dimecres, 23 de gener del 2008

Sis homes, de Josep Maria Fonalleras

En la dicotomia entre fantasia i realisme, jo sóc de realisme. Entenem-nos, trobo curiosos els llibres que parlen d'éssers androides que viuen en "un regne on mai fa fred, la gent és feliç i no és necessari beure ni menjar", cosa que està molt i mot bé, on un personatge "finalment decideix emprendre l'aventura cap al seu palau", i un altre "fastiguejada per la seva actitud, el perseguirà per dur-lo a casa una altra vegada", com escriu l'Anna en la seva Blogosfera. Però són llibres que s'allunyen de la descripció de la societat i de les persones, del nostre interior inòspit, coses que -crec- busco en la literatura, perquè en aquesta mena de coses no hi acostumes a pensar, llegeixes el que ve de gust i punt. Però no m'agrada el realisme d'aquí no hi passa res, sinó el de Kafka, per entendre'ns, amb mans palmípedes, portes que són on no toquen, i passadissos que duen enlloc. Que un oficinista es llevi un dia convertit en un escarbat és el més normal del món.

Tot plegat m'ha vingut al cap després de llegir aquest llibre de contes de Josep M. Fonalleras, i curiosament em passa amb molts altres narradors catalans actuals, com Toni Sala o Pere Guixà. Estil exquisit, prosa admirable, però no acabo de saber mai què m'expliquen, de què em parlen. I no és que Fonalleras parli en aquest llibre de gent avorrida, que es lleva de mala gana, es dutxa i se'n va a treballar, sinó d'homes que viuen situacions límit o extravagants: un infart (i que pot explicar-ho), un il·luminat que li agafa per dejunar, un escriptor que en vol matar un altre que té èxit (¿quants llibres hi ha que parlin o hi surtin escriptors?). Però tot plegat contat des de la més absoluta quotidianitat i neutralitat, sembla que no passi res de res. I quan aquesta manera de narrar l'he trobada aplicada a una residència de gent gran, la tristor se m'ha duplicat i he tingut seriosos problemes per continuar. "Deus tenir raó: això no es pot escriure. Com es pot escriure la ràdio d'en Prisco? I les estones sense dir res, milers d'estona de silenci o amb el decorat del fil musical?". Un llibre ferm, bell, escrit de manera implecable però que dubto que sigui capaç de recordar, que me'n quedi amb una imatge nítida, com ja em va passar amb Avaria.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

gràcies per la referència.
Hi escrius coses que m'atabalen de fa temps.
la forma és (vol ser) tan poderosa, que potser dilueix, difumina la cosa que es vol transmetre. I quina cosa és?
Bé, en tot cas, aquesta reflexió m'ha interessat molt. gràcies.

Josep M. Fonalleras

aristocrataiobrer ha dit...

benvolgut Josep M., moltes gràcies per comentar el meu comentari

els escriptors sou valents, els lectors som uns covards que ens limitem a dir què ens agrada i què no

Anònim ha dit...

Discrepo afectuosament.
Els escriptors som (hauríem de ser) abans de res, lectors.
És a dir que, en la dicotomia, també som covards. Més que valents, a vegades em temo que som, com a escriptors, imprudents, que és ser més aviat inconscient. Bé, ja paro, que m'embolico massa.

aristocrataiobrer ha dit...

segurament els escriptors són (sou) lectors que aneu més enllà

sobre si es tracta de valor o imprudència, suposo que hi ha de tot, com a tot arreu. Fent un cop d'ull a algunes publicacions, d'imprudents segur que n'hi ha... ;-)

Anna ha dit...

quin luxe tenir al mateix autor comentant el comentari!

I això que amb la teva crítica, tot i no ser entusiasta, m'ha picatla curiositat...

Anna ha dit...

quin luxe tenir al mateix autor comentant el comentari!

I això que amb la teva crítica, tot i no ser entusiasta, m'ha picatla curiositat...

aristocrataiobrer ha dit...

Anna, m'he pres la llibertat de citar un missatge teu

aristocrataiobrer ha dit...

ah, i si llegeixes Fonalleras, ja m'ho diràs

Biel Barnils Carrera ha dit...

Un bon llibre que guardo a la lleixa dels bons records i que em va agradar comentar des del meu racó.
És veritat que a vegades la forma ens agrada tant que no arribem al missatge, tot i que voleu dir que forma i fons no és el mateix?

aristocrataiobrer ha dit...

Biel, la vella discussió...

Jo he acabat pensant que tot és important, perquè sense forma el missatge no arriba, però si la forma és buida, si no hi ha res a dir, doncs tampoc.

Jesús M. Tibau ha dit...

Quina meravella tenir l'autor del llibre responent els teus comentaris. Ja fa bastant temps que em vaig llegir Sis homes, massa per a poder comentar alguna cosa, però sí que recordo que em va deixar més bon gust de boca Avaria

Una ha dit...

No conozco la obra ni el autor.Yo también tengo esas necesidades de realismo,el simbolismo y la ficción de según qué tipo me desconcierta ,pero no pierdo la oportunidad de leer de todo.
Me parece una crítica personal,valiente y constructiva.El hecho de que el mismo autor haga un comentario de ese tipo hace que yo piense que es una persona sencilla,de mentalidad abierta y que vive con los pies en el suelo.No perderé la oportunidad de leer obras suyas.

aristocrataiobrer ha dit...

Jesús M., a mi m'ha semblat en la línia d'Avaria, i potser m'ha agradat més Sis homes, potser perquè ara valoro més la forma, l'estil, que quan era més jove

Camino incierto, és veritat que va bé llegir de tot, però un excés de ficció m'embafa. Si llegeixes Fonalleras ja m'ho diràs