divendres, 2 de gener de 2009

La tragèdia del rei Lear o El rei Lear, de William Shakespeare

Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.

L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").

Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.

De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.

Foto dels Gegants de Mataró.

Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.

8 comentaris:

maxaue ha dit...

És, sens dubte, l'obra mestre de Shakespeare. Encara que, no se per quins motius, sigui menys coneguda que d'altres molt inferiors (com Romeu i Julieta).
Fa poc temps vam tenir l'ocassió a Barcelona de veure-la representada per dues companyies diferents (en català i en castellà), però va ser per pocs dies. Una llàstima.

aristocrataiobrer ha dit...

Hola maxaue, ens ha agradat El rei Lear però personalment prefereixo alguna altra obra seva aparentment menys solemne, com Ricard III, i potser també Otel·lo i Hamlet m'agraden més.

No he vist mai representat El rei Lear però suposo que ha de ser una posada en escena molt llarga -massa. Fa bastants anys al Lliure en van fer una "recreació" i no em va agradar gaire.

El que mai et vaig dir ha dit...

No recordo qui hodeia...
que l'únic problema de la veritat és que no té remei.
Aquells que demanen sinceritat haurien de rebre-la com a càstic.

aristocrataiobrer ha dit...

sí, elquemaietvaigdir, això de "busques la veritat? doncs mereixes trobar-la" o "doncs la trobaràs, i no t'agradarà" és una frase que ara se sent molt, l'altra dia fins la vaig sentir en una telesèrie

Maite ha dit...

I què us sembla allò de "i què es lo que más valoras en tu futura pareja?"
- "Yo, la sinceridad", tan típc dels programes als quals s'hi va a buscar parella?

aristocrataiobrer ha dit...

¿anar a buscar parella en un programa de tv? :-)

lluís ha dit...

Jo també penso -com diuen aquí- que aquesta és l'obra definitiva d'en William. Dubto del Hàmlet, que potser per massa repetit em fatiga. Jo estic entre en Lear i en Macbeth, i no acabo de decidir-me. Possiblement al Lear hi ha coses més profundes.
Un dels arguments per a preferir-lo és possiblement veure "Ran", una de les darreres obres mestres del Kurosawa, que ens ofereix una lectura nova i brillant del text.

aristocrataiobrer ha dit...

és veritat, lluís, sí que havia sentit això que Ran és una versió nipona del rei Lear però ja no me'n recordava, gràcies per refrescar-m'ho