dimarts, 30 de juny de 2009

Steel driver, de Martin Wallace

En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.

Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.