensació que semblarien especulatius", ja que "el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els mostres." Dovlàtov va treballar realment de vigilant en una presó de la Rússia soviètica, per això podem dir que La zona, traducció de Miquel Cabal, és autobiogràfica, però en Dovlàtov tampoc no parla d'ell, no en vol parlar, sinó de les persones en general.

Ara bé, de la mateixa manera que no és bonic recrear-se en la misèria de l'ambient, tampoc no ho és obviar-la, pel fet que "l'home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies. Sobretot en un camp." La presó té les seves lleis, és una societat en petit, i tothom s'hi adapta com pot, si no en queda bandejat, treballadors inclosos, vigilants, administratius i personal sanitari (-Tens massa miraments amb els presos. -És que em sembla que sóc com ells). El comunisme és un paradís (-Qui es quedi enrere no ens l'endurem al comunisme, acabarà els seus dies en el sistema actual) que no acaba de funcionar, perquè tothom s'hi refereix amb un somriure sota el nas. I pobre del que cau en doctrines de redempció, perquè el vigilant pensa en un moment de feblesa que "Són bona gent... Encara que siguin delinqüents, clar... Però és que la vida els ha fets malbé, l'entorn els ha engolit", que ja n'hi estan fent una de bona.

Dovlàtov va ser censurat al seu país i, emigrat als EUA, va intentar publicar els seus llibres. Aquest, en concret, li va anar arribant per fragments, i aquesta fragmentació és la que tenim publicada juntament amb les cartes explicatives al seu editor, perquè és un material no gens fàcil d'entendre per als desconeixedors de la societat penitenciària, de la zona.

El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra

No tinc gens de tirada a obres profètiques, i encara menys a les que ofereixen amb exactitud les dates de les prediccions, però com que alguns articles de Santiago Niño Becerra m'havien cridat l'atenció, m'he decidit a continuar amb el llibre. Com a llibre de divulgació econòmica està prou bé: concís, sense embarbussaments ni llenguatge políticament correcte ni massa tècnic, encara que l'estil literari tira a fluixet, que no és poca cosa si quedem que és més important la manera de dir que el que es diu.

En resum, els cicles econòmics duren 250 anys i canvien amb una gran crisi que s'allarga en el temps, i amb ells canvia també la manera de viure i de pensar de la gent. El sistema capitalista va substituir el mercantilista fa 250 anys (sense competència, "el comunismo nunca existió en realidad. En los países en los que nominalmente estuvo vigente, una clase burócratica sin vinculación alguna con el pueblo se hizo con el poder del Estado (...) y se puso a planificar la economía"; l'autor tampoc no creu que la lluita obrera aconseguís gran cosa, sinó que les reformes es van anar fent per mantenir el sistema), quan la burgesia va dir a la noblesa que volia manar. O sigui que estem a punt de complir el termini i, és clar, no sabem el que ens vindrà a sobre, tot i que es pot albirar.

L'inici va ser la filosofia calvinista, l'obligació de l'individu de donar el millor de si, per tant als burgesos, classe emergent, el que els tocava era acumular riquesa, com al joc de taula Brass. Durant aquests 250 anys el sistema, com és inevitable, ha patit crisis de diversa magnitud, la més important la del 1929, on la prioritat d'acumular riquesa va donar pas a la demanda, i la intervenció estatal, o sigui que la gent i els estats tinguessin diners per consumir i, per tant, reduir stocks. Aquesta política, però, només va tenir èxit gràcies a la Segona Guerra Mundial, una veritable tabula rasa, un món per ser reconstruït i repoblat, però la festa es va acabar el 1973 quan es va haver de reconèixer que els recursos (petroli sobretot) no eren barats ni, encara pitjor, il·limitats. La sortida de la crisi es va aconseguir substituint la preeminència de la demanda per l'oferta, o sigui acceptant l'atur estructural i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, dels treballadors, que es veuria compensada perquè els costos de producció anirien baixant de preu, i els productes cada cop serien més barats (això ja ens sona, ¿no?). ¿I què passava si cada cop es produïa més i la gent i les administracions públiques no podien comprar?, doncs se solucionava amb el crèdit, i quan aquest es fes inassumible, doncs més crèdit, i després més crèdit, i més... fins que ha petat.

I ara som aquí, en un estat de transició posant pegats perquè no ens acabem de creure la situació, i les dates concretes que l'autor dóna són: a l'octubre del 2009 s'acaba el bròquil, 2010-2012 horribles, tot paralitzat amb l'única supervivència de les macro i microempreses, i no totes, i aleshores començarà la recuperació progressiva que no es podrà considerar recuperació perquè es tractarà del naixement d'un nou sistema econòmic (i social, i filosòfic, i d'altres coses) que veurem més o menys dibuixat el 2018.

El millor de les prediccions del llibre és que no haurem d'esperar gaire per saber si es compleixen o no. D'altra banda, també és interessant la visió històrica que ofereix de l'economia del Regne d'Espanya, en un parell de pàgines està enllestida. No donem per gaire, i a sobre amb tots els números per rebre de valent.

Automobile, de Martin Wallace

Acabat de sortir del forn, Automobile és -un altre- joc de simulació econòmica, de Martin Wallace, un autor no gaire aficionat a aquesta temàtica. La història és la mateixa: produir com més barat millor i vendre com més car millor, i qui s'enriqueix més guanya, en aquest cas en el negoci incipient de producció de cotxes en cadena als Estats Units de principis del segle passat. Però el que fa realment nou el joc és la plasmació d'una sèrie de conceptes econòmics que jo no havia vist mai damunt un tauler, simbolitzats per cubs blancs i negres (en els eurogames sempre hi acaben sortint cubs), els blancs per a les coses bones i els negres per a les dolentes o molt dolentes, pictòricament incorrecte.

Els blancs són la R+D+i, utilitzada per crear cotxes més nous i potents, i també per millorar les tècniques de venda. Els negres simbolitzen tres coses, totes nefastes per a una economia que pretengui ser competitiva: sobreproducció amb la conseqüent acumulació d'estocs, venedors que no venen perquè no troben compradors (i sentint-ho molt els hem d'enviar al carrer), i fàbriques que es queden obsoletes i com més obsoletes més cubets negres ens mengem. Els cubets negres no són de franc, sinó una rèmora que suposen un cost per a tota la partida. El mecanisme del joc funciona prou bé, amb rapidesa si els jugadors són repetidors, i per a un rang que comprèn de 3 a 5 jugadors o fabricants, però penso que amb més fabricants més dificultat presenta el joc ja que la competència augmenta i la demanda no creix exponencialment. El disseny és una mica lleig de vegades confús, pel meu gust.

O sigui que no s'hi val produir com un desesperat, produir més i més cotxes quan el negoci rutlla, perquè quan les vendes no arribin, que acaben no arribant, al fabricant, a part d'haver-se gastat els quartos i haver-se de menjar els excedents amb patates, li cauen al damunt els cubets negres com a símbol d'improductivitat i despeses de manteniment. Un joc agradable de jugar perquè és totalment extrapolable a la vida real, on s'hi venen cotxes com s'hi podrien vendre pisos, medicines o viatges turístics. Si apliquéssim el joc a l'economia espanyola, ¿quants cubets blancs i negres tindríem? Em temo que no podríem veure el sol de la negror dels núvols.

Steel driver, de Martin Wallace

En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.

Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.

Wealth of nations, de Nico Carroll

Hi ha pocs jocs de simulació econòmica que siguin de simulació econòmica de debò. Wealth of nations, dissenyat per Nico Carroll i publicat l'any passat, n'és un. Compta amb sis mercats diferents on els jugadors poden fer de les seves: alimentari, energètic, laboral, de minerals i de capitals, més el financer que funciona una mica independentment, i del que es tracta és l'habitual en aquesta mena de jocs, en això no s'hi val ser original: produir barat i vendre car, coses que s'aconsegueixen com el lector espavilat ja haurà endevinat, produint en els mercats on hi ha escassetat i evitant com la pesta els que pateixen acumulació de stocks.

Hi ha molts jocs que desenvolupen aquesta idea, però sense tant de realisme com aquest. L'agilitat amb què funciona el fa molt atractiu, i també la interrelació que es produeix entre mercats i en els que hi participen. La gràcia és aprofitar el dinamisme que ofereix el joc: els torns van rodant de manera permanent i continuada, i no s'aturen fins que absolutament tothom s'atura perquè no troba cap acció adequada o prou capital per seguir actuant. En aquest rodar continu, els mercats canvien constantment, i allò que val molt és possible que més endavant no sapigues com fer-t'ho per treure-t'ho de sobre. Potser alguna regla necessitaria una repassada, com diu un fan de la BGG el joc "needs some work on loans and trade", però bé, per això hi ha les home rules.

El disseny, entre irònic i naïf, és pràctic, divertit i agradable de veure. Un joc americà molt europeu. Va ser publicat per una editora petita que ja ha plegat o està convalescent, com acostuma a passar, però encara se'n troben exemplars per aquestes botigues físiques i electròniques del nostre voltant, ho dic per si us pogués interessar.

Diez juegos que no se parecen a nada, de Robert Abbott

D'entre les diferents menes de lectors de gènere, sempre ens en deixem una que és el lector de regles de jocs. Regles rere regles. També és un lector sofert, amb avorriments, desencisos, grans alegries de tant en tant. I és que com passa en tots els àmbits, quan algun joc té èxit i es posa de moda no paren d'aparèixer petits clons que intenten emular-lo, generalment de manera maldestra, sense aportar res, i tot plegat acaba fent una catipén de repetetiu i avorrit que tomba d'esquena. Per això m'ha sorprès el llibre Diez juegos que no se parecen en nada, de Robert Abbot, traducció de Marc Figueras i Marià Pitarque d'Abbott's new card games. L'edició espanyola és un autèntic luxe perquè compta amb les versions revisades per l'autor dels nou jocs que van aparèixer en la versió original de 1963 més un joc de propina.

Els jocs van ser ideats als anys 50 i per això sorprèn, el lector es troba amb una torrentada d'idees noves, frescor, curiositat i imaginació, amb uns recursos materials mínims. Cul inquiet, Abbott no suporta la repetició, i per això els jocs que proposa no "s'assemblen a res", o millor dit alguns proposen variants de jocs tradicionals com poden ser els de subhastes o els de coll i trumfo. Les regles estan explicades amb senzillesa, una mica d'humor i sempre remeten a alguna activitat de la vida real: la borsa, el transport, la confiança amb el proïsme, és a dir els jocs surten de la vida i en són un reflex. Dels deu proposats en el llibre vuit són de cartes, com diu el títol original, amb una, dues o tres baralles, o sigui totalment aliens a l'acumulació de capses i caixes i peces de menes i mides actuals dels jocs actuals. Són els que m'han agradat més. Un d'ells és el ja mític Eleusis, però en general tots deus m'han cridat l'atenció. He de dir que em vindria de gust jugar-los gairebé tots, i això és el que importa. Jugar ja és un altre tema, el lector de regles sovint es queda amb el joc dormint el son dels justos a l'espera d'algun príncep o princesa que el desperti amb un petó.

Lamentablement, la relació d'Abbot amb els seus "juganers" és una història d'amor no correspost, com passa amb tants autors que s'avancen al seu temps. No es van arribar a trobar mai. "Siempre me ha costado encontrar editor para mis juegos, pero la experiencia con Confusión me dejó tan desanimado que abandoné los juegos en general." Dit i fet, Robert Abbott va plegar veles i posteriorment va inventar els laberints matemàtics o logicmazes, que podeu trobar al web del mateix nom. Només va crear 12 jocs, però la imaginació i creativitat que aporten les podem endevinar en molts jocs d'avui dia, algun d'ells de gran èxit comercial.

Antón Chéjov, de Natalia Ginzburg

Aquest és un llibret, mai tan ben dit, 80 pàgines, de la italiana Natalia Ginzburg que biografia la vida d'Anton Pavlovic Cekhov (de vegades transliterat Txékhov), traducció de Celia Filipetto. Dir molt amb molt poc, una frase curta rere una altra, un punt i a part rere un altre, gens de xafarderia ni divagació i molta concisió i informació, amb els punts clau totalment accentuats. Llegiria biografies si fossin com aquesta.

Sovint he tingut la impressió d'estar llegint una obra del mateix Cekhov, que va començar a escriure i publicar per ajudar econòmicament la seva família (els kopecs que guanyava per línia estan clarament detallats en el llibre), amb uns condicionants del tot estipulats: contes curts i sobretot còmics, que agradessin a la gent del carrer, que no toquessin la política ni cap altre tema susceptible de ser censurat. Més endavant sí que va poder demanar alguna variant: més llargària i més dramatisme, però tan se val, la comicitat de Cekhov sovint fa entristir. El teatre va venir més tard, amb un primer fracàs frustrant perquè el públic li reia el drama.

De fet l'autor va tenir problemes perquè els seus amics es veien reflectits en els personatges que ell creava, uns i altres descrits i recordats en aquesta biografia: homes i dones que no saben gaire bé on van, lligats de mans i peus a les seves famílies ("jamás consiguió librarse de su familia"), que intenten estimar però no saben com i deixen passar les oportunitats, que viuen en un lloc i diuen allà estarem millor i se n'hi van i tot segueix igual, que conviuen amb la malaltia (Cekhov va patir tuberculosi), que intenten fer bé la seva feina però el sistema els cau a sobre, que esperen que Rússia sigui algun dia un país just i modern però no fan res per aconseguir-ho. Un llibret que fa riure amb una tristesa amarga que baixa tràquea avall.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara

Vaig llegir fa poc una entrevista a en Jordi Lara, director del programa Nydia del C33 entre d'altres coses, on deia que en aquest país els llibres són molt més valorats que la música, i la prova és que ell ha tret un llibre i li han fet molt més cas que no pas amb tota la seva dedicació i estudis a la música. Potser és cert, perquè per a gran part de la població l'objecte llibre (en paper) encara té un element sagrat, però això no vol dir que siguin llegits ni que se'n valori el que hi ha escrit, o sigui que a l'hora de la veritat és igual un llibre putrefacte o propagandístic o que no aporta res a un de literari de debò. Tot aquest preàmbul per dir que la literatura està tan poc valorada com la música, i que les ganes d'aprofundir en les dues matèries és tan poc estesa en tots dos casos. De fet, Una màquina d'espavilar ocells de nit acaba afirmant que l'art no pot ni vol explicar la vida, "les quatre coses essencials", tan sols pot aspirar a ser una "fuga estimulant". No ho havia pensat mai, però posats a evadir-nos, com a mínim fer-ho amb classe.

És un llibre -ja comentat per l'Anna i en Joan- sorprenent quant al gènere. No és plenament assaig ni estudi ni ficció, però és tot això alhora, i la ficció no és novel·la ni relats: m'agrada aquest batibull ordenat, trobo que s'acosta al nostre temps d'incertesa. Tampoc no tenim clar si el narrador és tota l'estona el mateix, intuïm que sí, suposo que els espectadors del programa de televisió tindran més elements, i també per l'avís de la contraportada que avisa que es tracta de "set relats autobiogràfics".

Tota l'obra està ambientada a la Catalunya on la sardana és música popular, o si ja no l'és, n'hi ha un substrat important i alhora es manté la vitalitat de la cobla. Aquesta és, doncs, la raó de ser del llibre. I tot el que li és col·lateral: les dificultats del procés creatiu, la malfiança de l'artista per part dels veïns pragmàtics, la pèrdua irreparable d'un gran intèrpret ("-A prendre pel sac tant de talent"). En un ambient propici, el protagonista topa amb la sardana com topa amb moltes altres coses de la gran oferta que tenim al davant, i s'acaba enrolant en una "cobla de tercera regional", ambe joves aprenents que aprofiten l'experiència dels vells que toquen més per estratagemes que per coneixements musicals, "un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats".

El protagonista és conscient de nedar contracorrent, fora de lloc en un món on l'únic que compta és el progrés "que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia", entre moderns que se'n foten de tot allò que "tufegi a costumisme o barretinada" i puristes que pronuncien "la paraula 'sardana' amb una devoció excloent", en un "país acomplexat amb el seu patrimoni" i "poruc", però en cap cas ho fa amb catastrofisme ni posat ploramiques ni aires de resistència, que haguessin estat insuportables, sinó tal com raja, les coses són així, i aixà van ser fa unes dècades, i això canviarà i no sabem cap a on. Llàstima d'unes taques d'humor de broc gros exagerat que malmet esporàdicament el to, però en general és un molt bon llibre, un cop més en contraposició als nyaps de ficció que s'encaparren a embrutar pàgines i més pàgines.

Dead cat bounce, de Chris Kondek

El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.

Els millors moments van ser quan, al començament, es va passar recompte de les diferents quantitats que havíem pagat el públic per entrada (de 19 a 0 euros) -això es podria fer a cada obra, ajudaria a fer entendre moltes coses del teatre i d'una funció concreta-, i quan el creador, director i intèrpret de l'espectacle va demanar perdó al públic com a nord-americà que és, perquè aquí a Barcelona gairebé tothom li ha dit i repetit que la crisi actual és conseqüència de mals hàbits de les entitats financeres nord-americanes. Fet i fet, un muntatge prou interessant i curiós, i fins i tot útil en un país de població amb coneixements econòmics ínfims. La borsa ahir va pujar, però nosaltres hi vam perdre un percentatge considerable, sobretot perquè vam invertir-hi en l'última hora abans del tancament, que va ser baixista.

Benito Cereno, de Herman Melville

No havia sentit parlar abans d'aquesta narració de poc més de cent pàgines de Herman Melville, tot i ser "considerada pels crítics i escriptors més prestigiosos com el millor conte que mai s'hagi escrit en llengua anglesa" segons diu la contrecoberta, edició de Laertes, traducció de Roser Berdagué. Pot ser un llibre difícil de llegir per a un lector actual, perquè la descripció campa per tot arreu i la tensió narrativa no comença fins a la pàgina 28, en el moment es produeix una agessió amb un coltell com qui no vol la cosa. Perquè malgrat l'atmosfera de misteri i estranyesa present en tota l'obra, en cap moment no es produeix un daltabaix ni una gran batzegada ni un cop d'efecte espectacular, tot flueix i rutlla encara que sigui amb calma tensa, i amb una mica d'ironia per rebaixar-la, com quan el capità s'afaita amb una bandera espanyola per pentinador.

Tota l'acció passa "en un vaixell estrany" abandonat a prop de la costa on "hi ha una història estranya i a bord hi va gent estranya", el primer de tots el capità, Benito Cereno, "que o bé era un boig inofensiu o un maligne astut." D'una possibilitat a l'altra n'hi va un tros, però per sort qui li fa d'antagonista és un altre capità, un nord-americà molt assenyat que no perd la calma i ho analitza tot, de nom encara més estrany que el de l'espanyol, Amasa Delano, tot i que sembla ser que va existir realment. L'ambientació és de fantasmes però el tema principal és la lluita per l'esclavitud i la dignitat humanes, en una època de misèria, perquè l'abundància en excés pot portar a la perdició com podem contemplar diàriament al nostre voltant, però "en els exèrcits, en les armades, en les ciutats o en les famílies, i fins i tot en la mateixa naturalesa, no hi ha res que menyscabi tant el bon ordre com la misèria."

Traïció, de Harold Pinter

Aquest és el segon text portat a escena que veig de Harold Pinter, i el segon que va d'un triangle amorós i de la fidelitat/infidelitat matrimonial, i el segon que em deixa indiferent. Com diu un dels mateixos personatges de l'obra, potser és que el tema no dóna per més. O ja està tot dit, crec que diu. Però és que de tot ja està tot dit, això ja ho sabem, però al darrere sempre hi podem trobar la vianda substanciosa. A Traïció jo només hi he sabut trobar una mica de suc, i aigualit. Potser és que no entenc la nova cuina, veient el munt d'admiradors que té aquest text.

Llamadas telefónicas, de Roberto Bolaño

Feia temps que tenia ganes de llegir Roberto Bolaño, i més des que em vaig assabentar que era un gran jugador. He començat amb el llibre de contes Llamadas telefónicas publicat el 1997, i que des del 2002 s'està reeditant cada any. M'hi he trobat bastant el que m'esperava, biografies de personatges desarrelats, una mica perduts però amb ganes de viure, que pul·lulen d'una banda a l'altra perquè no acaben de tenir pàtria (la pàtria és Occident, d'Amèrica -tots dos hemisferis- a Rússia), en cerca d'alguna oportunitat, algun amor, algun sentit de la vida. Personatges durs però no de disseny hollywoodià, de tornada de tot però capaços de sorprendre's de la vida i de la gent amb qui es van topant, "gente armada, desafortunada, solitaria o con un peculiar sentido de la sociabilidad. (...) Personajes valientes y a la deriva." Gent sovint víctima d'un règim polític totalitari, com llegim en moltes pàgines d'autors sudamericans, gent d'un temps sense internet i activitats tan arcaiques com conversar des de telèfons públics de cabines o bars. Hi endevinem força autobiografia (hi surten Xile, Mèxic, Girona, Barcelona), però no queden clares al lector les dosis de realitat en la ficció.

Aquests persontatges són el fil conductor del llibre, el que el converteix en un autèntic llibre de contes i no en un recull. Dividit en tres parts, la primera està dedicada a escriptors i les seves vicissituds, un tema endogàmic però que pot interessar la majoria de lectors perquè Bolaño furga en les misèries del reconeixement, la creativitat, i el fracàs o èxit, temes universals; l'última part és dedicada tota a biografies de dones. Bolaño sap dibuixar amb traça els personatges femenins, sense concessió ni floritures, dones "alliberades" que també busquen un lloc al món sense acabar-lo de trobar, amb l'agreujant que no els serveix el model de les seves mares, perquè la societat ha canviat i volen optar a les mateixes oportunitats que els homes, amb poc èxit.

Malgrat el que pugui semblar, el to no és derrotista ni ploramiques. És adequat, aquest és el terme, amb un toc d'humor imprescindible i gens fora de lloc. La vida dels personates de Bolaño és dura, de desterrats sense rumb clar, però és així i cal adaptar-s'hi, sense escarafalls. No suporto les exageracions i la pornografia de les "vides terribles". L'estil, en consonància, és veloç i auster, sense barroquismes i amb precisió, directe al gra però no minimalista. Algun experiment, com un conte només diàleg i un altre sense punts i a part; també algunes incursions força interessants del narrador -primera persona-, que donen al llibre un aire de conte oral, t'explico el que m'han explicat d'un amic, o d'una persona peculiar amb qui vaig relacionar-me un període de la meva vida (la majoria de relats són en tercera persona). Com passa amb tots els llibres d'aquest gènere, algun conte no m'ha interessat gens i d'altres m'han entusiasmat, però la "mitjana" -si podem parlar d'aquest terme matemàtica- es mou en la banda alta. El que més m'ha agradat és La nieve, on l'ànima llatinoamericana es fon i s'enfronta a l'ànima russa, i on, novament, la dona és la protagonista de debò.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (i 2)

Llegim amb un somriure als llavis els primers capítols de les memòries, la Viena de Schnitzler i Freud, de l'emperador Francesc Josep i els seus súbdits. Hi veiem una joventut amb uns interessos molt diferents als actuals, un món literari i artístic amb un elevat sentit de l'honor -com tota la societat-, on Zweig s'obre pas a poc a poc i es lamenta d'haver publicat massa d'hora. Ja de ben jove troba quin és el sentit de la seva vida: "aquesta modesta transmissió de valors artístics il·lustres (...), una justificació de la meva existència." Però la felicitat i el somriure es van glaçant a mida que el món encarcarat s'enfonsa i el que s'obre pas, a part de coses bones, en porta un munt dolentes. La principal, la pèrdua de la llibertat individual i la manipulació de les masses. ¿Com és possible que la gent no s'adonés de l'"època de turbulència i trasbals general" que era a punt de venir? El llibre no s'està de descriure-ho: els canvis importants, els de debò (no aquests de què parlen ara els polítics quan pugen al poder), no s'acostumen a percebre fins que no hi som immersos fins al coll.

És per això que la gent anava confiada, la situació no havia de ser tan greu deien, però milions i milions de morts han marcat el pas del segle XX. Ser al mateix lloc dels fets no serveix de res, com explica l'autor, no serveix de res advertir la gent que no vol ser advertida. Ell mateix, a la Viena d'abans de la invasió alemanya, recomanava llegir diaris estrangers per saber alguna cosa real i útil, la propaganda s'encarregava de fer veure blanc el negre i viceversa, fenomen que segueix ben viu ara. Però per una altra banda, paradoxalment, "la pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui un moment, de l'actualitat." Sempre estem connectats, anem o anem.

De la gent tampoc se'n pot esperar gran cosa, en un segle on sembla que és el poble qui agafa el poder, però Zweig és massa savi per creure en cants de sirena. "Havia estudiat i escrit massa història per no saber que la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat de cada moment." Els mateixos ciutadans que duien "el distintiu reglamentari de la coalició [del Front Patriòtic que defensava la independència de la nova i dèbil república austríaca] enganxat a la solapa, per por de perdre la feina, (...) ja feia temps que estaven inscrits a Munic, per precaució, a les files dels nacionalsocialistes." Nedar i guardar la roba. I molt més tràgic era formar part del poble jueu, uns jueus del segle XX amb ganes de ser assimilats i poca fe, "el més tràgic d'aquesta tragèdia del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa." Al poder ja no li calen explicacions ni excuses per als seus abusos.

Tampoc no se salven els 'compromesos', "l'autèntic tipus de revolucionari professional, que se sent enaltit per la seva simple actitud d'oposició i s'aferra al dogmatisme perquè no té suport en si mateix. (...) Cap d'aquells conspiradors de cafè no es va atrevir mai a conspirar." Qui sí que va saber-ho fer va ser el ressentit del bigotet. El llibre explica quins van ser els mètodes que va saber aplicar per arribar a l'immens poder que va aconseguir, "un poder nou que volia el domini", llop amb pell de xai, reprimir paulativament i sense ofendre la majoria, avui més que ahir però menys que demà, prometre a tothom el que demana, ambicions vils i petites, per després donar-los pel sac, trencar sense miraments qualsevol promesa, fer ús de la força per cridar l'atenció i imposar-se al feble.

Lamentablement, moltes d'aquestes maneres de fer política es practiquen avui dia, i a l'hora de fer comerç, i de fer publicitat. Tot s'hi val per assolir els objectius programats, la gent no compta. La propaganda és més important que la realitat. Els grans dictadors potser no han guanyat la partida, però potser els seus mètodes s'han acabat imposat.

El dibuix del soldat és d'Otto Dix, Der Krieg, 1924.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (1)

Aquest és un llibre que no hauria estat escrit, en primer lloc perquè l'autor no tenia cap gana d'escriure'l, era massa humil i discret per parlar de si mateix, mai se li havia passat pel cap escriure les seves memòries, altres projectes tenia, relacionats amb la difusió de la cultura i la fraternitat entre pobles. Però el segle passat no va ser un segle qualsevol, la manera d'entendre el món i viure van canviar completament i sense trucar la porta. Gràcies als avenços tecnològics i els nous sistemes de propaganda, uns pocs espavilats van ser capaços d'acaparar moltíssim poder i "als impotents, ens concedien la llibertat o ens esclavitzaven". A Stefan Zweig li va deixar de ser possible dedicar-se a la feina, anar creant una obra consistent vivint d'esquena al món. En un segle de nacionalisme no es pot ser tebi ni internacionalista, llegiu-hi europeu (aquest és el subtítol del llibre, Memòries d'un europeu.)

En segon lloc, Zweig odiava la palla, la pàgines escrites de manera supèrflua i pedant, de fet les seves creacions literàries de ficció són molt curtes, pròpies d'un autor modern. El món d'ahir, en canvi, té més de 500 pàgines (en l'edició catalana traduïda per Joan Fontcuberta), i us ben asseguro que no n'hi ha de sobreres. Hi trobem retratats la Viena esplendorosa i provinciana de tombant de segle, els viatges i els artistes que han col·laborat a canviar el món, els canvis morals i socials, l'eufòria per l'inici de la guerra, la desesperació en adonar-se que no és una guerra com les anteriors -èpica i repic de timbals-, la por al cos del període d'entreguerres amb el naixement del feixisme i del nazisme, la inflació descomunal que destrueix famílies i enfonsa societats, la repressió i les estratagemes paulatines del gran dèspota malaltís, i la continuació bèl·lica, tot, tot plegat ho podem llegir amb una senzillesa i minuciositat absolutes. Autocomplaença, cap ni una.

Potser el que més m'ha sorprès és el descobriment de l'enorme llibertat que la gent gaudia just abans de la "societat contemporània", gent del poble i gent amb recursos. És cert que hi havia una grandíssima repressió moral en qüestions com l'educació o el sexe, i Zweig ho descriu clarament, una escola-presó i unes cotilles-presó, "la societat burgesa predicava moderació i comoditat en totes les formes com a úniques virtuts eficaces de l'home; calia evitar qualsevol mena de pressa per avançar", però alhora la gent feia i desfeia sense que ningú passés a demanar comptes, no hi havia fitxes policials i la burocràcia era incipient, era possible travessar les fronteres sense paperassa ni molèsties. I a Zweig la situació no li anava pas malament perquè estimava la llibertat com cap altra cosa al món, "ja era lliure externament i tots els anys de després fins als dia d'avui els he dedicat exclusivament a la lluita (...) de mantenir-me lliure també interiorment". Tasca no gens fàcil, perquè "amb el nou segle havia començat a Europa l'ocàs de la llibertat individual."

L'humanisme desapareix i els pobles i les cultures passen a ser dominats pels estats. "Els russos, els alemanys, els espanyols, ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'"Estat". Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fer que Europa en altre temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic." Definitivament, la societat que Zweig descriu és la nostra, la que ens hem trobat nosaltres, que s'ha rentat una mica la cara. Quan es parla tant de llibertat, és que n'hi ha dèficit, quan els poders públics es tapen el nas quan senten la paraula nacionalisme, és que ells el practiquen a cor què vols.

L'art i la vida

Sempre he tingut tendència valorar més l'art que la vida, encara que ja fa anys que vaig deixar enrere la il·lusió que fossin destriables, i que aquella estigués per sobre d'aquesta. Per la malaltia d'un familiar, he estat unes setmanes totalment apartat de l'art, de la bellesa creada per l'home quan deixar de ser humà i ateny el més enllà. Era incapaç de llegir, escoltar música, veure una pel·lícula, conversar, jugar. Tot ens era superflu, no venia a tomb, la vida exigia dedicació exclusiva. A poc a poc hem pogut tornat a llegir uns fragments, fer una partideta, veure una pel·lícula de la qual només prestàvem atenció a estones. L'art sense vida no és possible, i la vida sense art insofrible.

Acció de Gràcies, de Richard Ford

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida. Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.

La tragèdia del rei Lear o El rei Lear, de William Shakespeare

Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.

L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").

Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.

De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.

Foto dels Gegants de Mataró.

Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.