dimecres, 16 de gener del 2008

Diplomacy i Montaigne

Fa un parell de setmanes em vaig llegir les regles del Diplomacy per a una partida que no va poder ser: és comprensible, per al joc complet calen 7 persones i 6 hores de partida, amb espais on poder deliberar. Sembla ser que era el joc preferit de Henry Kissinger i de John F. Kennedy, o sigui que poca broma, tot i que ells van poder jugar-hi en la complexitat del món real, el segon deixant-hi la vida i tot. Diplomacy és un joc de guerra, wargame, poc convencional, d'Allan B. Calhamer editat el 1954 per la mítica Avalon Hill, ambientat a la convulsa Europa de la primeria del segle XX. He dit poc convencional perquè només és possible col·locar un exèrcit per territori i tots els exèrcits tenen la mateixa força, per tant l'estratègia és important, la tàctica és important, però el més important per damunt de tot és la diplomàcia: els jugadors xerren entre ells abans de cada tirada, apunten els moviments en secret en un paper, i aleshores mouen tots alhora, al mateix torn. No en va s'acostuma a presentar el joc amb un mariscal (o qualsevol altre individu) amb una o més espases clavades a l'esquena.


M'ha fet gràcia que la lectura de les regles coincidís amb l'inici de lectura del primer llibre dels Assaigs de Michel de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso (he llegit al Culturas de La Vanguardia que Jordi Galves desaconsella aquesta traducció, no sé per què). Montaigne és un saberut que als 39 anys (a la seva època ja era un vell) ha llegit tots els clàssics a l'abast i té autoritat per parlar de tot, entre d'altres coses de l'art de la guerra i de la diplomàcia. Ja al capítol 5 explica la manera de lluitar decorosa i esportiva dels romans: "el seu antic estil, el qual consistia, deien ells, a combatre amb valor, no amb subtilitats ni per sorpreses o trobades nocturnes ni per fugides fingides i contraatacs sobtats, i no s'emprenia cap guerra que no s'haguera declarat abans i, sovint, després d'haver anunciat el lloc i l'hora de la batalla." Però ja al capítol 6, titulat precisament "L'hora perillosa dels parlaments", deixa clar que es tracta de pràctiques d'altres èpoques, definitivament obsoletes: "foren desallotjats a la força pel nostre exèrcit i altres dels seus partidaris es queixaven de traïció, ja que durant les mediacions per arribar a un acord i mentre encara durava el tractat se'ls havia sorprès i destrossat, fet que potser hauria tingut sentit en un altre segle, però, com acabe de dir, les nostres maneres estan molt lluny d'aquestes regles i els uns no han de confiar en els altres fins que sobre l'acord no s'haja estampat el darrer segell." Doncs això, som hereus del Renaixement, i la nostra manera de lluitar, al Diplomacy, a la guerra de debò o a la vida quotidiana, és la del tot s'hi val.

11 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... La crítica del Culturas, no sé si ve per l'estil del traductor, o per l'edició en la que s'ha basat. Alonso utilitza una edició de 1965 basada en la de Fortunar Strowski de 1906-1933 (feta a partir d'una edició de Montaigne de 1588 dels tres llibres d'assaigs). Més recentment, Acantilado ha tret una edició basada en la de Marie de Gournay de 1595, editada segons les instruccions que va deixar el propi Montaigne i considerada com a canònica fins que va aparèixer la de Strowski, i que el propi Alonso pren algunes referències en les notes a la seva traducció...

aristocrataiobrer ha dit...

Moltes gràcies, Ariadna, per la informació. De fet jo vaig llegir que Jordi Galvez recomanava l'edició d'Acantilado i deia que ja n'havia parlat en una altra ocasió

ara ja en sé els motius

digue'm ariadna ha dit...

... La llàstima és que passarà com amb Memorias de ultratumba, que només estarà en Acantilado i no en Quaderns Crema (si no hi ha cap canvi, clar)...

aristocrataiobrer ha dit...

en Vallcobar sí que acostuma a traduir els clàssics a Quaderns Crema... o potser sóc massa optimista

digue'm ariadna ha dit...

hehe... no sempre, i la veritat no sé per què...
=;)

aristocrataiobrer ha dit...

Ariadna, jo tota la vida he sentit en Vallcorba queixant-se que ven poquíssim dels autors contemporanis que tradueix al català, però crec que els clàssics sempre es van venent. A veure si hi ha sort i ho tradueixen tot a les dues llengües

L'Espolsada llibres ha dit...

En Vallcorba ja fa temps que es dedica a Acantilado, Crema va fent perquè hi té en Monzó, en Pàmies, però fa temps que l'aposta editorial és Acantilado.
Pel que fa als clàssics, avui porto tot el dia fent recerca per poder tenir una mica més de fons a la llibreria i quina sorpresa, un cop més, quan t'adones que en català són edicions antigues, introbables, descatalogades... i sempre cal recórrer al castellà. Aquestes edicions sí que haurien d'estar subvencionades perquè formen part del patrimoni cultural, però em sembla que a les editorials tampoc els va massa.
Pel que sé de la traducció d'Alonso, és que ha fet una tasca excel·lent.

L'Espolsada llibres ha dit...

Per cert, edicions de 1984 n'ha publicat les Pàgines escollides.

digue'm ariadna ha dit...

... Quan en Jaume Vallcorba parla d'Acantilado li brillen els ulls, es creix i es transforma: és la seva nena petita, mimada i cuidada. Quaderns Crema és gran i ja fa anys que va sola. És una llàstima, però els seus cuidats catàlegs van per camins diferents que poden ajuntar-se i separar-se alguns cops. Totes dues editorials, són un referent per mi (catàlegs de qualitat i edicions que són un plaer), i ell és un dels editors que més m'agraden, però em falta que s'ajuntin més ambdos fons... Reconec que, ara com ara, en el panorama actual, les traduccions de clàssics necessitarien una empenta clara i ferma, i un esforç editorial per recuperar les exel.lents traduccions que tenim i que a vegades per recuperar-les hi ha suor, llàgrimes i pols (edicions exhaurides moltes d'elles, estats realment deplorables, etc). La política econòmica que cada cop pesa més en els catàlegs editorials, fa que s'estigui perdent un patrimoni que sembla que només pugui recuperar-se en prestatgeries perdudes, en llibres de vell o en coedicions de diaris de col.leccions (la del Periòdico de fa uns anys, va recuperar uns 50 llibres de literatura contemporània amb autèntiques joies)...

aristocrataiobrer ha dit...

jo crec que Jaume Vallcorba va començar amb moltes ganes amb Quaderns Crema, però la "política cultural" del país (si és que es pot anomenar així) ha fet que es cansés de lluitar contra la competència deslleial d'editors subvencionats i de mitjans de comunicació acomplexats. Editorials que copaven tot el lloc a les llibreries, autors que li marxaven... o sigui que si vols treballar d'editor amb normalitat ho has de fer en castellà. És trist, però és així.

I és cert que en català ara hi ha més mancances que abans pel que fa als clàssics, tot gira al voltant de les novetats, algunes autèntiques arracades que en dos dies passen de moda. I els llibres d'El Periódico van estar prou bé, però hi havia edicions il·legibles

digue'm ariadna ha dit...

... Si, algunes ho eren, però les que no, valia la pena, tot i que el llibre es desfà entre les mans...