divendres, 9 de gener de 2009

Acció de Gràcies, de Richard Ford

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida.
Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.

17 comentaris:

Maite ha dit...

Quin ritme de lectura que portes, no? Jo cada vegada tinc menys tenps, i a sobre m'embarco en lectures més i més llargues. estic amb "les veus del Pamano", l'has llegit Aristòcrata?

aristocrataiobrer ha dit...

Llegeixo molt poc, Mireia, en tot cas molt menys del que voldria, però amb els llibres que no m'acaben de fer el pes vaig a sac, i els abandono quan em sembla. Amb Les veus de Pamano no vaig poder, no em va interessar gens, després de molts esforços vaig llegir-ne unes cent pàgines.

David ha dit...

No coneixia Richard Ford.

Pel que fa a LES VEUS DEL PAMANO, jo me'l vaig acabar, però el que en penso és que hi ha un exercici de "pretenciositat". Vull dir que es podia haver escrit la novel3la amb la meitat de gruix, i hauria guanyat molt (eliminant la "palla" que has esmentat en algunes ocasions, aristòcrata). Em va passar el mateix amb PA NEGRE, la temàtica, la història i la construcció formal de la novel·la m'interessaven, però se'm va fer llarguíssiiiiiiim.

aristocrataiobrer ha dit...

No he llegit Pa negre, el tinc pendent (però ara ja em fa més mandra). A Les veus de Pamano a part de no entrar-hi, hi vaig trobar un aire de telesèrie que no em va agradar gens. I em sap greu.

David ha dit...

L'ENCERTES, arisòcrata. TV3 ja hi està enregistrant els capítols de la sèrie de LES VEUS DEL PAMANO!!!!!!!!

Doncs amb PA NEGRE , si t'hi decideixes, hauràs de tenir paciència. Ja et dic, comença molt bé, però després són 400 pàgines de "más de lo mismo", i, clar, cansa.

Anònim ha dit...

Us vull recomanar El retrat de l´assassí d´ocells de l´Emili Teixidor, més aconseguit que Pa negre. Situat també a la Plana de Vic, i d´aquesta mateixa època.
Les veus del Pamano es pot trobar llarg, amb pretensions televisives.
Però cal reconèixer una estructura narrativa ben portada, ben documentat i el punt d´intriga que fa llegir el llibre.
Gràcies osonenques
Imma

aristocrataiobrer ha dit...

David, cada cop tinc menys problemes per abandonar un llibre que no m'interessa... hi ha tanta oferta i tan poc temps!

Gràcies per la recomanació, Imma, crec que de l'Emili Teixidor només n'he llegit Cor de roure

David ha dit...

Completament d'acord , Imma, però hi ha "palla". La mateixa novel·la, amb la meitat de pàgines, per mi, una obra mestra.

Maite ha dit...

Mireia????? Em dic Maite aristòcrata!!!

aristocrataiobrer ha dit...

perdona Maite, massa coses al cap... i sóc molt dolent pels noms (en les novel·les no me'n recordo mai i no sé mai qui és qui)

Mireia ha dit...

Has començat fent-me entrar moltes ganes de llegir el llibre i descobrir un autor desconegut per mi... però el teu final de post fa dubtar i amb tota la feina lectora endarrerida que tinc.. no ho sé

aristocrataiobrer ha dit...

hola Mireia, per saber si t'agrada no hi ha res com tastar-lo, més que escoltar algú altre. Si t'hi animes ja em diràs el què

maxaue ha dit...

Doncs pel que dius en el post sembla un llibre interessant. Jo el posso en el meu "tudulis" (to do list).

Gabriel ha dit...

L'altre dia el vaig veure a la biblioteca i em vaig estar apunt d'agafar-lo. Però a mi també se m'acumulen les lectures. També em vaig quedar a mitges amb les Veus del Pamano...i tinc ganes algún dia de poder-hi tornar i acabar-me'l.
Sembla interesant el que expliques d'Acció de Gràcies. Que hi hagi un punt d'ironia s'agraeix molts cops, sobretot amb tant bestseller pretesament seriòs que sovint ens venen en els mitjans...
També és cert que hi ha molt llibres que els hi sobre palla. Què els hi passa? Són llibres inflats? L'autor no n'ès conscient? Són exigències de les editorials? Són exigències dels premis literaris? Vaja...em sembla que el tema dona per parlar-ne una bona estona.
Una salutació

aristocrataiobrer ha dit...

Gabriel, fa poc vaig llegir que els textos tenen capes: hi ha textos que només en tenen una, aleshores hi patines pel damunt a tota velocitat, i no importa que tingui centenars de pàgines. Hi ha textos que tenen tres, cinc, moltes capes, i si no drenes, no hi aprofundeixes, no n'entens res, aleshores que siguin molt llargs és una tortura, hi has de dedicar molt de temps.

És un teoria que m'agrada.

cara conill ha dit...

He llegit Mi madre del sr Ford i no se que dir..., unes quantes pinzellades vaporoses.....res....casi res, això si
editat amb lletra gran

aristocrataiobrer ha dit...

hola cara conill, no he llegit res més d'aquest autor, però com vaig dir no vaig acabar el llibre. Coses interessants n'hi havia, però massa palla