diumenge, 30 de setembre de 2007

Un desig de fa vint-i-tres anys

A aquestes alçades ja sé que hi ha molts llibres que no podré llegir mai, per temps material (no puc oblidar que a part d'aristòcrata sóc obrer), música que no podré escoltar, pel·lícules que no podré veure, llocs que no podré visitar. La varietat és molta, la pila de desitjos no fa més que augmentar i la vida no dóna per més. Cal no atabalar-s'hi, vaig llegir que Lobo Antunes feia com si hagués de viure cent cinquanta anys i es despreocupava del tema. I Borges deia que cadascú es va formant la seva biblioteca, suficient per a un mateix.

Una d'aquestes pel·lícules que fa temps que volia veure i sempre ho anava deixant era Stranger than paradise, de Jim Jarmusch, a casa nostra traduïda curiosament per Extraños en el paraíso (el meu anglès no és gaire bo però m'arriba per saber que no és una traducció literal). I recordo que va ser arran d'un article de Quim Monzó, del qual recordo el comentari que el primer que fan els protagonistes quan arriben a Califòrnia és comprar-se i posar-se unes ulleres de sol (al final resulta que és Miami, la memòria sempre aporta petites variacions).

He mirat la data d'estrena de la pel·lícula i és el 1984. No sé si a Espanya es va estrenar el mateix any, potser no, en tot cas des del naixement del desig fins a portar-lo a terme han passat més de vint anys. No està gens malament, diuen que és millor l'espera del plaer que tastar-lo ("no te desnudes todavía".)

La còpia era bastant dolentota, però és una pel·lícula de les que queden a la ment. Simplicitat al servei de la grandesa, cap escarafall inútil. Xoc cultural entre l' Europa (encara comunista) i l'Amèrica. Vaig sortir del cinema pensant quines tonteries m'havien estant explicant, però les vivències dels tres somiatruites i de la tieta que no renuncia a la llengua ja són amb mi.

dimecres, 26 de setembre de 2007

El públic

Com vaig encetar en el missatge anterior, el pitjor de la funció va ser el públic: la parella del davant no estava per l'obra (l'home fins escoltava el futbol amb auriculars), l'home del costat es va adormir i roncava esporàdicament, pel darrere cap al final badallaven amb ostentació, un mòbil va cridar l'atenció amb el pip-pip... ¿Aquesta gent per què hi va, al teatre? ¿Els donen invitacions, estan obligats pel cònjuge, vesteix anar-hi?

Em va recordar encara no fa un any quan vaig anar a veure Arcàdia de Tom Stoppard al Nacional, un diumenge a la tarda, una obra excessivament llarga, parlava durant més de dues hores del que un poeta enllesteix en un parell de poemes. L'obra va ser demencialment sobrevalorada per la crítica nostrada, això d'anar de profund sempre fa patxoca.

Vaig posar-me a guaitar el públic: senyors esteve, ties maria, adolescents xupiguais... que aguantaven pacientment una obra que no els interessava gens, i que se'ls feia pesada, uns diàlegs que no volien i no podien escoltar, però aguantaven, per admirar els actors, pel plaer de tenir al davant en carn i ossos aquells actors que surten a la tele. La tele en directe.

D'altra banda em fa l'efecte que la gent va al teatre a riure, el club de la comèdia, no està disposada a aguantar diàlegs o -encara pitjor- monòlegs excessivament llargs. A sobre, com va comentar Àlex Gutiérrez una vegada al Benzina, en els moments de més tensió dramàtica hi ha gent que riu. Sí: la ciutadana anònima estava aterrida, veient-se devorada per l'ogre Stalin, i hi havia gent que reia.

En moments com aquest penso que el teatre no té futur. O acabarà hipersubvencionat i representant clàssics com l'òpera, o acabarà amb despeses de producció mínimes, per a minories com la literatura.

dilluns, 24 de setembre de 2007

El poder

Sempre m'ha interessat el poder com a tema literari, no sols en el sentit polític sinó el que es produeix en l'ambient familiar, laboral, etc. He tingut l'oportunitat de tornar-hi arran de l'obra de teatre Stalin, adaptada i muntada per Josep M. Flotats, i durant la representació em venia al cap tanta gent a qui li agradaria ser Stalin, si disposés dels mitjans necessaris! L'obra és una adaptació d'una novel·la molt recent, publicada aquest any de fet, Une exécution ordinaire, del jove autor francès Marc Dugain. No el conec, però no estaria malament conèixer-lo atesa la qualitat d'aquest text. I a sobre tocant un tema tan difícil (la biografia de Stalin encara és susceptible a moltes interpretacions).

Les tres primeres escenes tenen una força dramàtica impressionant, en una escenografia senzilla i kafkiana (passadissos i portes que duen enlloc), i uns actors de qualitat. Una Carme Conesa i un Josep M. Flotats formidables. Conesa passa de la il·lusió al terror i d'aquí a l'anul·lació, mentre Flotats es manté inalterable en el paper del camarada gros, no cau en cap moment en el ridícul ni en el sarcasme, cosa molt difícil quan es representa un boig i sàdic que no ho sembla, ingenu i campetxanu tot ell, mentre va sembrant com qui no vol la cosa el terror i la mort a milions de conciutadans. Les escenes de després de l'entreacte perden una mica de trempera i fins es fan repetitives, i l'explicació final està molt mal resolta, si volien emparentar aquell dirigent amb l'actual ho haurien d'haver fet d'una manera més digna, no està al nivell.

Fa uns anys vaig llegir l'obra de teatre Cartes d'amor a Stalin (original en castellà) de Juan Mayorga, en què Mikhail Bulgakov implora al gran manaire que el deixi treballar,
i també em va agradar molt. El fet de tocar aquest personatge i sortir-se'n amb solvència probablement és una prova que ens trobem davant d'un escriptor de debò.

Potser el pitjor de la representació va ser el públic, en parlaré en el pròxim escrit.


ACTUALITZACIÓ (29/09/07): Al Culturas de La Vanguardia he llegit que la novel·la
Une exécution ordinaire parla de l'enfonsament del submarí Kursk a la Rússia contemporània, només el primer capítol parla de Stalin, del qual ha sorgit l'adaptació de Josep M. Flotats. La novel·la acaba de sortir en català, Pagès ed., Una execució ordinària.

Un fragment d'aquest missatge ha sortit publicat al Cultura de l'Avui.

divendres, 21 de setembre de 2007

Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais

Cada estiu toca clàssic, i aquest ha estat el torn de Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais. Concretament dels dos primers llibres, els més coneguts, perquè la sèrie sencera en té cinc. L'edició que he llegit no és la de la imatge, sinó la de la Molu, de portada verda poc seductora, però amb traducció agradable i llegidora de Miquel-Àngel Sánchez Férriz.

Posem-nos en situació: el Pantagruel es publica el 1532, tot just sortint de l'edat mitjana, la superstició i la màgia regnen en la població, estaments pudents (de poder) inclosos. No és estrany que un humanista assenyat com Rabelais tingués unes ganes horribles de riure's de tot i de tothom. Va firmar amb pseudònim, per si de cas.

Doncs això, l'obra mostra un mala llet impressionant contra els sòmines que donen explicacions absurdes del món, i a l'obra apareixen ridiculitzats cada dos per tres. L'argument en si és avorridot, en certa manera parodia les novel·les de cavalleries (antecedent del Quixot, doncs), però el millor de tot és el llenguatge que gasta (d'aquí la importància de la traducció), popular i llenguallarg, amb nombroses referències populars. L'erotisme de broc gros i l'escatologia vessen per tot arreu. Rabelais es dirigeix al poble amb un to picantó per advertir-lo que no cregui en bruixes (i de pas que molts de que manen són uns babaus).

¿Com és que molts dels grans clàssics són paròdies de la societat del seu temps, sobretot dels mestretites que es passegen carregats de solemnitat?

diumenge, 16 de setembre de 2007

Les amnèsies de Déu, de Joan-Daniel Bezsonoff

I continuem amb l'altre "narrador jove nordcatalà", Joan-Daniel Bezsonoff, d'obra prolífica. N'he triat Les amnèsies de Déu, novel·la notable que explica les peripècies d'una sèrie de personatges, molts amb vincles familiars, durant la segona guerra mundial. Una novel·la curta, aquesta sí, més que nouvelle. Una novel·la de nissaga, com les d'en Porcel, amb personatges d'ordre, pal de paller de la societat, al costat de bales perdudes de les quals es treu més suc literari. A diferència d'en Porcel hi ha més humor i menys solemnitat, i com en l'obra de Lluís comentada amb anterioritat té alguns moments d'ingenuïtat que fan molt de mal, fan trontollar l'obra, li fa ensenyar el cartró-pedra.

Aquesta obra, també com la de Lluís, ofereix un plus important: ofereix pistes de per què els nordcatalans són com són i, de passada, per què els sudcatalans som com som (i també: per què no ens entenem?, i també: ells estan més afrancesats que nosaltres castellanitzats, o a l'inrevés?). És un tema molt interessant per als amants de la sociologia: els catalans d'una banda i l'altra fa 300 anys érem iguals, o similars, i ara no ens entenem: quins han estat els mecanismes que ho han fet possible? Les dues obres apunten que el gran punt de separació va ser la fi de la segona guerra mundial, amb França com a estendard de llibertat davant una Alemanya derrotada, i una Espanya que no era Europa.

dilluns, 10 de setembre de 2007

El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís

Tenia moltes ganes de llegir El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís, tot i que fa algun any vaig voler descobrir aquest autor amb Els ulls de sorra i no vaig poder tirar endavant (però encara el tinc aquí, al prestatge, no me n'he desprès, o sigui que deu esperar una segona oportunitat). El dia de l'ós venia amb l'handicap d'una crítica negativa d'un conegut ("és un llibre que no té res"), i sort que no li vaig fer cas perquè és un llibre impressionant, deixant de banda algunes ingenuïtats com la "iniciació" sexual de la protagonista, o que aquesta treballi a turisme de Barcelona amb una diligència difícil de creure.

És una novel·la (o millor dit nouvelle) esgarrifosa, amb molta força, que beu de la realitat però que et fa qüestionar si realment hi beu, perquè és impossible que la realitat sigui així, hi ha moments que sembla que ens trobem davant d'una obra fantàstica de Tolkien o encara millor de Lovecraft. A hores d'ara segueixo amb el dubte, però per primer cop a la vida he pensat: quina sort que tenim de ser espanyols.

Poc després he llegit El crim de l'escriptor cansat. No tan admirable com El dia de l'ós però igualment 100 pàgines d'alta intensitat amb personatges francesos que s'avorreixen i no saben què han vingut a fer al món (que per cert són incapaços d'entendre, això s'ajusta a la realitat, com vosaltres mateixos podeu comprovar si parleu amb qualsevol francès).


Punt i a part. S'agraeix tant de contingut en tan poc espai, senyors editors i senyors autors, ja sabem que els llibres que més es vénen són els totxos de tapa dura, però aquests són per a un altre tipus de públic. Hi ha moltíssima oferta cultural al món (tots els clàssics, cinema, internet, la vida a l'aire lliure...) i els que busquem literatura, o sigui art, preferim llibres sense palla, gràcies. I posats a demanar, que no siguin cars: les noves generacions no tenim espai, està tot acaparat i ens el vénen a una burrada/m2, per tant no volem llibres bonics i cars, sinó de fer servir i llençar, exceptuant els clàssics que són per a tota la vida. He dit.

ACTUALITZACIÓ (25/09/07): Ahir vaig veure en una llibreria que la Magrana ha tret una col·lecció de llibres de butxaca, i entre ells hi havia
El dia de l'ós, ben editat i a 7-8 euros. Molt bé!

dimecres, 5 de setembre de 2007

Taula reservada, de Dolors Borau

Un llibre d'autora nova amb bones crítiques: Taula reservada, de Dolors Borau. El llibre no ha passat completament desapercebut, com acostuma a passar, ha tingut cert ressò. Més endavant m'he assabentat que l'autora és la dona d'algú conegut en el món de les lletres, a casa nostra tot va així, per això no et pots fiar gaire dels comentaris dels "entesos". Alguns dels contes no m'han decebut ni m'han deixat indiferent, m'han agradat, han entrat dins meu, no he tingut la sensació de perdre el temps com amb passa amb tants "autors descoberts". Com he dit, aquesta sensació l'he tinguda només amb alguns contes, concretament en els quals l'autora parla de mares i pares que viuen la malaltia o mort del fill, o aquells centrats en qüestions gastronòmiques. Així doncs, en els contes autobiogràfics l'autora se'n surt, però en els altres -quan intenta fer volar més la imaginació- no, com a lector he tingut la sensació de pèrdua de temps de què parlava abans.

Una reflexió: escriure d'un mateix és dolent? En principi no, ja que molts autors de categoria s'han passat tota la seva obra parlant d'ells mateixos i les seves obsessions i pors. Per contra, la majoria de gent que comença a escriure acostuma a parlar d'ella mateixa, i el que escriuen és insuportable. On és la diferència? Potser la gràcia està en saber extrapolar allò que hom viu indivualment, de manera que altra gent s'hi senti identificada. És la la ratlla que cal saber travessar perquè una persona que escriu pugui ser considerada escriptora (pel que fa al contingut, l'estil és tota una altra cosa).

dilluns, 3 de setembre de 2007

El club de la lluita, de Chuck Palahniuk

Una decepció, El club de la lluita de Chuck Palahniuk. Potser és que me l'havien recomanada tant i tant, potser és que ja m'havia llegit Asfíxia, novel·la posterior del mateix autor... i és que s'assemblen molt. L'efecte novetat per mi ja no hi era: individus al marge de la societat (però dins de la cadena productiva) amb comportaments heterodoxos i políticament incorrectes, que entren a formar part de grups de suport de gent amb malalties o addiccions, individus també al marge de la societat però sense orgull de ser-hi. Al començament fa gràcia, però ben aviat cansa.

I els salts endavant i endarrere d'aquesta novel·la no m'han convençut, hagués preferit una narració lineal, com una història èpica, antièpica en aquest cas. Té unes quantes idees bones però com he dit cap al final em costava de llegir, la trobava repetitiva. És curiós que una novel·la -diguem-ne- outsider hagi tingut tant d'èxit i fins se n'hagi fet una pel·lícula, probablement perquè tots ens sentim fora de lloc alguna vegada o altra, i ens hi sentim reflectits, el mateix devia passar amb Una conxorxa d'enzes (La conjura de los necios en la versió més coneguda a casa nostra), però aquesta em va sorprendre i agradar més, tot i llegir-la de molt jove, hauria de tornar-hi.

Ens agrada riure dels perdedors, però nosaltres també en som.