dimecres, 22 de juliol de 2009

El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra

No tinc gens de tirada a obres profètiques, i encara menys a les que ofereixen amb exactitud les dates de les prediccions, però com que alguns articles de Santiago Niño Becerra m'havien cridat l'atenció, m'he decidit a continuar amb el llibre. Com a llibre de divulgació econòmica està prou bé: concís, sense embarbussaments ni llenguatge políticament correcte ni massa tècnic, encara que l'estil literari tira a fluixet, que no és poca cosa si quedem que és més important la manera de dir que el que es diu.

En resum, els cicles econòmics duren 250 anys i canvien amb una gran crisi que s'allarga en el temps, i amb ells canvia també la manera de viure i de pensar de la gent. El sistema capitalista va substituir el mercantilista fa 250 anys (sense competència, "el comunismo nunca existió en realidad. En los países en los que nominalmente estuvo vigente, una clase burócratica sin vinculación alguna con el pueblo se hizo con el poder del Estado (...) y se puso a planificar la economía"; l'autor tampoc no creu que la lluita obrera aconseguís gran cosa, sinó que les reformes es van anar fent per mantenir el sistema), quan la burgesia va dir a la noblesa que volia manar. O sigui que estem a punt de complir el termini i, és clar, no sabem el que ens vindrà a sobre, tot i que es pot albirar.

L'inici va ser la filosofia calvinista, l'obligació de l'individu de donar el millor de si, per tant als burgesos, classe emergent, el que els tocava era acumular riquesa, com al joc de taula Brass. Durant aquests 250 anys el sistema, com és inevitable, ha patit crisis de diversa magnitud, la més important la del 1929, on la prioritat d'acumular riquesa va donar pas a la demanda, i la intervenció estatal, o sigui que la gent i els estats tinguessin diners per consumir i, per tant, reduir stocks. Aquesta política, però, només va tenir èxit gràcies a la Segona Guerra Mundial, una veritable tabula rasa, un món per ser reconstruït i repoblat, però la festa es va acabar el 1973 quan es va haver de reconèixer que els recursos (petroli sobretot) no eren barats ni, encara pitjor, il·limitats. La sortida de la crisi es va aconseguir substituint la preeminència de la demanda per l'oferta, o sigui acceptant l'atur estructural i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, dels treballadors, que es veuria compensada perquè els costos de producció anirien baixant de preu, i els productes cada cop serien més barats (això ja ens sona, ¿no?). ¿I què passava si cada cop es produïa més i la gent i les administracions públiques no podien comprar?, doncs se solucionava amb el crèdit, i quan aquest es fes inassumible, doncs més crèdit, i després més crèdit, i més... fins que ha petat.

I ara som aquí, en un estat de transició posant pegats perquè no ens acabem de creure la situació, i les dates concretes que l'autor dóna són: a l'octubre del 2009 s'acaba el bròquil, 2010-2012 horribles, tot paralitzat amb l'única supervivència de les macro i microempreses, i no totes, i aleshores començarà la recuperació progressiva que no es podrà considerar recuperació perquè es tractarà del naixement d'un nou sistema econòmic (i social, i filosòfic, i d'altres coses) que veurem més o menys dibuixat el 2018.

El millor de les prediccions del llibre és que no haurem d'esperar gaire per saber si es compleixen o no. D'altra banda, també és interessant la visió històrica que ofereix de l'economia del Regne d'Espanya, en un parell de pàgines està enllestida. No donem per gaire, i a sobre amb tots els números per rebre de valent.

2 comentaris:

madebymiki ha dit...

Fa força temps que segueixo a en Santiago Niño Becerra, i estic bastant d'acord amb ell. Et felicito pel resum que has fet del seu llibre, molt concís i aclaridor.
Salut!!

aristocrataiobrer ha dit...

Hola madebymiki, certament les seves teories s'allunyen de les teories catrastofistes perquè sí però també del "tot va bé" interessat.

M'he estat mirant el teu bloc, està molt bé.