diumenge, 13 de desembre de 2009

L'edat de ferro, de J. M. Coetzee

Un llibre difícil, no en el sentit estilístic, sinó emotiu: la protagonista pateix càncer d'ossos i va narrant l'últim període de la seva vida amb un dolor i una degeneració encomanadissos al lector. A més està sola, té una filla però es va autoexiliar als Estats Units perquè es negava a viure en una República sostinguda per un règim exclusivista i discriminatori. Ara bé, la vida de la senyora Curren és el que menys importa, una gota en una societat convulsa i davant un canvi imminent, amb uns mitjans de comunicació que s'entesten a demostrar que tot són flors i violes. Una societat basada en "una manifestació ritual, com les processons de bisbes encaputxats durant la guerra de Franco. Una tanatofania: mostrar-nos la nostra mort. ¡Viva la muerte!, el seu crit, la seva amenaça. Mort als joves. Mort a la vida. Senglars que deroven els seus garrins. La Guerra dels Bòers."

La República està moribunda i es manté per la força, els afrikaners es passegen armats fins al capdamunt, els polítics són els "cercabregues de l'última fila de la classe": "legitimitat, ja no miren de reclamar-la. La raó, l'han deixada de banda. El que els absorbeix és el poder i l'estupor del poder." Els negres adults desisteixen de tot i beuen en una cantonada o esperonen els joves a lluitar, nens que ja no van a escola perquè només serveix "per fer-nos adaptar al sistema d'apartheid". Ja res no és com abans, "ha canviat tot molt. Ja no hi ha mares i pares". La senyora Curren és filla d'una altra època i fa servir l'expressió "en el meu temps" per referir-se a una època que ja no pot tornar, quan els negres no envaien els carrers ni els porxos dels blancs, quan "els nens no calaven foc a les escoles". Mala època per patir un càncer, la vida està molt devaluada i"aquests temps demanen heroisme". Els marrecs revoltats només poden esperar la mort, "la terra seca amarant-se de la sang de les seves criatures. Una terra que beu rius de sang i mai no queda sadollada."

6 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Un text molt bo d'un gran escriptor. De vegades rebre el Nobel crea antipaties i prevencions, però en aquest cas el remi és merescut. Aquest llibre es pot llegir més o menys seguit de "Esperant els bàrbars".

aristocrataiobrer ha dit...

Vaig animar-me a llegir-lo després de veure la pel·lícula "Desgràcia" aquest estiu, que està prou bé. D'aquest autor no en conec res més.

El veí de dalt ha dit...

Un molt bon llibre. Jo encara el recordo engoixat.

Anònim ha dit...

Bé, però anar fent...

Bon Any!!
Imma

Anònim ha dit...

En Robert Saladrigas comenta bona literartua al programa El secret de Catalunya Ràdio, els divendres cap a 2/4 de 5 de la tarda.
Imma

aristocrataiobrer ha dit...

bon any i gràcies, Imma