La Virgen de las pieles, de Leopold von Sacher-Masoch

En un reportatge sobre Viena vaig llegir que l'única novel·la de Leopold von Sacher-Masoch que ha quedat és La Venus de las pieles. No sé si l'afirmació és certa, però jo a buscar el llibre com un pepe, fa anys vaig trasbalsar-me la joventut amb la Justine del Marquès de Sade i ara em faltava l'altra banda, o sia la dels que els agrada el rebre. L'avantatge de llegir Sade de jove és que després ja res no et sorprèn, qualsevol suposada transgressió sexual que et presentin et sembla un joc d'infants. La novel·la la vaig trobar a La sonrisa vertical de Tusquets, traducció d'Andrés Sánchez Pascual, una obra bàsica que tampoc no es troba en català, ni en les col·leccions eròtiques de quan se'n publicaven.

La novel·la parla d'una experiència amorosa -amb contracte signat i tot- d'un amic d'un amic del narrador, però com que els lectors d'avui dia coneixem trets biogràfics importants de l'autor, sabem que l'amic de l'amic del narrador s'assembla molt a Sacher-Masoch (l'edició de Tusquets conté un parell de contractes reals de mig any entre les seves dues dones i ell, molt interessants). És per això que al pobre Sacher-Masoch li ha tocat el rebre i el seu cognom ha estat utilitzat per designar el concepte de masoquisme (l'altre cognom designa un pastís, però no crec que tingui res a veure amb ell). Evidentment l'autor no fa servir el terme masoca, i defineix el seu personatge com a "hipersensible". Ara bé, dubto que el terme hipersensibleria pugui arribar a competir mai amb masoquisme.

Doncs això, en Severin s'enamora perdudament de la Wanda (una eslava, les eslaves són perilloses) i li proposa dues opcions: que l'estimi i es casi amb ell o, si no és possible, que l'accepti com a esclau abans que se'n vagi amb un altre. Com que ella diu no estar preparada per tornar-se a casar (és vídua de fa poc, amb una bona herència, i viu de conya), ell l'interpel·la violentament amb frases com "quiero poder adorar a una mujer y sólo puedo hacerlo si ella es cruel conmigo" o "haced de mí lo que queráis, pero no me rechacéis completamente" . Ella l'atura amb "sosegaos" o "me habéis puesto nerviosa con vuestras historias", però ben aviat s'hi repensa, i si té al davant un burro que es deixa fer de tot, ¿per què no aprofitar-lo? Accepta, però amb la por que se li despertin els instints més ocults, li agafi gust a això d'apallisar els homes i ja no pugui parar. "Nosotras la mujeres somos muy imaginativas, tened cuidado."

L'endemà mateix se'n van xino-xano a comprar un fuet dels grossos, el botiguer i tot se sorprèn i els pregunta si és per a un doberman. Els aristòcrates austrohungaresos s'avorrien, estaven en decadència, i bé s'havien de distreure d'alguna manera. Comencen les sessions de fuetades i trepitjades, però la Wanda ben aviat se'n cansa perquè això de la tortura física és molt i molt cansat, sobretot si portes una vida de no fotre brot. Aleshores se li encén la llumeta i pensa que la tortura psíquica és molt més efectiva i sucosa, i canvia de mètodes repressius: obliga en Severin a fer-li de criat, li canvia el nom i tot (li diu Gregor, el mateix nom que triaria Kafka pel seu insecte), el fa treballar com un ruc a canvi de quatre xavos, el menysprea, l'ignora, el crida, l'insulta, li diu que no fa bé la feina, el corregeix, flirteja amb altres homes per fer-lo morir de gelosia, el deixa en ridícul davant d'ells, i el càstig físic li té reservat per quan no es porta prou bé: unes criades negres el lliguen i la Wanda l'alliçona de valent, per dolent.

Fet i fet La Venus de las pieles és una novel·la normal i corrent, perquè això del sadomaso i tota la parafernàlia sí que és una mica rar, però les humiliacions psíquiques que acabo d'esmentar són d'allò més normal, les veiem cada dia a la feina, al carrer, fins i tot a moltes llars. ¿Quanta gent s'arrossega (o ens arrosseguem) i es deixa humiliar abans de no perdre una feina, de no quedar-se sol? No hi ha res que duri per sempre, l'amor passional s'acaba, en Severin en té els collons plens i la Wanda també, ell es fa neorural i ella troba un príncep blau amb qui li ve de gust fer de súbdita, no de mestressa, i de qui envídua al cap d'un any per seguir el costum. Amics/enemics per sempre, com la cançó de les olimpíades. Llegint-la a distància, la novel·la provoca un fart de riure, però pensar que hi ha gent que viu la sexualitat d'aquesta manera, fa patir molt.

El llibre acaba per sorpresa amb un discurs feminista: "La mujer, tal como la naturaleza la ha creado y tal como la educa ahora el varón, es enemiga de éste y sólo puede ser su esclava o su déspota, pero nunca su compañera. Sólo podrá ser su compañera cuando ella tenga los mismos derechos que él, cuando ella se iguale a él por la formación y por el trabajo". Això el 1870. ¿Què s'escrivia i es publicava aquí, a Catalunya, aquell mateix any?

Nota: la foto és d'una obra teatral argentina basada en la novel·la, actualment en cartell.